Fa molts i molts anys, vaig col·laborar amb la revista El Temps. Hi escrivia, sobretot, ressenyes, però també algun article i alguna entrevista. A l’octubre de 1992 entrevistava Dominic Keown (Manchester, 1954). El títol de l’entrevista era “El català a la ciutat dels Beatles”. Llavors vaig pensar que era brillant; ara el trobo insuportablement tòpic.
L’explicació és que Dominic Keown era professor de català a la Universitat de Liverpool. Poc després, esdevenia fellow del Fitzwilliam College de la Universitat de Cambridge. Més tard, hi va guanyar una càtedra i recentment s’ha jubilat com a catedràtic emèrit. La seva tasca a Cambridge ha fet que l’estudi de la llengua, la literatura i la cultura catalanes hagi assolit una presència que mai no hi havia tingut, amb uns cinquanta alumnes anuals en una universitat que acull menys de tretze mil alumnes.
La trajectòria investigadora del professor Keown el situa com un dels més reconeguts entre els catalanistes internacionals, amb estudis punters sobre Ausiàs Marc, Joan Salvat-Papasseit, J. V. Foix, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Luis García-Berlanga o Bigas Luna, entre molts altres. La seva producció bibliogràfica inclou, a banda d’articles i llibres acadèmics, obres més pròximes a la divulgació: ha traduït Ausiàs Marc, Joan Fuster, Estellés…, amb la voluntat que els lectors anglesos puguin aproximar-se a les figures cabdals de la nostra literatura.
He repassat aquella entrevista d’El Temps i soc conscient que repeteixo algunes de les preguntes que li vaig fer. Si algú vol, podria comparar-ne les respostes: serà tot un exercici per veure com hem evolucionat…, o involucionat.
Dominic, traduir El poema de la rosa als llavis, de Joan Salvat-Papasseit, ha estat, en certa manera, com un retorn a la poesia catalana d’avantguarda, que va ser el centre d’atenció dels teus inicis investigadors, durant la dècada dels vuitanta del segle passat. Ha estat un encàrrec de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, oi?
Sí, amb tota la moguda del centenari d’Estellés aquí al País Valencià, una altra efemèride va passar completament desapercebuda: la mort de Joan Salvat-Papasseit el 1924. I la invitació a col·laborar amb el projecte de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona era magnífica.
Com deies, m’oferia l’ocasió de tornar a l’inici de la meva carrera. La meva tesi doctoral anava dedicada a l’avantguarda literària catalana, especialment al poeta de la Barceloneta. Fet i fet, la meva primera publicació d’envergadura, el 1982, fou una edició bilingüe dels seus versos editada per l’Anglo-Catalan Society.
I redescobrir aquest autor quaranta anys després, que tant m’havia inspirat en la meva primera època de dedicació a les lletres catalanes, ha estat una delícia.
Podríem dir que un dels centres sobre els quals ha pivotat la teva recerca ha estat Vicent Andrés Estellés.
Efectivament. I en termes ètics i estètics, és clar, hi ha molta similitud entre aquests dos escriptors. Ambdós són proletaris ideològics i, ensems, vernaculars: comparteixen una cosmovisió i una dissidència creativa que jo trobo irresistibles.
De fet, era gràcies a Salvat que vaig descobrir Estellés —literalment i literàriament parlant. En aquella època, a la Biblioteca de Catalunya, on feia la meva investigació, els bidells trigaven tant a dur-te el llibre sol·licitat que et posaves a llegir qualsevol cosa que els altres lectors havien deixat sobre la taula. I un dia, el volum que em va caure casualment a les mans va ser La clau que obri tots el panys. A life-changing experience, com diem en anglès.
Sis mesos després, emportat com si fos per una força major, em trobava a València, entrevistant el poeta de Burjassot al seu pis, decidit ja a fer la meva contribució a la recepció crítica de la seva obra.
Ben poca cosa existia en aquell moment. El magnífic pròleg de Fuster al primer volum de l’obra completa, el genial estudi de Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador, els quals, per a mi, sempre han estat els capdavanters i els conductors —per dir-ho d’alguna manera— dels estudis estellesians, algun altre article solt i ja paraves de comptar.
Doncs va ser en aquest punt que jo vaig iniciar la meva contribució. En una primera monografia, podia reflexionar sobre aquesta polaritat entre Salvat-Papasseit i Estellés. Trobava que la sensibilitat lírica que compartien el valencià i el català era extraordinària: la vitalitat proletària, el dinamisme subversiu, el col·loquialisme libidinal i la consciència nacional militant que irradiava de cada vers de la seva creació.
I aquesta visió, potser, seria un eix de la meva investigació: no tractar el burjassoter com a escriptor solitari —com solia fer-se al País Valencià— sinó com una veu més del cor català, per dissonant o contrapuntual que semblés ser.
Una contribució del tot pertinent i necessària…
Sí. Vaig intentar eixamplar aquesta visió donant-hi una perspectiva més europea en una segona monografia, tal com queda evident en el títol: Polifonia de la subversió: la veu col·lectiva de Vicent Andrés Estellés.
Prenent la pauta bakhtiniana de l’intercanvi intergeneracional de la literatura, considerava la relació dialèctica entre el burjassoter i una colla d’altres poetes: Ovidi, Marc, Salvat i Espriu. I, més endavant, vaig adaptar aquest panorama més obertament a la tradició occidental amb una obra bilingüe de promoció internacional, After the Classics: The Selected Verse of Vicent Andrés Estellés.
Aquí oferia versió original, traducció i estudi crític de la relació personal del poeta amb els representants del cànon líric més evocats pel valencià: és a dir, Ovidi, Catul, Virgili, Horaci, Marc i Garcilaso de la Vega. Em pensava que seria un bon punt de partença per a l’assimilació del valencià per part d’un lector internacional. Evidentment, tots aquests escriptors —o la immensa majoria— són més que coneguts pel lector universal.
Com vas veure la commemoració de l’Any Estellés?
Un moviment dinàmic i commovedor. Curiosament, jo ja estava dos o tres anys jubilat, dedicant-me a la vida flonja i, de cop i volta, em va tocar tornar a pencar. I no recordava haver treballat tant en dècades. Vaig participar en més d’una vintena d’aplecs literaris a tot arreu del continent —una mitjana de gairebé dos per mes— i tot perquè em diguessin després que Estellés és un poeta exclusivament local!
Per a mi, els moments més emocionants van ser a l’Ateneu de Barcelona, les universitats de València, Londres i Glasgow i les jornades que vam organitzar al congrés de l’Anglo-Catalan Society i, així mateix, a la meva alma mater, el Fitzwilliam College de la Universitat de Cambridge. Totes molt animades amb una implicació força engrescadora per part de l’estudiantat.
A més a més, des d’una perspectiva personal, sempre és un goig per a mi poder assistir al sopar Estellés organitzat cada any per l’associació Bassot de Burjassot.
Fet i fet, poques vegades me’l perdo. I aquell any, per amenitzar molts d’aquests esdeveniments, podíem comptar amb la intervenció sempre emocionant del cantant Pau Alabajos. La vitalitat de la seva interpretació d’Estellés dinamitza no solament els versos sinó també els sopars!
Naturalment, va ser una gran llàstima que la Generalitat Valenciana decidís no participar en la celebració del poeta més popular en llengua catalana de segle passat: però potser aquesta coincidia amb la retransmissió en diferit d’alguna correguda de bous. Qui ho sap?
Hi ha tantes coses d’una importància transcendental que passen a València sense que el seu govern no se n’adoni o no hi prengui les mesures apropiades… Tot plegat em recorda uns versos de Robbie Burns, precisament el poeta escocès que va inspirar els sopars Estellés: “O wad some Power the giftie gie us / To see ourselves as ithers see us!” –“Tant de bo algun poder ens concedís el do / de veure’ns a nosaltres mateixos com els altres ens veuen”.
Fuster es preguntava si podrien entendre Estellés més enllà de l’Ebre. Sempre he pensat que ell n’estava convençut i que la seva pregunta retòrica era, en el fons, tota una provocació. Tu vas més enllà i afirmes que Estellés és un autor del tot exportable, d’àmbit europeu.
Sí, he d’admetre que vaig caure en el parany que comentes que Joan Fuster havia preparat amb tant enginy. Fet i fet, amb aquesta provocació del suecà em va induir a escriure una sèrie d’articles i a editar una versió anglesa del seu Diccionari per a ociosos!
Estellés exportable? Sens dubte, i no sols en l’àmbit europeu, com molt bé sabia Joan Fuster. El director d’IVITRA, Vicent Martines —promotor de molts projectes d’exportació de cultura catalana—, em va comentar l’any passat, mentre ell donava suport a l’edició bilingüe de l’Hotel París que Hans-Ingo Radatz i jo mateix trèiem simultàniament a l’alemany i a l’anglès, que més de mil dues-centes universitats mundials havien comprat la versió electrònica d’After the Classics.
Ara bé: si calculem que la mitjana d’alumnat per universitat són uns vint mil —la universitat de València en té uns seixanta mil, per exemple— això significa que vora vint-i-quatre milions de lectors internacionals tenen accés immediat, al seu portàtil o al seu mòbil, a l’obra del burjassoter en la llengua franca del planeta. Déu n’hi do per a un escriptor suposadament poc exportable!
Quins altres autors creus que s’haurien d’estudiar a les universitats de fora del país?
Home! No sabria per on començar ni acabar amb aquesta pregunta. N’hi ha tants i tantes que la llista seria interminable. Les lletres, tanmateix, no gaudeixen del prestigi d’abans en l’acadèmia. En el decurs dels últims decennis, el món ha canviat i l’orientació curricular també ha canviat.
En la facultat de filologia d’avui, l’interès per la literatura d’ara, i no parlem de la dels segles anteriors, ha desaparegut. Almenys, aquest és el cas al Regne Unit, on la fixació tant per l’actualitat com pels estudis culturals ha relegat la lectura a un segon pla. Sembla que ara el protagonisme correspon a la contemporaneïtat i la corporalitat.
El cànon literari ha cedit el seu lloc a la visualitat, el cinema, els estudis de gènere, l’internet, YouTube, les festes, la música i la cuina, etc. L’art de llegir es conserva encara però com a accessori o cosí pobre. Breu: l’edat d’or de la literatura ha passat.
Quan et vaig entrevistar el 1992 havies estat secretari de l’Anglo-Catalan Society. Ara n’ets el president d’honor, un càrrec vitalici. Llavors ja informava els lectors que havies nascut el dia de fundació de la societat…
En una vida com la meva dedicada a les lletres, s’hi nota prou la tendència al pastitx. César Vallejo va néixer un dia que Déu estava trist. Jo vaig néixer el dia de la fundació de l’Anglo-Catalan Society i, de forma encara més tragicòmica, la malastrugança aristotèlica ha determinat el curs de la meva vida.
Jo estava condemnat a ser catalanista —sense remei! Tant era així que, durant moltíssims anys, quan el president donava la benvinguda a l’assemblea general del congrés anual de l’Anglo-Catalan Society, em preguntava la meva edat sols per confirmar el número de la conferència.
En puc donar fer…
Tot i això, he d’admetre que és una societat que sempre m’ha encantat. Les altres associacions acadèmiques tendeixen a ser formals i jeràrquiques. Es guarden les distàncies entre les formes superiors de la vida universitària, d’una banda, i la fauna immunda dels investigadors i els doctorands d’altra. Tothom coneix el seu lloc i els seu rànquing individual. Això mai no ha estat el cas amb l’Anglo-Catalan Society, que, amb la seva barreja d’exiliats i defensors de la cultura marginada, sempre ha aportat una bona dosi d’informalitat i de proximitat humana.
És més: des del seu origen ha estat una associació compromesa i lluitadora, tant per la promoció de la personalitat catalana a les nostres illes com per la defensa d’artistes i intel·lectuals perseguits. Lamento dir que la llista és ben llarga: des de Carles Riba, Clementina Arderiu, Rosa Leveroni i Josep Pla fins a Clara Ponsatí i Pablo Hasél.
Per tant, la proximitat humana que caracteritza la nostra associació sempre m’ha deixat un bon gust a la boca. Els nostres fundadors —Josep Trueta, Joan Gili, Josep Maria Batista i Roca, Francis William Pierce, Robert Brian Tate, J. B. Trend i companyia— no eren solament acadèmics sinó defensors militants de la democràcia i dels seus valors humans.
Una bona colla d’intel·lectuals de diferents àmbits…
Fet i fet, és precisament la seva dedicació que em serveix d’inspiració per la campanya per la llibertat de Pablo Hasél que ocupa ara tot el meu temps. La feina dels centenaris de Salvat i Estellés ha donat lloc a un moviment contra l’empresonament del raper català.
Com a irlandès, la justícia britànica no és santa de la meva devoció, però l’espanyola la supera amb escreix: ofereix potser el millor exemple del concepte literari orwellià del doublethink de la novel·la 1984: és a dir, de la llibertat d’expressió i, alhora, de la total absència d’aquesta. O, en la magnífica versió del dictador militar Idi Amin: “Hi ha llibertat d’expressió. Tanmateix, no es pot garantir la llibertat posterior a l’expressió.” Breu: trobo que la cultura i la democràcia són indestriables.
Realment, sempre ho sabia. Amb l’exemple dels fundadors de l’Anglo-Catalan Society —la seva passió per la música, la literatura, el ball, etc., combinada amb el compromís de la seva defensa dels drets humans— he vist aquesta saviesa posada en la pràctica, exemple que m’ha servit d’inspiració avui, en la jubilació, per a la campanya.
Al setembre passat vas visitar Pablo Hasél a la presó…
Sí, i quina vergonya la situació del raper. Crec que, tot i l’evident injustícia del seu cas, el que més m’empipa és la manca de preocupació general. En un principi, hi hagué tota una sèrie de manifestacions i protestes, amb el glitterati de sempre de protagonistes: Almodóvar, Bardem i companyia. Tres anys més tard, un silenci absolut.
Tant era així que vam ser uns ancianets com ara Henry Ettinghausen, catedràtic emèrit d’estudis hispànics a la Universitat de Southampton, Toni Strubell, filòleg, historiador i exdiputat de Solidaritat per la Independència al Parlament de Catalunya, i jo mateix que vam haver de prendre la iniciativa i militar. El món està a l’inrevés.
En l’entrevista d’El Temps hi ha un parell de fotografies teves passejant pels carrers de València. En els peus de foto fas les afirmacions següents: “Al País Valencià s’ha de plantar cara i moure el cul” i “Si no ens ajuden, com a mínim que no facen tombarelles amb el nom de la llengua”. Et preguntava llavors, i et torno a preguntar ara, com veus la situació de la llengua catalana?
Si avui dia els historiadors parlen del mite de la transició espanyola i de com el franquisme institucional mai no havia desaparegut realment de l’estructura de l’estat, no n’hi ha evidència més clara que el camp lingüístic. Realment, per a nosaltres, que podem estudiar la sociolingüística catalana des de fora, sembla que estem mirant un esperpento de Valle-Inclán.
Els meus estudiants no s’ho acaben de creure i al·lucinen davant la seva exageració dramàtica. L’animadversió anticatalana té tota la histèria de l’odi reprimit dels anys de la suposada transició, quan se l’havia de tancar en l’armari de la desmemòria per salvar les aparences democràtiques. Ara ha tornat a lluir-se amb tota la violència d’una tragèdia de Shakespeare però en pla grotesc.
Les paraules de Joan Fuster resumeixen el cas apropiadament: “I és que en el temps que corren, de necieses polítiques, badomies acadèmiques diverses i filòlegs de claveguera, dir català al català s’està convertint ―ja ho és!― en una heroïcitat.”
L’absurditat, és clar, és que ell parlava dels anys seixanta i nosaltres vivim en el tercer decenni del segle XXI. Quina altra manera hi ha per a descriure la performance, fa poc, de l’extoreroconseller de cultura i la seva dansa macabra celebrant l’eliminació de subvencions a entitats valencianistes? Semblava una versió tètrica del sorteig de Nadal a l’inrevés. I amb quin pa es pot menjar la proscripció d’autors catalans del pla d’estudis de l’educació secundària valenciana. És com prohibir l’estudi de James Joyce als instituts escocesos.
En un univers en què un llibre electrònic d’Estellés està a l’abast de lectors de tot el planeta, el fet que els dirigents de cultura a València vulguin imposar límits geogràfics a la llista d’autors em sembla prou revelador del seu afany de reduir horitzons i controlar. No cal dir que una mentalitat que cerca d’anar contra l’avanç del progrés científic difícilment ens pot dur enlloc.
Mentre internet va erosionant les fronteres i a la Universitat de Hong Kong els alumnes llegeixen Salvat-Papasseit i Estellés en anglès i jo, des de casa a Cambridge veig TV3 a la televisió per mitjà d’una app, aquests senyors pensen que poden segellar el seu feu, atado y bien atado, com el rei Lear, fent del País Valencià una zona completament Catalan-free, a l’estil de Corea del Nord?
Realment, és la definició per antonomàsia d’una mentalitat tancada. Diuen que la ficció sembla més vertadera que la realitat. Deu ser per això que, en les classes de sociolingüística catalana a Cambridge solem acabar evocant les obres de Shakespeare i Valle-Inclán!
Més preocupant, tanmateix, és el suport que rep aquesta visió retrògrada de part de l’estat profund. És increïble, per exemple, que el sistema legal –llegiu guerra judicial– pugui interferir en temes fora de la seva competència.
La imposició d’una xifra, tan pedagògicament impracticable com arbitrària d’un 25% de docència en castellà en l’educació secundària a Catalunya, per exemple, em sembla un abús tan absurd i insultant com la solució salomònica d’obligar que Di Stefano jugués una temporada amb el Madrid i una altra amb el Barcelona.
Tampoc caldria tenir la perspicàcia d’un Joan Fuster per veure que la intenció real d’aquesta intrusió d’aficionats en el món de l’educació és tombar un programa de reconstrucció lingüística elaborada per experts en la matèria i que funcionava amb èxit.
Al Regne Unit el procediment es duu a terme d’una manera força diferent. Al País de Gal·les, per exemple, tots els partits polítics promouen la recuperació de la llengua, i el projecte, força ambiciós, ja que l’idioma no és cognat amb l’anglès, és aconseguir un milió de parlants —una tercera part de la població— abans de l’any 2050.
Hi ha discrepàncies i diferències d’opinió entre les faccions polítiques, evidentment. Però són exclusivament els educadors, els sociòlegs, els psicòlegs, els professors i els mestres —altrament dit: els experts— que tenen la responsabilitat i els recursos necessaris de resoldre les dificultats pedagògiques i realitzar aquesta ambició.
Malgrat tot, soc optimista. Els catalanoparlants coneixen l’adversitat, perquè aquest sempre ha estat el cas. Fet i fet, és l’única realitat lingüística que han conegut. Serà el poble que salvarà la llengua.
I voldria concloure amb una última analogia literària per il·lustrar el meu optimisme. El català pot perillar —i perillarà, sens dubte, en tots els seus àmbits. Els hereus de Franco i els seus companys de viatge aspiraran a extirpar-lo. Tanmateix, tal com ens ensenyen la Renaixença i la lletra del Tio Canya, l’idioma és recuperable, i ho serà sempre. I és precisament aquesta qualitat que més frustra i més trastorna els seus enemics. D’aquí ve la seva histèria i explica el dramatisme de les seves actuacions. I quina inseguretat psicopatològica, no? Intentar implementar una Solució Final de lingüicidi anticipant la probabilitat del teu fracàs.
Aquesta fòbia es veu representada en el matrimoni Macbeth. En el moment de la celebració de l’eliminació de la competència a la corona d’Escòcia, arriba l’imaginat fantasma del pretendent que acabes d’assassinar i t’ocupa el lloc en la festa. O, en el cas de la dona, la violència de la teva persecució de rivals no et deixa rentar les mans, per la visió que les tens tacades de sang.
Personalment, jo prefereixo la hilaritat del desenllaç valle-inclanesc d’aquesta obsessió que és més grotescament apropiada a València i a la seva infelicitat idiomàtica:
“Don Friolera: ¡Gotean sangre mis manos!
El coronel: ¡No la veo!
Doña Pepita: ¡Es un hablar figurado, Pancho!”
Allò que trobo més interessant, tanmateix, és que totes aquestes al·lusions dramàtiques van sortir de la boca dels meus estudiants de Cambridge quan comentàvem en classe la sociolingüística dels Països Catalans. Per a ells, la falta de lògica i raó que domina el tema resulta tan absurda, exagerada i supèrflua que sembla ser cosa de teatre, per no dir de circ.
I no deixa de ser revelador que els que protagonitzen la cacera contra la llengua autòctona revelen, per als meus alumnes, una introspecció tan hermètica que no aprecien que fora del seu feu i la bombolla del Parlament Europeu hi ha un món que mira, examina, analitza, assessora i critica la seva volguda ignorància.
En conclusió, tota aquesta escenificació em recorda una seqüència magistral del Discret encant de la burgesia, de Luis Buñuel. Aquí, els representants de la classe dominant estan asseguts en fila conversant tranquil·lament. De cop i volta, s’aixeca la cortina. Resulta que els creadors de la riquesa social es trobaven damunt un escenari, sense adonar-se’n, i el públic que els mira s’està petant de riure sense poder contenir-se.
Potser si els implicats en la repressió lingüística del català tinguessin present aquesta imatge i pensessin en l’avaluació que els farà a continuació l’opinió internacional, actuarien d’una forma més raonable, més informada i més educada.
Em sembla que després del que acabes de dir, els nostres lectors deuen tenir ben clar per què el 2023 et van concedir el Premi Internacional Ramon Llull de Catalanística…
El reconeixement per la feina feta sempre et dona una gran satisfacció, evidentment. Imagino que el jurat, que considerava els mèrits de la meva contribució a la promoció internacional de la cultura catalana, es degué fixar en els elements més cridaners o públics de la investigació: congressos, publicacions acadèmiques, conferències, simposis, etc.
Tot i això, jo prefereixo quedar-me amb un apartat més invisible, amb el treball de cada dia per dir-ho d’alguna manera. Com tu deus recordar —perquè hi vas ser professor de llengua catalana en un lectorat que vaig gestionar durant una dotzena d’anys amb una subvenció completa de la Generalitat Valenciana en l’època de Zaplana—, quan jo vaig arribar a Cambridge l’any 1996 el català era una assignatura optativa d’un curs amb una mitjana de dos alumnes anuals.
Un quart de segle més tard, quan em vaig jubilar, s’havia convertit en una disciplina de grau de tres cursos amb una cinquantena d’estudiants i una presència apreciable d’investigadors de postgrau. Enguany, concretament, té més graduats que algunes llengües estatals com ara el grec, el portuguès, l’italià i el rus.
Passa igual amb els cinc congressos en línia que vaig organitzar des de Cambridge per als alumnes de secundària dels Països Catalans. Havia llegit que la llengua autòctona perdia adeptes en els instituts per una percebuda falta de prestigi i vaig pensar que, amb l’organització d’una sèrie de classes sobre temes de selectiu per part de professors universitaris estrangers, el català aniria guanyant estatus.
Per tal de dinamitzar l’esdeveniment vaig afegir-hi un concurs engrescador, Catalan’s Got Talent, i la resposta va ser fantàstica. Una vintena de col·legis de tota l’àrea lingüística hi varen participar cada any, amb més de cinc-cents alumnes de batxillerat. Tot un èxit. I l’intercanvi amb els professors va ser inoblidable. Per a mi, tot i invisible, aquesta contribució —dirigida més aviat a la infraestructura educativa— em permet somniar en un bon futur per a la disciplina.
A casa, així mateix, hi ha hagut reconeixement. Els companys m’han honorat amb la presidència vitalícia de l’Anglo-Catalan Society. Crec que ara em puc permetre de penjar les botes i descansar un poc —almenys fins al proper centenari!
Mentre conversem, tenim damunt la taula la magnífica edició d’El llibre de la rosa als llavis que ha publicat l’Associació de Bibliòfils de Barcelona. La fullegem i gaudim de les impressionant serigrafies que Narcís Comadira ha preparat per a il·lustrar l’edició.
Tot d’una, la conversa gira cap a una altra de les grans passions de Dominic Keown: el futbol. De fet, més d’una vegada li he sentit dir que és la seva primera gran passió i ho puc confirmar perquè l’he vist patir i gaudir assegut al seu costat en els partits del Llevant. I la cosa li ve de lluny: va jugar amb els companys universitaris de Sheffield, Liverpool i Cambridge i per ca seva corre una fotografia amb amics en què, amb unes quantes pintes sobre la taula, explica l’estratègia del partit que han de jugar: impagable.
“El Barça ens va donar una bona alegria l’altre dia en guanyar la Supercopa al Reial Madrid”, em diu. Decidim deixar descansar una mica Salvat-Papasseit, Estellés i companyia i marxem cap al bar, a fer unes cerveses i veure el Llevant, que juga fora de casa. Enguany, la cosa se’ns està posant ben negra, però Dominic, també en el futbol, manté l’optimisme.
