La sala de conferències de la Seu Universitària d’Alacant acollia aquest dilluns una taula redona per a valorar el requisit lingüístic «com a garantia dels drets lingüístics». Moderada per Vicenta Tasa, professora de Dret Constitucional de la Universitat de València i codirectora de la Càtedra de Drets Lingüístics, la taula integraven les vicepresidentes d’Escola Valenciana i d’Acció Cultural –Imma Garrigós i Marinela Garcia, respectivament– i el director general de Política Lingüística de la Generalitat, Rubén Trenzano. El motiu al voltant del qual ha girat l’acte era el requisit lingüístic, anunciat pel Govern valencià a través de les conselleres d’Administració Pública i d’Educació –Gabriela Bravo i Raquel Tamarit– i que s’haurà d’aprovar pròximament.
Escola Valenciana va discrepar públicament d’aquest requisit des del primer moment. Acció Cultural va titllar la decisió com un «pas històric», si bé aquesta entitat des d’Alacant, sense deixar de reconèixer l’avançament que suposava la mesura, van expressar alguns dubtes que s’han vist ben reflectits en la conferència.
Qui resumia la principal discrepància cap al requisit anunciat era la directora de l’institut Francesc Figueras Pacheco d’Alacant, qui des del públic s’adreçava a Rubén Trenzano per a dir que «a la ciutat d’Alacant, cap estudiant de Batxillerat no adquireix competència lingüística amb un 7, de cap de les maneres», deia desmentint per complet el plantejament defensat i acordat des de la Generalitat.
No era l’única oposició visible. Trenzano, amb voluntat didàctica, defensava l’obra de govern d’aquest segon Botànic explicant que la llei de plurilingüisme, la llei de mitjans de comunicació, la creació de l’Oficina de Drets Lingüístics després de l’impediment judicial i l’esmentada llei de funció pública, a través de la qual s’aplicarà el requisit, eren els eixos lingüístics al voltant dels quals girava la tasca política d’aquest govern. El director general de Política Lingüística posava en valor el fet que fins l’aprovació d’aquestes propostes «érem una comunitat autònoma que no teníem regulat que els nostres treballadors conegueren el valencià, i ara tots els treballadors públics n’hauran d’acreditar el coneixement».
Aquest pas, reconegut per les entitats –tot i que consideren el requisit com a insuficient–, era el principal argument de Trenzano, que recordava també que comunitats com ara Galícia o les Illes Balears també homologaven la capacitació lingüística amb el nivell d’estudis. «No hem inventat res», insistia, tot i que no feia esment en primer terme a les excepcions del requisit, que no inclou el personal de l’àmbit de la sanitat, que és el que té més treballadors públics al País Valencià. Trenzano sí que parlava del «pas de gegant» que suposa, segons el seu parer, el seu decret, però poc després reconeixia que aquest pas és «una pedra més per a incrementar l’ús lingüístic», i feia referència constant a la inexistència d’un decret com aquest durant els anys anteriors. «Anem a poc a poc, som un govern que fem coses xicotetes, però irreversibles», assegurava, dient també que el que es buscava era «l’acompanyament de la societat» a aquestes mesures. Trenzano també ha tingut temps per a anunciar una mesura: des de l’any que ve hi haurà impuls per a doblar i subtitular pel·lícules al valencià.
Paraules que no han convençut les representants d’Escola Valenciana ni d’Acció Cultural. Des de la primera entitat, Imma Garrigós repetia continuadament que «la proposta és insuficient, es pot entendre com un primer pas però queda molt lluny de garantir la igualtat real». Entre altres coses, perquè considera que l’homologació d’estudis amb capacitació «no garanteix la competència lingüística del funcionariat». Després d’enumerar les vulneracions lingüístiques produïdes en l’administració, Garrigós concloïa que «no es pot regalar un C1 amb un 7 en l’assignatura de valencià», perquè «devalua la nostra llengua», i exigia «més ambició i més pedagogia». Sobretot quan Trenzano defensava el requisit en el sentit que obliga els aspirants dels ciutadans dels territoris castellanoparlants del País Valencià a acreditar capacitació lingüística per accedir al funcionariat. «Cal també que les persones que no viuen en aquestes zones, sinó en zones de predomini valencià, i vulneren els drets lingüístics perquè consideren que com a monolingües no tenen la necessitat de parlar la nostra llengua, reben molta pedagogia». Trenzano, en canvi, sense desmentir l’argument, considera que aquest requisit s’aprovarà per a «desconflictivitzar» la llengua en una societat que, segons ell, «interioritza cada vegada més el valencià» i és conscient, pensa, de la necessitat d’aprendre’l.
Pel que fa a Marinela Garcia, vicepresidenta d’Acció Cultural, donava veu a la societat civil integrada en aquesta entitat, i destacava també el fet que «no tenim proves fefaents, en aquest territori de llengua minoritzada», que es puga disposar d’una capacitació per haver superat una sèrie d’estudis. «El sistema d’ensenyament és molt digne, però no hi ha cap reforç per a garantir aquesta homologació», advertia en referència al fet que els professors de valencià no disposaran de més eines per a garantir l’èxit de l’ensenyament de la llengua una vegada s’aprove l’homologació. Garcia lamentava, en aquest sentit, «s’ha posat damunt dels professors una responsabilitat que no tenien per què assumir». I posava l’exemple, en aquest sentit, que la capacitació d’anglès no s’obté amb uns estudis determinats, i reconeixia que ella mateixa havia superat proves d’anglès tenint dificultats per a expressar-se en aquesta llengua.
El públic present també retreia aquesta decisió del decret, tot i que Trenzano defensava el model del govern valencià actual. Per exemple criticant les línies, que «no igualaven el país de nord a sud, sinó que el guetitzaven amb immersió en uns llocs i en altres no». Concloïa que «les decisions s’han pres pensat en el país», i en termes demogràfics i de territorialització lingüística Trenzano explicava que el País Valencià només es pot comparar amb Navarra. Pel que fa a la Sanitat, finalment, el director general de Política Lingüística defensava que el requisit no es pot aplicar a tot el sistema públic. «L’hem d’aplicar allà on l’administració valenciana puga arribar», deia també en referència a àmbits com el de la Policia espanyola o el de la Guàrdia Civil. Per això «s’han incrementat els usos entre el personal de la Generalitat», defensava Trenzano, que també defensava el paper de l’Oficina de Drets Lingüístics. Per últim, com a reflexió global, Trenzano feia una crida a «defensar la societat», i suggeria que «si la dreta no vol el requisit» i «a l’altre extrem» tampoc, «estem en el bon camí».
