Iorgos Seferis (1900-1971) és un dels poetes grecs més reconeguts del segle XX. Va rebre de forma sorprenent el Premi Nobel 1963, amb tot un estat al darrere, esdevenint el primer escriptor grec en obtenir-lo. Provenia d’una família benestant i va poder estudiar a la Sorbona, un fet que el va posar en contacte amb la poesia francesa. La seva tasca professional va estar lligada a la política. Va ser diplomàtic a diverses capitals europees i del mediterrani oriental. A part dels seus reculls de poesia, la seva obra assagística és immensa, destacant els seus dietaris.
En aquest volum es tradueix per primer cop al català quatre reculls poètics de Seferis: Gimnopèdia (1936), Quadern d’exercicis (1940), El tord (1947) i Tres poemes secrets (1966), el seu últim recull. Adesiara ja li va publicar fa quatre anys el recull Diari de bord, un dels seus llibres més celebrats.
Els seus primers poemes evoquen el món hel·lènic com una metàfora i una referència a l’època històrica que va viure, entre guerres, convulsa. Seferis manifestava el seu neguit davant la situació: “s’enfonsen les illes entre òxid i cendra”. Un crit de supervivència, de neguit. El mar com a element de fugida esdevé una de les claus d’aquest llibre.
poesia certament simbòlica, críptica, barrejada amb algunes confessions com si fossin extemporànies. “Per la mar els vaixells arrosseguen incendis” és un gran vers il·luminador
És una poesia certament simbòlica, críptica, barrejada amb algunes confessions com si fossin extemporànies. “Per la mar els vaixells arrosseguen incendis” és un gran vers il·luminador. És una tristesa que va creixent, melangiosa, amb constants referències als déus grecs. Sorprèn l’ús extraordinari que fa del pantum, una forma d’estrofa original de Malàisia que els poetes francesos van utilitzar al segle XIX, on el segon i el quart vers es repeteix com a primer i tercer de la següent estrofa.
És una poesia dura, patida, molt epidèrmica, amb una rellevància de la memòria i del llegat col·lectiu. Dels seus haikus, per exemple, destacaria un passatge: “Com aplegaries / els milers de fragments / de cada persona”. Són poemes que s’han de llegir amb calma, tal com van ser escrits: “He obert el meu cor ple d’imatges ja extingides”.
Seferis no és un poeta senzill, amb visions històriques que no són fàcils de capir. Potser per aquest motiu va incloure un glossari a l’edició de 1950 per tal de complementar la lectura. Entre invocacions als déus grecs i descripcions angoixants, apareix una proclama encara més dura: “no sabem l’amargura del port quan salpen tots els vaixells”. És com si portés la memòria grega pertot arreu. Ens parla d’èxodes, de privacions, de “cercles negrosos cicatritzats”.
Amb una tècnica densa, prodigiosa, complexa, ens parla del destí inexpugnable, amb imatges definitives de postes de sol que compara amb un ocell que és incapaç d’aguantar el vent i la tempesta
Amb una tècnica densa, prodigiosa, complexa, ens parla del destí inexpugnable, amb imatges definitives de postes de sol que compara amb un ocell que és incapaç d’aguantar el vent i la tempesta. Un dels seus grans poemes, “Fogueres de Sant Joan”, ens remet a un temps pretèrit, ens parla d’un sol lliscant, que existeix en un altre lloc. Fins i tot, la infància o les històries d’amor s’acaben vivint en forma de patiment, amb cendra i arrels que s’aferren al cos.
Seferis es mostra molt crític amb els homes. Hi ha moments que manté una pulsió entre la vida i la mort, i de sobte, es desperta, veu la seva realitat amb astorament, amb tristesa infinita. La mar, els records, les mans dins de l’aigua, la pluja, són imatges que es van intercalant com un puzle, com si estigués configurant un viatge espiritual de salvació. Alterna poemes breus i poemes llargs, com si volgués contraposar la narració tensa i la imatge sintètica. “La mar, ¿com ha arribat a ser així la mar?”. Semblen fragments de resurrecció que valen tot un poema i tot un llibre.
