Podem adaptar l’aforisme de Joan Fuster: “puix té el Premi Nobel (de 2021) vejam què diu”. Fins a la concessió del guardó suec, Abdulrazak Gurnah era un gran desconegut a casa nostra. Cal dir que fins aleshores tampoc tenia traduït cap llibre a la seua llengua originària, el suahili, ja que l’escriptor tanzà, nascut a Zanzíbar, escriu en anglés, idioma colonial.
El 2022 es publicaren en català dos llibres de Gurnah, La vida, després i A la vora del mar. No deuen d’haver funcionat massa bé, perquè Penguin no n’ha traduït cap més. O ves a saber. En castellà, a més d’aquests dos, el grup editorial n’ha traduït uns altres tres més tard. Tot amb tot, el que comptem a hores d’ara té interés i podem accedir a la seua narrativa en valencià.
La història de La vida, després se situa entre la colonització i la independència de Tanganyika. Com és conegut, les potències europees es repartiren Àfrica sense el concurs dels africans. La part més grossa del pastís correspongué al Regne Unit i a França, però també n’hi hagué per a Bèlgica, Portugal, Espanya i fins i tot una Itàlia i una Alemanya acabades com qui diu d’unificar.
A Alemanya li tocà Deutsch-Westafrika (Camerun, Togo i algunes possessions més), Deutsch-Südwestafrika (si fa no fa, la Namíbia actual) i Deutsch-Ostafrika, la Tanzània actual continental –Zanzíbar era un sultanat independent fins que a finals del segle XIX esdevingué un protectorat britànic. És en aquesta part de l’Àfrica oriental on es desenvolupa bàsicament La vida, després.
No resultà senzilla l’ocupació d’aquest territori desigual. A l’alçament d’Al-Bushiri, esclafat pel coronel Wissman i les cruels Schutztruppe, i acabat amb penjament públic del cabdill de la revolta, continuà la rebel·lió dels wahehe, al sud. El cap del líder, Mkwawa, acabà a Alemanya com a trofeu. Però la Primera Guerra Mundial no anà tan bé a l’exèrcit alemany i hagueren de cedir les possessions imperials, fet que deixà un regust amarg que instrumentalitzà el nazisme.
El colonialisme aprofità les divisions ètniques i socials africanes a favor seu. Divide et impera. Encara, dècades després de la descolonització, aquestes romanen. Sense anar més lluny, el 1994 a Ruanda, fronterer amb Tanzània, extremistes hutu assassinaren unes 800.000 persones en només cent dies. Es calcula que el 70% de la minoria tutsi fou exterminada. Europa mirà cap a una altra banda durant el genocidi. L’atenció a Àfrica, també la literària, continua sent escassa en l’entotsolada Europa.
Sobre aquest rerefons històric real s’assenta la ficció de la La vida, després. Amb personatges tendres, potser massa bons, Gurnah mostra trets del període, que segons com, encara són ben presents: pobresa, analfabetisme, discriminació de les dones, violència, presència pertot de la religió i alhora subsistència de creences animistes… De fet, més de seixanta anys després de la independència la pobresa extrema, inclosa la malnutrició –l’Índex Global de la Fam per a Tanzània encara era del 21,1 el 2025)– l’autoritarisme i la corrupció rebenten els països africans.
La novel·la és un retrat de gent humil, que tracta d’anar endavant, tot i les dificultats colonials i bèl·liques, que els travessen. En destaca Khalifa, que treballa per al mercader Amur Biashara i, quan aquest mor, per al fill. Aquest descregut, de la religió i la vida, instat a casar-se amb la neboda d’Amur, és un remugó amb bon cor. Acollirà Afiya, la germana de Lyas, a qui un oncle apallissarà per haver aprés a llegir.
L’imperi alemany recluta africans pobres, com Lyas i Hamza, per a les Schutztruppe i les missions shauri, expedicions de càstig amb què instal·lar l’horror a l’ànima dels oriünds i plegar-los a l’obediència sota la retòrica de “som aquí per civilitzar-los”. En realitat, s’establiren per a dominar-los, per a
“prendre possessió d’allò que ens pertany a dreta llei perquè som més forts. Tractem amb persones subdesenvolupades i salvatges i l’única manera de governar-les és omplir-les de terror a elles i als seus vanitosos sultans de Liliput, forçar-les a l’obediència a còpia de garrotades”.
Hamza descobreix la duresa de l’exèrcit colonial. I de la guerra. Acabarà ferit –deixe al lector que trobe com– i guarit per un missioner, un pastor luterà. Amb una mà davant i una altra darrere, torna a la ciutat de la infantesa, on trobarà una ocupació precisament al negoci on treballa Khalifa. No permetrà que les privacions i el dolor, “destí indefugible de l’ésser humà”, li enverinen l’ànima. I descobrirà l’amor, amb Afiya, qui li dirà: “ets massa bo per a aquest món, estimat meu. No te n’avergonyeixis, odia’l, desitja-li el mal, escup-li a la cara”. D’aquest amor naixerà Lyas, en honor del soldat desaparegut, i que Khalifa considerarà un net.
Aquest nou Lyas, en créixer, participarà del moviment independentista liderat per la Unió Nacional Africana de Tanganyika. La gran victòria electoral de 1960, amb un 82,8% dels vots, convencé els britànics d’anar-se’n. En 1961 Tanganyinka esdevindrà un nou estat i el 1963 s’unificarà amb Zanzíbar amb el nom de Tanzània.
Lyas buscarà l’oncle homònim a una Alemanya arrasada per la Segona Guerra Mundial. El resultat no el desvetllaré, però és metafòric: mostra com les potències colonials tractaren els servidors més devots i com, al capdavall, els africans foren devorats pels conflictes europeus… i per ells mateixos.
