Sovint s’ha dit que la realitat supera la ficció, però a casa nostra, al País Valencià d’aquests temps convulsos, la realitat no solament la supera, sinó que la deixa en ridícul. No ens calen metàfores literàries, ni bolets al·lucinògens, ni faules de funcionaris atrapats en malsons burocràtics per entendre on som. En tenim prou amb llegir el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, escoltar les declaracions dels nostres actuals governants o passejar pels despatxos d’on s’expulsa la nostra llengua. La distopia ja no és un gènere literari; és la nostra quotidianitat administrativa.
Si mirem aquest escenari amb les ulleres de Joan Fuster, la diagnosi és clara, punyent i colpidora. Fuster, en aquell recull d’urgències que va ser Ara o mai, ens advertia contra el perill mortal del “sucursalisme”. I què és el que vivim sinó l’apoteosi de la sucursal? El projecte polític que s’ha instal·lat a la Generalitat no és un mer canvi de gestió; és un intent deliberat de fer esdevenir el País Valencià una província espiritual, un apèndix folklòric i submís d’una uniformitat espanyola que ens vol muts o, com a molt, “regionals”.
Fuster ens va deixar escrita una sentència que avui ressona com un tro: «La política, o la fas o te la fan». Durant massa temps, potser hem caigut en l’error de pensar que la cultura, la llengua o la identitat podien sobreviure al marge de la batalla política, protegides en una mena de reserva índia moral. Però la realitat ens ha bufetejat: ens l’estan fent. I ens l’estan fent en contra. La “política” que ens fan avui des de les institucions és la de la despersonalització. Quan un conseller es nega a parlar la llengua pròpia del país que governa, no està exercint la seua “llibertat individual”; està exercint una dominació de classe i de casta. Està dient-nos, sense paraules, que la nostra manera d’entendre el món és prescindible, que si ens lleva els recursos que la sostenen, tampoc passaria res de l’altre món; ans al contrari, afavoriria l’estalvi i la reducció del dèficit.
Aquesta ofensiva no és nova, i aquí és on la perspectiva històrica de Francesc Ferrer i Gironès esdevé imprescindible per no caure en la ingenuïtat. La catalanofòbia —o valencianofòbia— no és una anècdota passatgera ni el fruit de quatre exaltats. És una estructura d’Estat. És la persistència secular d’una voluntat d’assimilació. El que Ferrer i Gironès documentava com a “pensament anticatalà” és exactament el motor ideològic que avui retira revistes de les biblioteques, que censura obres de teatre o que legisla perquè els metges no tinguen l’obligació d’entendre els seus pacients. Canvien les formes, es modernitzen els arguments sota la fal·làcia de la “llibertat d’elecció”, però el fons és el mateix: la reducció del valencià a una cosa insignificant, absolutament sobrera que, més aviat, fa nosa.
El que resulta més esfereïdor d’aquest moment distòpic és la vulgarització. Fuster denunciava sovint la “beateria regional”, aquell cofoisme de la paella i la traca que servia per amagar la buidor intel·lectual. Avui, aquesta buidor ha estat elevada a categoria de govern. Substituir la cultura amb majúscules —la que ens fa pensar, la que ens connecta amb la universalitat— per la cultura de l’espectacle groller (l’exemple de canviar noms d’auditoris per personatges folklòrics n’és simptomàtic) és una estratègia de desarmament cívic. Un poble que només es mira el melic i que celebra la seua pròpia ignorància és un poble fàcil de dominar. Volen substituir el ciutadà crític pel súbdit que aplaudeix.
Davant d’això, quina opció ens queda? El silenci? La resignació? Tornar a Fuster és trobar la resposta: «Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres». No hi ha lloc per a la “majoria silenciosa”. El silenci, avui, és complicitat. Qui calla davant la degradació de l’escola pública, qui mira cap a una altra banda quan es segreguen els xiquets per raó de llengua, qui accepta la “nova normalitat” de l’odi institucionalitzat, està col·laborant en el desmuntatge del nostre futur.
La nostra distopia particular té una eixida, però no és ni màgica ni ràpida. Passa per la “represa” de la consciència. Passa per entendre, com deia l’assagista de Sueca, que reivindicar-nos com a valencians —plenament, sense demanar permís— és un acte de ruptura amb aquest destí gris que ens volen imposar. No es tracta de resistir per nostàlgia, sinó de resistir per dignitat racional.
Ens volen “amables”, “ofrenadors” i castellanoparlants en la vida pública. La resposta ha de ser la intel·ligència, la fermesa i la lleialtat a la terra i a la gent. Perquè, efectivament, tal com estan les coses, amb els fonaments de la nostra convivència amenaçats per la piqueta de la reacció, la disjuntiva és la del títol fusterià: Ara o mai. Si no plantem cara a la barbàrie culta —o inculta— que ens governa, potser demà ja no quedarà res a salvar.
