Alt de Guisop, 22 d’agost de 2025.
Hui celebrem el 114é aniversari del naixement d’Enric Valor i Vives, valencià de Castalla. Uns anys abans del 1911, allà pel 1903, nasqué Emilio Samper Verdú, valencià d’Alacant. Ara després sabreu quina relació en farem, de tot plegat. Paciència.
Hui, en aquest lloc valorià tan emblemàtic, a l’alt de Guisop, a Catí, a la serra del Maigmó, des d’on es veu la mar si ens hi fixem bé, hem vingut a dir ben alt i ben fort que a Alacant parlem en valencià, que també s’hi parla castellà, majoritàriament –no som aliens a la realitat–, i també s’hi parlen un bon grapat de llengües més, per descomptat. Venim a manifestar que la valencianitat d’Alacant no s’esborra amb una votació invocada per la ultradreta que ens malgoverna a l’ajuntament i que amaga la llengua pròpia com si fora una vergonya pública. La decència cívica hauria de fer que els nostres governants saberen de llengua, una miqueta d’història i les quatre regles bàsiques per a la convivència, però sembla que tot ho supediten a imposar el seu punt de vista, sense avenir-se al coneixement i al trellat, i que malden per convertir els seus desitjos en veritats absolutes, per falsejar la realitat en benefici de les creences poc o gens fonamentades, com fan amb els accents ignominiosos en les lletres capitals o com les faltes populars de regidores ignorants. O són faltes ignorants de regidores populars? Tant fa. Venim d’Alacant, amb El Tempir, a dir-ho ben alt: som valencians d’Alacant i parlem en valencià.
Us contaré una història, una història lingüística –sociolingüística, si més no–; podríem dir que és una història de vida.
Emilio Samper va nàixer a Alacant a començaments del segle XX, si fa no fa, com Enric Valor. Alacant no era una festa per al valencià en aquella època, ja ho sabeu, era la llengua del poble i, més que això, el valencià era llengua “de poble”, però la vitalitat es palpava a cada cantó, a cada bar, a cada plaça, en cada rogle del veïnat o de les amistats. La ciutat d’Alacant començava a sentir-se diferent als pobles del voltant, era la capital, la ciutat de l’administració, la que vehiculava els actes comunicatius prestigiats en castellà per imitació metropolitana –madrilenya, volem dir–, i per adopció funcionarial forana. Alacant s’avenia a poc a poc als costums prejudiciosos de l’ús de la llengua pròpia en els diferents àmbits de comunicació. A pesar d’això, el valencià era la llengua del carrer, del mercat, de comprar i vendre, de les converses al port, de la pesca, de l’Esplanada, del Postiguet, de la Rambla, del Raval Roig, de Sant Blai, de Carolines i fins i tot de Benalua, el barri de l’extraradi d’aleshores.
Emilio Samper va ser una persona del seu temps. Sos pares trencaren la transmissió de la llengua en arribar a ell i a son germà més xicotet, ja que als més grans els parlaren en valencià, però a ell i a son germà més xicotet no. Els estudiosos dels processos de substitució lingüística saben bé de què parlem. No obstant això, Emilio parlava valencià, perquè al carrer parlaven valencià, al veïnat, a la tenda. Emilio sabia triar des de ben xicotet amb qui i on podia parlar valencià sense que li digueren que canviara de llengua: al carrer, amb els amics, amb els veïns i veïnes del barri. L’escola eren figues d’un altre paner, ja ho sabem. Quan es feu més gran, tenia amics de tota la vida, amics amb qui enraonava en valencià i d’altres amb qui ho feia en castellà, com la cosa més normal del món. Tothom ho feia així, les regles de la convivència en dues llengües dictaven les normes d’ús habituals.
Quan començà a festejar amb Vicenta Galiano, filla major d’una treballadora de la fàbrica de tabacs –d’una cigarrera– afincada a Alacant, i que renaixia de Sant Vicent del Raspeig, es parlaren en valencià, perquè en les coses del cor mana el que ens ix de més endins. D’altres havien triat fer-ho en castellà; ells dos, no.
Emilio continuà a la seua, treballava, es divertia, comprava els cegos que tenien els noms en valencià (el 88, les mamelles; el 96, l’Esplanada; el 99, l’auelo i el 00, la mort), i continuava distribuint la comunicació en valencià amb aquelles persones que també el parlaven. Vicenta, l’auela Quica, i Emilio no feren cap pacte previ sobre quina llengua havien de parlar als fills. El matrimoni parlava valencià a casa, però decidiren parlar en castellà a sos fills María del Carmen (que des de ben xicoteta fou Maruja), Emilio i Remedios (que de seguida fou Meme).
Se n’anaren a viure a un pis del carrer València, molt a prop de la Fàbrica de Tabacs, al barri de Sant Anton, on el valencià era a tot arreu, entre la plaça de les palmeretes i la plaça de bous. Allà, Vicenta era Vicentica i al veí de baix li deien Tonico, noms populars. A Vicenta, Vicentica, Quica li hauria d’haver tocat ser cigarrera, per ser la primogènita, i per tant, per tradició familiar, però precisament per això mateix, per la primogènia, hagué d’ajudar la mare cigarrera i s’hagué de fer càrrec dels germans i les germanes. L’hereva de la faena de la mare fou sa germana, la segona filla, no la primera. Però açò és una altra història que deixarem ara de banda.
A principis dels anys vuitanta, la neta gran d’Emilio Samper començà a festejar amb un xicot d’Elx amb qui parlava en valencià. Amb el temps, nasqué la seua primera besneta, amb qui Emilio també parlava en valencià, tal com feien els pares amb la xiqueta. Sabem que ho feia amb un afecte molt especial, a consciència, amb orgull.
Sovint en les reunions familiars es comentava que hi havia hagut dues generacions sense transmissió generacional de la llengua, la del seu fill i filles i la dels seus nets i netes, encara que sa filla Meme –la més xicoteta– fou una de les primeres mestres que empomà la immersió en valencià a l’escola d’Alacant on treballà tota la vida i que feu, preceptivament, la revernaculització prèvia en la llengua familiar interrompuda. Però això és un altre fil de la història que ara no ve al cas.
Emilio, en les converses a taula parada, sempre agraïa tenir algú en la família amb qui parlar en valencià. Era un plaer recíproc, per descomptat. Es lamentava, d’altra banda, amb una tristor evident, que cada vegada era més difícil parlar valencià amb els amics, que se li desapareixien ara un, ara un altre, que a males penes tenia companys ni companyes amb qui parlar valencià a la residència on vivia, perquè o bé eren forasters o eren d’Alacant, però parlaven castellà, que ara només hi quedava una veïna de planta de la seua edat a qui se li n’havia anat el cap i amb qui era molt complicat tenir una conversa coherent. Per això venia amb alegria els caps de setmana a ca sa filla Maruja. Per Nadal i Reis donava a nets, netes i besnetes les estrenes religiosament i afectuosament, i hi contava que de jove, pels anys 20 i 30, abans de la guerra, i també poc després, tenia com a diversió anar a veure les partides de pilota al trinquet del carrer dels Arbres, l’actual carrer Sant Vicent, el de la Comandància de la Guàrdia Civil, un trinquet plantat on després hi hagué el cine Carlos III, abans que l’enderrocaren i que hi feren un edifici de cases. Al trinquet tothom parlava en valencià, deia Emilio, quan hi entraven, allí dins i quan n’exien, més contents que un gínjol, després de les partides.
Emilio Samper faltà en abril del 1992, el dia abans que nasquera la seua segona besneta, amb qui no tingué oportunitat de parlar en valencià com havia fet amb la primera. Diuen que fou de sobte, que no patí gens ni mica. I diuen que quan miraren què portava en les butxaques trobaren una cartera amb el carnet d’identitat, un dècim dels cegos, un parell de bitllets i un retall de paper molt ben plegat en quatre plecs. El retall era el Pare Nostre en valencià, el paper que van repartir el dia que es casà la seua neta amb aquell xicot d’Elx, en una celebració que feren en valencià a la parròquia de Natzaret, al barri del Sant Blai d’Alacant. Un paper que era un tresor i que per això mateix conservà tot el temps prop del cor, probablement més per devoció a les paraules que no per la religiositat del document. Segurament.
Emilio Samper també era un tresor, ho és encara, en la memòria familiar, perquè havia llegit El Tio Cuc i El Luchador i perquè havia viscut Alacant en valencià fins a l’últim dia de sa vida, com moltes persones de la seua generació. Les seues paraules s’acabaren quan ell faltà, però la seua llengua no se silencià, perquè tingué una neta i dues besnetes d’Alacant que parlaven com ell, que parlen com ell, i una filla mestra que ensenyà en valencià als xiquets i xiquetes a la seua escola d’Alacant.
Els ciutadans d’Alacant, els valencians d’Alacant com nosaltres i com molts d’altres, que paguem impostos com a bons contribuents, ens sentim agredits i degradats per un ajuntament que ens menysté, que ens vol esborrar del mapa perquè no som res si parlem en el valencià que ens ensenyà Enric Valor.
La moció aprovada recentment pel PPVox a l’Ajuntament d’Alacant per a dur a les Corts Valencianes la proposta de declarar la ciutat “de predomini lingüístic castellà” és, a banda d’una forma de desvirtuar la realitat, una agressió més a la llengua patrimonial dels alacantins, parlen la llengua que parlen.
Com a valencians d’Alacant, com a valencianopracticants, ens sentim agredits i degradats a ciutadans de segona categoria, de categoria proscrita. El govern municipal d’Alacant vol traslladar a paper legal els desitjos infames de fer que una ciutat acollidora i cosmopolita es veja singularitzada “contra part de la seua identitat”, contra el valencià d’Enric Valor, d’El Tio Cuc, de l’auelo Emilio i de l’auela Quica, de la seua neta, de les seues besnetes, dels nets i besnets del Tio Cuc, com aquell rebesnet del Tio Canya que cantava Tesa.
Per això diem, ara i ací, amb orgull i sense prejudicis, que no ens podran amagar sota la pèrfida estora de cap decret nou de Nova Planta.
Per Enric Valor. Per Emilio Samper.
Per la llengua. Per Alacant.
