Quan es parla d’un escriptor o escriptora se’l sol vincular a un entorn urbà o natural que tenen molt a veure amb ell o ella i amb la seua obra. Potser, amiga o amic lector, vostè haurà sentir parlar de ciutats literàries lligades a escriptors i obres: Bagdad és la urbs dels gran poetes àrabs, Al Mutanabbi (s. X), Al-Jawahiri (s. XX); Durban, a Sud-Àfrica, de la poetessa Bessie Head; Dunedin (Nova Zelanda) i Marràqueix (Marroc), de les tradicions orals; la ciutat anglesa d’Exeter es lliga a Agatha Christie; Granada és Lorca; Alcalà d’Henares i tota la Manxa són Miguel de Cervantes; Satnislaw Lem es lliga inexorablement a l’actualment ucraïnesa Lviv; Montevideo és Onetti i es Galeano; Lord Byron i DH Lawrence es vinculen sens dubte a Nottingham; Franz Kafka a Praga; James Joyce i el seu Ulisses són —fan— Dublín; no hi ha Oriola sense Miguel Hernández; Monòver, bressol i “superrealista” font inspiradora d’Azorín; la màgica Altea travessa la prosa i la poesia de Carmelina Sánchez Cutillas; Què seria de València sense Vicent A. Estellés?…
Ningú no dubta que Castalla és, per naixement i vincle afectiu, la ciutat d’Enric Valor i Vives. Castalla immortalitzada en la trilogia novel·lística com Cassana. El món urbà de Valor, però, no s’acaba en la capital de la Foia: s’estén a la Baixura del Vinalopó —Elda— i a la capital litoral d’Alacant. Tampoc no li queden lluny Alcoi, Albaida, els pobles muntanyencs de Callosa d’en Sarrià, Alcoleja i Penàguila. Hi ha, fins i tot, moments literaris per la seua ciutat d’acolllida, València —on va viure seixanta-cinc any—. Si el seu temps biòlogic li ho haguera permés hui llegiríem la quarta gran novel·la valoriana, plenament ambientada en la València de la postguerra —Un habitatge per a l’eternitat—, com ha demostrat fefaentment el seu estudiós, Joan Borja (2020).
No obstant això, les dones i el hòmens valorians —la gent de Valor— vam arribar a la conclusió que l’espai que millor sintetitzava i simbolitzava la vida, l’espiritualitat, l’obra, i l’amor pels paisatges i les paraules era el cim de Guisop —lingüísticament ell l’interpretava com una deformació de l’Hisop, herba aromàtica de muntanya—, a mil dos-cents metres d’altitud, a la serra del Maigmó, entre Agost, Castalla, Petrer i Tibi.
L’alt de Guisop va ser sovintejat per l’escriptor castellut des de la seua infantesa. És a la vora de la que fora heretat dels Valor i Vives, Planisses, i a tocar del Catí castellut i petrerí, S’emmiralla màgicament en el pare Maigmó, viu agermanat amb el Maigmonet, li parla de tu a la poderosa Cilla del Sit, sent al seu peus els Rasos, el Palomaret, les planes d’Agost, el Raspeig i el palmerar del Baix Vnalopó; té com a saludats les senyores Serrella, Aitana i el senyor Puigcampana… i la mar —ai la mar!— l’enamora clucant-li l’ull solar totes les matinades des de la badia d’Altea.
¿Enteneu per què l’alt de Guisop —amb raconets èpics com la cova de mossèn Francesc i la cava del Carrascalet— és Enric Valor i Vives? És l’entorn tel·lúric que dona sentit a la vida i l’obra i la projecció cívica i cultural del novel·lista, gramàtic i rondallaire valencià.
Vint-i-dos d’agost, el camí ja és ben sabut: eixiu de Castalla o de Petrer, enlaireu-vos encara fosc des del portell de Catí que cal aplegar-se a l’alt de Guisop. Gent del nord, gent de sud, de terra endins, de mar enllà veniu a l’espectacle: el sol fa l’alba per Enric Valor. Vosaltres sou el privilegiats i estimats testimonis. Permeteu-me el joc plagístic.
En prosa prosaica: dilluns vint-i-dos d’agost, a les sis del matí ascendirem, no sense esforç, des del portell de Catí (Castalla) a l’alt de Guisop per celebrar l’ALBA DE VALOR, el 111é aniversari de l’escriptor Enric Valor. Si t’estimes els moments plens de bellesa inenarrable només cal matinar.
