Atàvic. Així és com Sergi Durbà (Sagunt, Camp de Morvedre, 1979) defineix l’intens camí que proposa a través d’un seguit de paraules ordenat alfabèticament i que acaben de compondre una obra coral, un llibre que esdevé un viatge als records i un reclam de tot allò que hem perdut com a poble i com a país.
Parlem de Premi a la corda, el penúltim llibre d’un autor que ha aconseguit transformar un torrent de pensaments en el seu propi territori, un espai construït al recer d’un lament que estira el lector cap al domini d’uns records, d’un temps i d’una vida, diguem-ne, més amable. Una vida que el mateix autor defineix de manera brillant com “allò que passa mentre tot el que ens conforma desapareix”.
Sergi fa servir aquesta acurada tria de mots per a aprofundir en el nostre espai comú que el frenètic –i potser malanomenat– progrés ha destrossat amb impunitat, amb un objectiu que defuig del benestar dels pobles i avança inexorable i tossut cap a la pròpia destrucció.
Les paraules, seleccionades amb mestria i un cert toc satíric i punyent, colpegen amb una tendra violència els nostres records, mentre ens increpa amb fermesa, perquè bandejar el vessant més humà de les persones és un error que ens pot costar molt car.
I ho fa amb un estil punyent que defineix el mateix autor, mentre incorpora tocs fins i tot epistolars, perquè s’adreça íntimament als records del lector mentre el convida a reflexionar sobre la vulnerabilitat a què ens aboquem si oblidem les nostres arrels. Albada, caqui, copo, febrer, misto, moussel, llanterner, videoclub, youtubers, quarantena…, són la mostra d’aquest univers lèxic aparentment heterogeni que l’autor aconsegueix embastar a l’aixopluc d’un temps i un país que enyora.
Un dels trets més atractius és aquella Mediterrània que emmarca incomparablement bona part del discurs, aquella mar que “regala llibertat”, com exposa al capítol dedicat al “Far”: “el testimoni silent del que un dia foren les nostres costes mediterrànies”.
Des d’aquest suport indomable, l’autor basteix una prosa contundent, no exempta d’un to a vegades aspre, sovint nostàlgic i sempre àgil, que recorre els indrets més bàsics de la cultura popular. Del costumisme de defensar la pesca com un art només permés per un entorn ja perdut, a una defensa aferrissada de la llengua passant per transformar un símbol de la quotidianitat com ara una isolada i oblidada prestatgeria, en un mític minotaure protector dels “records antics i típics d’una època determinada que ofereix un retrat perfecte dels veïns que poblen […] un raconet del país amb una tendència massa acusada a oblidar qui és i d’on ve”.
Però les pinzellades evocadores van més enllà. Molt més enllà.
Durant tot aquest viatge a l’enyor, Sergi és capaç de saltar-se amb agilitat aquella barrera que separa la prosaica quotidianitat de la més fina intel·lectualitat. Així, és capaç d’extirpar l’haixix del seu context barroer i descurat per implementar-ne l’etimologia en un escenari atractiu que suscita curiositat immediata en el lector.
Com també té espai per reivindicar Fuster com una de les figures clau del pensament valencià. En el capítol sobre el punt de referència del valencianisme, graviten conceptes com ara pensament, identitat i país que funcionen com a eixos d’una reflexió profunda però gens encarcarada.
Durbà presenta Fuster com l’intel·lectual amb qui molts hem bastit el nostre propi ideari de país i la vigència de la seua mirada crítica mentre, alhora, convida a “superar” d’una vegada la mort de l’intel·lectual de Sueca per a poder avançar com a poble. Si no és així, “en aquests temps de foscor on l’espanyolitat amenaça amb arrasar la poca dignitat que ens quedava com a poble”, recorda, correm el risc que el nostre referent més significat passe a “convertir-se en Déu per als partidaris i en un dimoni per als detractors”.
I Paco Cabanes –el Genovés–, clar. “Mite entre els mites” sintetitza l’autor, per a cloure un capítol ple d’admiració, guarnit amb la mirada il·lusionada d’un xiquet que ha complit el somni de conèixer el seu ídol i que posa el més gran dels esportistes valencians en l’epicentre de la història del nostre país. Un reconeixement a “l’única figura llegendària que mai cap valencià, cap ni un, s’ha atrevit a discutir”, bàsicament “perquè tot el món el volia”.
Qui conega el Sergi i la seua obra sabrà de l’amor incondicional a la pilota, i en el marc de Premi a la corda es fa evident la presència del pilotari del Genovés i l’estel nostàlgic que ha deixat en el nostre poble una figura tan reeixida i estimada.
El gran mèrit de l’autor amb Premi a la corda és construir el seu propi “costumari de nostàlgies”, un camí mamprés des de fa anys amb el seu impagable Costumari Durbà.
Cada capítol d’aquest llibre et transporta a aquelles coses senzilles que ens convertien en una societat millor, mentre ens convida, amb una agradable contundència, a no oblidar, a deixar testimoni que els costums que han bastit la nostra pròpia cultura no poden ser un episodi efímer.
I sobretot, la gran contribució de l’autor és “escriure sense esma per evitar que es perda un fragment de vida tan magnífic com el nostre”, com ens recorda en el capítol homònim del llibre que ve en forma d’epíleg, perquè honestament hi ha d’haver algú que ens recorde que tot allò que ha format la nostra identitat com a poble no pot ser destrossat per la tortura de l’oblit.
Definitivament, Premi a la corda es confirma com un llibre valent, amb un missatge contundent, necessari fins i tot. Una obra escrita des d’un vessant humanista que fa prevaldre les persones i el seu benestar, mentre denuncia els perills d’una vida que llangueix exposada a la voràgine de la rajola i a la destrucció del territori. Llegir-lo esdevé reviure casa nostra, és tornar a la intimitat de la llar, al més profund de la nostra estimada i maltractada terra.
