Quan encara quedaven lluny l’alopècia i els cabells d’argent, jo també em deia José Antonio Rovira. Afortunadament, vaig decidir escurçar-me el nom. «Massa llarg, si vols lligar», em deien els amics. I com que les relacions socials sempre m’han preocupat, vaig decidir llevar-me el José, de mon pare, i em vaig quedar amb l’Antoni de ma mare, només Antoni, però, i en valencià. Ara per ara, com he dit adés, ho agraïsc, perquè que em pogueren confondre amb l’actual conseller d’Educació seria massa per a la carabassa i no dic que no compartim nissaga, perquè aquell senyor «de quien usted me habla» és tan Rovira com jo. La diferència és, fonamentalment, el context: el gran culpable de tots els embolics. Mon pare era nadiu de Vilassar de Dalt (Barcelona), ma mare d’Orce (Granada) i jo soc nascut tres cases més amunt del forn de Vicent Andrés Estellés, a l’antic carrer, també anomenat José Antonio, de Burjassot. Dos detalls d’allò més bonics que no acaben de dissimular el fet que jo siga un «xarnego» de totes totes.
Durant molt de temps s’ha brandit aquest qualificatiu per a distingir els autèntics valencians d’aquells que no n’érem tant. De fet, jo tenia un veí que cada vegada que em veia, eixia al carrer per a assenyalar-me amb l’índex i cridar un «¡Tú, a tu pueblo!» d’allò més vehement. Ho feia per fer riure i de bona fe, perquè m’estimava molt. Ho sé i no en tinc cap dubte. Tot i això, no deixa de ser significatiu que de totes les maneres possibles de mostrar-me afecte, haguera triat justament aquesta.
El temps ha passat i no ha estat de bades. Encara que sí que tinc notícia d’alguna crida o convenció, suposadament valencianista, adreçada a valencians de més de dues generacions. Un subterfugi molt discret per a introduir el corcó selectiu de l’autèntica valenciania. Una llàstima, perquè el sentiment valencianista és com el moviment: es demostra caminant i fent coses. Sentir-les està bé, però el sentiment sempre ha d’anar acompanyat d’alguna iniciativa. Potser per això mateix, els «xarnegos» ens hem esforçat de valent, perquè si ens enganyàvem, ja estava clar per quin motiu devia ser. En el meu cas, almenys, ha estat així. Jo no m’he pogut refiar de com es deia cap paraula a casa, de com la deia mon pare o els meus avis, perquè el seu parlar era el català de Barcelona. Sempre m’he obligat a buscar-les al diccionari, a consultar la flexió verbal, a llegir molt i a dubtar de quasi tot. Així vaig aprendre moltíssima gramàtica i vaig assolir un cabal lèxic de fonaments normatius. Per a alguns, jo no parle valencià, parle «aquella llengua que s’ensenya a escola». El cas és que, si s’ensenya a escola, per algun motiu deu ser.
La llengua estàndard té aquesta particularitat, no és de cap lloc i, alhora, és de tot arreu; és supradialectal i superadora dels trets particulars. A més a més, aquesta característica es dona en totes les llengües. L’italià estàndard, per exemple, és una koiné confeccionada per la RAI perquè tots els locutors i presentadors tingueren una única manera de fer servir la llengua. Fins aquell moment, un venecià i un napolità parlant italià no s’entenien. El mateix s’esdevé amb l’èuscar o el fan-yu (el xinés mandarí): els dialectes dels quals són incomprensibles entre si i han de recórrer necessàriament a la llengua estàndard per a assolir el fenomen de la comunicació. Per no parlar del castellà. El meu castellà és tan pulcre que només l’utilitze per a posar-me seriós, per a parlar amb la guàrdia civil o per a produir textos formals d’àmbit estatal.
El que no acabe d’entendre de cap manera és com des de les institucions es fomenta la deconstrucció de la llengua estàndard com si fora un canvi evolutiu en positiu, com si la renúncia a la superació de les particularitats locals fora bona per a la vitalitat de la llengua, com si el crit de la caverna pesara més que la paraula dels professors i dels acadèmics. Aquest moviment emparat per la Diputació de València no té en compte el sistema educatiu, els estudis reglats de valencià —i equiparats amb la resta de llengües europees—, ni els milers d’alumnes que s’esforcen any rere any a aprendre la llengua estàndard. Ara apareixen quatre il·luminats i ens diuen que cal simplificar més la normativa, però és ben curiós que facen aquesta declaració d’intencions des de fora dels nostres ens normatius (AVL i IEC), sense preguntes i amb una clara voluntat d’antologia i de pontificar per damunt del bé i del mal. I tant la Diputació de València, com l’Ajuntament fiquen cullerada en un debat que és privatiu de les institucions acadèmiques i que no es pot mantenir en cap altre lloc.
L’última novetat en aquest sentit és l’intent de l’alcaldessa en funcions de dur aquest valencià «no normatiu» a un document oficial, la qual cosa només es pot qualificar d’agosarada, tendenciosa, ignominiosa i curta de gambals. És absolutament surrealista imaginar un desafiament semblant a les normes de la RAE des d’una capital de província castellanoparlant. En canvi, no hem de perdre la perspectiva: tan normativa és la RAE com l’IEC o l’AVL. A més a més, per si amb tot això no n’hi haguera prou, hi ha les pressions mitjançant la premsa escrita o els mitjans de comunicació digitals que recorden una mica la famosa «batalla de València». Un episodi lamentable de la nostra història recent. No obstant això, cal aclarir que les maniobres que van triomfar aleshores no són extrapolables al moment hodiern. El context és ben divers: ara tenim una entitat normativa, l’AVL, que en col·laboració amb l’IEC, regula la llengua i és immune a les pressions mediàtiques, les quals—cal insistir-hi— no tenen cabuda en el procediment d’admissió al debat acadèmic de les propostes filològiques en cap de les tres entitats normatives adés esmentades: RAE, IEC o AVL. Pensar que la utilització de la premsa pot ser un camí tan vàlid com qualsevol altre em recorda les paraules d’Aznar quan va dir allò de «quien pueda hacer que haga» i fa versemblant la sospita que som davant una Causa General contra el valencià i les entitats normatives que li donen suport orquestrada des de l’Administració Pública i, el pitjor, sostinguda amb fons públics. Una atzagaiada de repica’m el colze que només es pot explicar per la ignorància dels nostre governants en matèria de Dret Administratiu, de les nostres lleis, com ara la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (encara vigent), de l’Estatut d’Autonomia (també vigent), però sobretot de la Llei 7/1998, de 16 de setembre, de la Generalitat Valenciana, de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
No ho havia dit. Soc professor de valencià i, quan comencen les classes, la primera cosa que faré serà deixar ben claret als meus alumnes que faig classe de valencià amb tots els ets i els uts, que tots aquests cants de sirena que ens han arribat durant l’estiu són justament això, paraules buides sense concreció real, potser vigents a Mordor, a Nàrnia o a la Comunitat de Mai Més i que, si tenien la més mínima il·lusió que els aplique aquelles noves regles d’accentuació promogudes per la Diputació de València i dutes a la pràctica per l’Ajuntament de València, serà millor que facen com Ulisses i es nuguen al màstil de l’assignatura per resistir-se a l’insistent ressò sirenenc com uns valents, perquè jo els ensenyaré el valencià normatiu, la llengua estàndard que els ajudarà a aprovar l’assignatura, la PAU, les proves de la JQCV, els nivells de l’EOI i la que els exigirà la Xarxa d’Universitats Lluís Vives en les respectives carreres que cursen. Això mateix i tot plegat. I si volen escriure en un registre més local, podran fer-ho en altres situacions comunicatives més informals, sempre fora de classe.
