Una reflexió sobre l’art, la història, el poder i com el centre rapinya la perifèria a partir d’una tècnica d’arrencament de superfícies cromàtiques, que en aquest cas fa referència al desplaçament i nou emplaçament de l’absis central de Sant Climent de Taüll.
La poeta nord-americana Marianne Moore va escriure –i reescriure fins que només va quedar una contundent càpsula comprimida– un poema esplèndid titulat “Poetry”, és a dir, “Poesia”, emmarcat per un vers inicial i un vers final que són dues hòsties. Comença amb la l’explícita provocació “A mi també em desagrada” per arribar, després d’una sèrie de breus frases sincopades que funcionen talment una seqüència rítmica que genera un suspens hitchcockià, a la conclusió que els poemes són, en efecte, “un espai per al que és genuí”.
En això Moore coincideix tangencialment amb Pier Paolo Pasolini, un altre bellíssim provocador, quan aquest va sentenciar que la poesia és, probablement, un dels pocs refugis que queden per protegir-se d’aquest monstre anomenat Capitalisme. Perquè, tot i que escriure versos avui en dia ja no ofereix compensacions econòmiques ni èxit ni prestigi ni reconeixement social, la gent en continua llegint i escrivint i escoltant.
Un crit de ràbia contra el Patriarcat, contra l’adoctrinament, contra aquesta imperiosa necessitat que té la convenció de fer-nos callar muts i a la gàbia.
Per què? Respondre la qüestió seria llarg, i es podria intentar contestar amb un assaig, però en resum es pot argumentar que es tracta d’una forma d’art democràtica, accessible, que funciona a partir del més proper que tenim com és el llenguatge, i a més a més posseeix la capacitat d’immortalitzar una profundíssima força emotiva i expressiva.
En aquests miracles, i en el fet que, malgrat fer segles que la poesia es mor, continua ben viva i sobretot en mans d’unes noves generacions que constantment se la fan seva i la reinventen, he pensat tot llegint el bateig de foc de la poeta, filòloga i professora Carme Alegre, autora novella nascuda a Meliana que va formar part de la tropa amb més projecció del Certamen de Poesia Jove Salvador Iborra i va començar a donar a conèixer les seves escriptures com a participant al Solstici d’Estiu de Joves Poetes de la Mediterrània. Ara, després de merèixer el Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2024, arriba amb furor la seva primera obra publicada gràcies a l’impuls d’AdiA Edicions: Strappo seguit de Pare aforístic o Galatea a la paret.
Tot i les diferències que presenten els nuclis poemàtics, hi ha una sèrie de trets compartits: un riquíssim desplegament lingüístic, explosions conceptuals fetes a partir d’una eloqüència enèrgica, imatges radicals, una finíssima ironia…
Qui compri el llibre s’emportarà un magnífic tres en un: una formidable trinitat de poemes llargs escrits en fragments d’intensitat salvatge. Strappo és una reflexió sobre l’art, la història, el poder i com el centre rapinya la perifèria a partir d’una tècnica d’arrencament de superfícies cromàtiques, que en aquest cas fa referència al desplaçament i nou emplaçament de l’absis central de Sant Climent de Taüll.
Pare aforístic encarna un crit de ràbia contra el Patriarcat, contra l’adoctrinament, contra aquesta imperiosa necessitat que té la convenció de fer-nos callar muts i a la gàbia.
Galatea a la paret és una proposta revoltada, plena de mala llet i exaltació vital. Tot i les diferències que presenten els nuclis poemàtics, hi ha una sèrie de trets compartits: un riquíssim desplegament lingüístic, explosions conceptuals fetes a partir d’una eloqüència enèrgica, imatges radicals, una finíssima ironia…
Un misticisme arravatat, una certa veneració cap a formes de l’antiguitat, un desplegament obsessiu, una clara defensa del desig com a columna espinal de l’existència, una sensualitat desbocada, una crua duresa de les imatges, unes trames narratològiques molt subtils.
Indubtable és la influència que ha exercit la poeta canadenca Anne Carson. Seguint el seu exemple, Carme Alegre també proposa una poesia propera a l’heretgia i que es rebel·la activament contra les formes clàssiques i convencionals. Ambdues escriptores també comparteixen temàtiques –un misticisme arravatat, una certa veneració cap a formes de l’antiguitat, un desplegament obsessiu, una clara defensa del desig com a columna espinal de l’existència, una sensualitat desbocada, una crua duresa de les imatges, unes trames narratològiques molt subtils que es poden llegir entre línies, una aposta decidida pel canvi com a motor regenerador d’estructures enquistades…– i una barreja de gèneres i d’estils –sentències aforístiques al costat de formes narratives i filosòfiques que semblen extretes, fragmentàriament, de novel·les o tractats pensamentals.
Amb Strappo seguit de Pare aforístic o Galatea a la paret, Carme Alegre apunta amunt en un primer esglaó d’impacte que tant de bo sigui l’inici d’una gran, i genuïna, aventura poètica.
PD: La Veu dels Llibres està editada 100% en valencià i treballa per articular el corredor mediàtic català-valencià-balear. Necessitem el vostre suport econòmic: dona i agermana’t a través d’aquest enllaç. És bonificable.
