Fa 60 anys, el 1965, més de 20.000 valencians signaven un manifest per demanar la presència de la nostra llengua a l’Església, com a fruit de la renovació que va nàixer amb el Concili Vaticà II, sobretot amb la Constitució Sacrosanctum Concillium. Per això, ara, 60 anys després, hem de continuar reivindicant la vigència del manifest: “Més de 20.000 valencians seguint les directrius del Concili Vaticà II, demanen l’ús de la seua llengua als actes religiosos”.
Els més de 20.000 signants adherits a aquest manifest demanaven a l’Autoritat Eclesiàstica (concretament a l’arquebisbe de València, Marcelino Olaechea), que “en totes les comarques de parla valenciana de l’Arxidiòcesi, siga adoptada la llengua materna en els actes litúrgics on siga autoritzat l’ús dels idiomes vernacles” i també en “l’ensenyança del catecisme i la predicació”. Una cosa que passa a totes les diòcesis del món, llevat de les del País Valencià.
Entre aquests 20.000 signats hi havia noms com Joaquim Maldonado, els escriptors Josep Ernest Martínez Ferrando, Santiago Bru Vidal, Maria Beneyto, Martí Domínguez, Jordi Valor, Joan Valls. També s’hi adheria a aquest manifest Nicolau Primitiu i Enric Valor, Robert Moròder, Director del Secretariat Diocesà de Cursets de Cristiandat, el metge Vicent Peset Llorca, el cantant Raimon, el president de Lo Rat Penat, Joan Segura de Lago, els periodistes Francesc Soriano Bueso, Vicent Ventura i Francesc de P. Burguera, els professors Josep Iborra, Manuel Sanchis Guarner, Josep Lluís Bausset, Miquel Tarradell i Joan Reglà, l’escultor Andreu Alfaro o els compositors Joaquim Rodrigo, Matilde Salvador i Vicent Garcés. També van ser diverses les associacions que van signar aquest mateix manifest demanant la nostra llengua a l’Església, com l’Ateneu Mercantil i l’Ateneu Marítim de València, els Lluïsos de Vila-real, el Centre Excursionista de Castelló de la Plana, els Carmelites Descalços d’Onda i el Franciscans de Cocentaina.
44 anys més tard de fer-se públic aquest manifest, en el monogràfic de la revista Saó (de desembre de 2009), el bisbe valencià Rafael Sanus, escrivia: “Sembla que l’ús del valencià en la litúrgia s’ha convertit en un problema que hem aparcat en la cuneta, esperant que es podrisca per si mateix amb el pas del temps. Gravíssim error”. El bisbe Sanus tenia l’esperança de trobar una solució “relativament fàcil” a aquest tema i animava els altres bisbes a introduir el valencià a l’Església, cosa que els cristians valencians encara estem esperant. I ple de sentit comú, el bisbe Rafael Sanus es preguntava: “Per què els bisbes no oficialitzen d’una vegada el que és normal, des de fa temps, a nivell de carrer?”. I per això el bisbe Rafael Sanus s’escandalitzava de l’actitud (que encara continua), de la jerarquia valenciana, amb algunes excepcions: “¿És que volen continuar la política lingüística dels temps de Franco?”.
El bisbe Sanus creia (com molts de nosaltres ho crèiem), que amb la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el qui va ser arquebisbe de València, Carlos Osoro, podria haver solucionat definitivament la qüestió del valencià a l’Església, tot i que el bisbe Sanus també reconeixia que, “alguns dels seus més pròxims col·laboradors estan aconsellant-lo malament”. Com crec que ara mateix, alguns canonges estan aconsellant malament l’arquebisbe Benavent. Si no és que, fins i tot, l’estan pressionant per no introduir el valencià a l’Església. Ni tan sols el web de l’“Arzobispado de Valencia” està en valencià!
I és que com escrivia el bisbe Sanus en aquest text de Saó de 2009, “A l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (la que VOX vol asfixiar econòmicament), li vam demanar que fera la traducció dels textos litúrgics. Quan es van acabar els treballs, l’AVL els va presentar a qui corresponia i ni tan sols van rebre per escrit” (l’AVL) “l’acusat de recepció. Així s’explica perquè els textos litúrgics de l’AVL dormen, des de fa 4 o 5 anys (l’article del bisbe Sanus és de 2009!)en alguns calaixos del Palau Arquebisbal”. Possiblement, plens de pols. Per això Sanus acabava el seu text fent-se una pregunta: “¿Els nostres bisbes volen continuar l’exemple d’indiferència i de menyspreu a la nostra llengua que va caracteritzar sempre monsenyor García Gasco?”. Desgraciadament, pel que es veu, sembla que sí, a excepció del bisbe Enrique i d’alguns capellans que han apostat clarament per la nostra llengua a l’Església!
De tant en tant, els bisbes de les diòcesis del País Valencià (Sogorb-Castelló, València i Oriola-Alacant, al de Tortosa no el conviden gairebé mai), solen reunir-se per tractar alguns temes d’actualitat. Mai, almenys no s’ha fet públic, els bisbes valencians no han fet una reflexió sobre la llengua a la litúrgia, o millor dit, sobre la marginació del valencià a la litúrgia, una marginació que continua 60 anys després que el Vaticà II recomanara l’ús de les llengües vernacles a les Esglésies locals.
60 anys després del manifest, “Més de 20.000 valencians demanen l’ús de la llengua als actes religiosos”, ens trobem igual que aleshores, amb el menyspreu de la major part de la jerarquia eclesiàstica valenciana envers la llengua del nostre País. Una llengua que només s’utilitza per als Miracles de Sant Vicent i per a la missa del dia del patró del País Valencià, i poca cosa més. Així es nota l’estima que els nostres pastors tenen per la cultura dels valencians!!
60 anys després d’aquell manifest, ¿n’haurem de promoure un altre semblant davant la negativa dels bisbes a normalitzar la nostra llengua a l’Església? ¿Com és possible l’autoodi d’una bona part de la jerarquia envers el valencià? ¿Com és possible la transformació que fan els capellans, quan a la sagristia i al carrer parlen en valencià amb la gent i quan pugen al presbiteri obliden (intencionadament), la llengua del poble que ells mateixos parlen amb els veïns? ¿Com és que per a demanar diners, al final de la missa o per demanar voluntàries per netejar el temple, ho fan sempre en valencià i després continuen la missa en castellà?
Fa uns dies, la revista El Pregó publicava una interessant entrevista a l’arquebisbe emèrit de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, amb motiu del 40è aniversari del document dels bisbes de catalans, “Arrels Cristianes de Catalunya”. L’arquebisbe Martínez Sistach deia unes paraules plenes de sentit comú: “Si un capellà o un bisbe no sap la llengua o no volen aprendre-la en poc temps i practicar-la, no pot vindre a Catalunya”. És lògic el que diu el cardenal Martínez. Perquè ¿què passaria si un capellà (a Màlaga, a Sòria o a Múrcia) no sabera castellà i no volguera aprendre’l? ¿El bisbe d’aquestes diòcesis admetria a una parròquia un capellà que no fera l’esforç d’aprendre castellà? Hi ha molta hipocresia, ja que si un capellà (africà, en aquest cas), com passa al meu poble, no parla valencià, no té cap importància. Però seria impensable que l’arquebisbe Benavent enviara a l’Alcúdia aquest capellà africà, si no sabera gens de castellà ni volguera aprendre’l. I és que encara, a l’Església valenciana hi ha llengües de primera divisió i llengües de segona regional.
El papa Francesc, en el discurs als membres del Sínode de l’Església Greco-Melquita, els deia: “Perche non si può vescovo di un popolo parlando un’altra lingua”. S’entén perfectament: no es pot ser bisbe d’un poble parlant una altra llengua! [Veure el document adjunt al final de l’article.]
Crec que els bisbes valencians que han estat a Catalunya i que han utilitzat el català amb naturalitat, com els bisbes Agustí Cortés, Salvador Jiménez o Joan Piris i també l’actual bisbe de Solsona, el valencià Francesc Conesa, haurien de fer entendre als bisbes del País Valencià, la conveniència pastoral d’utilitzar a l’Església la llengua del poble. Concretament, l’actual bisbe de Solsona, l’il·licità Francesc Conesa, deia en una entrevista, el juny de 2022: “Un bon bisbe s’encarna en la terra on va”. I afegia encara: “És bo que l’Església i el bisbe coneguen la cultura del poble on està. Quan he estat a Menorca, he intentat fer-me un menorquí més”. I acabava el bisbe Conesa: “Els bisbes hem d’encarnar l’Evangeli en la cultura”. ¿Ho entenen això els bisbes valencians? ¿O és que l’Evangeli només es pot encarnar en la cultura castellana i no en la valenciana?
Com he dit alguna vegada, l’únic lloc del meu poble on em sent foraster és a la meua parròquia, que bandeja i arracona la “llengua pròpia” dels valencians, com recull l’article 6 de l’Estatut d’Autonomia.
Els bisbes i els preveres valencians, que a l’Església tenen “segrestada” la nostra llengua, també haurien de recordar les paraules del papa Francesc en la Jornada de Propagació de la Fe, el 2015, quan Berglogio deia: “Hui, la missió s’enfronta al repte de respectar tots els pobles, a partir de les seues pròpies arrels”. I per això el papa Francesc ens convidava a “salvaguardar els valors de les respectives cultures”. També la valenciana! ¿O és que els valencians no tenim una cultura (a part de la castellana) que cal respectar i promoure?
És llastimós i molt trist que els cristians valencians siguem els únics cristians de tot el món, que, 60 anys després de la clausura del Concili, encara no veiem reconeguda la pròpia llengua a l’Església, ni tinguem aprovat el Missal Romà en valencià. Un contrasentit més de la jerarquia valenciana, que és la responsable del genocidi lingüístic que patim els valencians.
2
