Amic i Amat estaven molt contents. Després de quinze anys com a interins, havien estat beneficiats pel procés extraordinari d’estabilització; ja eren funcionaris de carrera i se’ls obria tot un ventall de possibilitats per a gaudir de la plaça amb la mateixa tranquil·litat que els companys que l’havien consolidada anys enrere. Ara calia celebrar-ho.
Amic era ben amic de les cultures mesoamericanes i li havien regalat uns fongs que garantien una experiència extracorpòria, com si fora una mena de projecció astral, i no es pensava perdre aquell viatge ni de casualitat. Per a ell, saber els motius, el context i els orígens de les tradicions era ben important.
Amat, en canvi, era més partidari de deixar-se portar, no li agradava saber les causes dels problemes; només les conseqüències i la solució. Tot i això, quan tingueren davant aquells petits fongs de color blau turquesa, cap dels dos pogué resistir-s’hi: Amic per saber què devien sentir els asteques quan parlaven amb els déus i Amat per oblidar-se de tots els maldecaps que havia patit fins arribar a aquell moment.
Al voltant de les cinc, Amic els tragué de la cuina servits com si foren galetes, acompanyant un parell de cafés ben carregats. Amat se’l mirà de reüll, com si no les hi tinguera totes.
—Vinga va! No volies relaxar-te? —li amollà Amic, decidit.
—M’estàs oferint una droga? —preguntà Amat, sorprés.
—No home, no! Això té l’efecte més o menys com quan t’empatxes de cireres, que sembla que estigues una mica content —confirmà, rialler.
Amb curiositat i por a parts iguals, cadascú prengué un parell de bolets i se’ls menjaren com si foren llepolies d’aquelles que semblen maduixes. De sobte, una son indòmita els sobrevingué i els feu caure damunt el sofà en un estat letàrgic de tot un dia. Quan es despertaren, convingueren que l’experiència havia estat d’allò més versemblant i estranya, perquè havien somiat amb el futur: el futur laboral com a professors de Valencià i com a ciutadans perseguits pels tentacles del poder. Era la mateixa realitat en cada somni i, fins i tot, els mateixos fets; però Amic s’havia preocupat de ficar el nas en els motius d’aquell desgavell i Amat, en la troca d’embolics retroalimentats.
Amic va treure un parell de gots d’aigua amb gas i començà a parlar, una mica neguitós.
—Jo he vist el futur. No tinc clar l’any, però Vox governava ací i a Madrid. Com que no havien pogut asfixiar econònicament l’AVL, van pressionar perquè la renovació dels acadèmics fora propera als plantejaments de la RACV i, amb el temps, ho van aconseguir. Com et pots imaginar, la primera mesura que prengué la nova AVL fou trencar relacions amb l’Institut d’Estudis Catalans i la Fundació Ramon Llull i la segona, derogar l’estàndard normatiu actual. En un bufit, es carregaren 30 anys de treball normatiu.
—Idèntic al meu somni. I les conseqüències d’aquesta mesura foren un tsunami que arramblà amb tot. Lògicament, l’IEC entengué que l’AVL havia trencat la pau lingüística i es va proclamar com a única entitat normativa al País Valencià. Les mesures del govern de la Generalitat —ajudat des del govern central— foren taxatives: la supressió dels departaments de Filologia Catalana de totes les universitats valencianes i les entitats dependents, com ara l’IVITRA. A més a més, tots els llibres de l’ensenyament escrits en normatiu prevoxià foren prohibits. Els professors i les editorials s’hi rebel·laren, però tot aquell que gosà plantar cara al nou govern fou durament reprimit, amb penes de presó incloses. Es va crear un Comité de Censura que vigilava les publicacions digitals i en paper. Les editorials valencianes perderen majoritàriament tots els escriptors. Bromera desaparegué. La desbandada cap a les editorials de Catalunya fou absoluta. La llibertat de càtedra fou durament retallada: els professors havien de seguir fil per randa el que deien els llibres prescrits per Conselleria i qualsevol text que no fora escrit seguint l’estàndard voxià era rebutjat per defecte de forma. Dins de l’AVL, es va crear un grup de treball per a reduir el nombre d’entrades del Diccionari Normatiu Valencià, llevant les més comunes a la resta de l’àmbit lingüístic. Per no parlar de la intervenció en el món de les arts: la ràdio, la televisió, el teatre i les cançons en valencià foren durament controlades per inspectors de zona. Les llistes de paraules i escriptors prohibits dominaren l’actualitat, fins esdevenir d’allò més habitual. Autors cabdals com Enric Valor, Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés foren ultrajats, denostats i oblidats. En només uns dies, férem un bot temporal de 80 anys enrere que ens submergí en un pèlag d’oblit i foscor.
—”Finalment, les paraules han mostrat la seua ideologia”. Amb aquest lema tan absurd com indecent, s’animava els exaltats des del mateix govern a perseguir públicament els usuaris del valencià “prevoxià”. L’exili interior tornà a prendre forma en plena democràcia. Moltíssima gent va plegar i se n’anà a un altre lloc on poder viure tranquil·la, sense por de ser perseguit ni denigrat per ser el que són. Els llicenciats en Filologia Catalana foren bandejats de l’ensenyament i només aquells que eren funcionaris de carrera se’n van lliurar. Una cacera de bruixes en tota regla de matisos xenòfobs desfermats.
—Amic, aquest somni fa molta por.
—Ha estat només un malson. Estigues tranquil.
—”Tranquil”? L’horitzó d’expectatives no el veig tan seré com tu.
—”Tranquil” no vol dir “meninfot”. Són dos mots absolutament diversos. Aquestes coses que hem vist podrien passar de veritat; si les consentim, és clar. Hem de lluitar i no deixar cap agressió sense resposta. Som legió, però no podem fer de “majoria silenciosa”, perquè les ovelles també ho són a l’escorxador i mira com acaben.
—Això està clar! Som hereus d’una tradició i defensem la llengua, custodiada per dos ens normatius: l’AVL i l’IEC. No hem de permetre que la política trenque aquest equilibri que tant d’esforç ha costat de mantenir. En el moment que ho faça, s’engegarà tota una sèrie de despropòsits sense trellat que ens retornarà als pitjors anys de persecució lingüística de la dictadura franquista.
—Tens raó, Amat, però cal fer coses: qualsevol discurs que pague la pena d’escoltar, ha d’anar seguit d’accions que el facen veritable. Per on comencem?
—Podríem escriure un conte de tota aquesta experiència mística, per si servira d’advertiment. Què et sembla?
—Un bon començament!
