La llibertat és una paraula tan gastada que ja serveix per a tot: discursos polítics, anuncis de colònia, crèdits bancaris i subscripcions a plataformes de streaming. Ningú no vol renunciar-hi, però cadascú la interpreta a la seva manera, com qui tria salsa al kebab.
A La llibertat de ser lliures, Hannah Arendt fa exactament el contrari del que és habitual: no ven la paraula, la desmunta. Vol saber què vol dir realment ser lliures, no dur el concepte penjat al coll com un eslògan motivacional. I ho fa sense frases inspiradores per compartir a Instagram, però amb un pròleg lúcid de Fina Birulés que acompanya, orienta i evita que el lector surti corrents a mig paràgraf.
Llegit en continuïtat amb La condició humana —Arendt l’havia escrit durant la dècada dels cinquanta, ja instal·lada als Estats Units, en ple context de Guerra Freda, totalitarismes recents i fe gairebé religiosa en el progrés tecnològic. De fet, el llibre surt just un any després del llançament de l’Sputnik (1957), i això no és casual: Arendt hi fa referència explícita com a símbol d’una humanitat capaç de “sortir del món” abans d’haver entès què vol dir habitar-lo políticament—, el llibre s’eixampla. Allà Arendt distingia treball, obra i acció; aquí l’eix és clar: la llibertat només existeix en aquesta última. No dins del cap, no al sofà, no en una piulada indignada a les dues de la matinada.
Només quan apareixem davant dels altres, quan assumim el desacord i quan fem política com qui fa pa: amb farina, mans i temps. La llibertat no és una sensació interior ni un dret abstracte, sinó una pràctica col·lectiva. I això deixa una pregunta incòmoda: si la política es converteix en espectacle, en guerra cultural o en màrqueting institucional, on queda la llibertat? A l’apartat de “valors corporatius”?
El llibre està format per tres assajos breus. El primer, “Llibertat i política”, recorda que sense espai públic no hi ha llibertat. Avui, en un món on hi ha més opinions que idees, més participació que deliberació i més “m’agrada” que conversa, la ironia és evident: potser som més lliures que mai a Instagram, però menys que mai a l’àgora.
A Turquia, Erdoğan parla en nom del poble mentre empresona dissidents; a Rússia, Putin es presenta com a garant de l’ordre mentre envaeix Ucraïna i estreny la corda del pensament crític a casa seua; a Hongria, Orbán governa amb urnes però sense discrepància. Democràcies formals, llibertats de cartó pedra.
El segon assaig, “Treball, obra, acció”, és el més teòric i alhora el més útil. Treballar manté la vida; produir crea món; actuar obre futur. Però vivim obsessionats amb la productivitat, l’eficiència i l’autoexplotació —i tanmateix, no actuem gaire. Fem coses, fabriquem contingut, generem activitat, però iniciem poc. Arendt diria que som una societat hiperactiva però políticament sedentària: molt moviment, poca acció real. Hem substituït el risc per l’opinió i la presència per la polèmica exprés.
El tercer text, que dona nom al volum, és el que talla més fi: alliberament no és llibertat. Trencar cadenes no garanteix saber què fer amb les mans lliures. Arendt recorre a la Revolució Americana per mostrar com la llibertat només es manté quan hi ha institucions capaces de sostenir-la, encara que avui, sota el mandat de Trump, l’exemple tremola. França, en canvi, va apostar per l’esclat, per l’instant heroic, i el resultat ja el coneixem. La llibertat pot evaporar-se tan ràpid com una revolució mal gestionada: Primavera Àrab, Algèria, Veneçuela… molt alliberament, poc espai polític durable.
Llegit des d’aquí, el llibre també ressona amb processos polítics recents que van generar una intensa experiència d’alliberament col·lectiu, però que no van aconseguir transformar-la en un espai institucional estable de llibertat compartida.
Llegit avui, el llibre fa mal i fa servei. Fa mal perquè recorda que la llibertat no és un dret adquirit ni una emoció subjectiva, sinó una pràctica exigent. I fa servei perquè obliga a preguntar-nos què vol dir ser lliures quan la democràcia es torna fràgil i el soroll ocupa tot l’espai.
Arendt no ofereix receptes —i això ja és una forma d’honestedat intel·lectual. No demana esperança: demana acció. Que apareguem. Que ens exposem. Que pensem junts, sense delegar-ho a cap algoritme ni a cap líder que promet llibertat a canvi de silenci.
En definitiva, aquest no és un llibre per sentir-se millor, sinó per sentir-se una mica més incòmode. La llibertat, diu Arendt, no és un patrimoni sinó una pràctica sempre provisional. Això vol dir, ras i curt, que si ningú sosté la porta, es tanca sola. I després encara ens sorprèn quedar-nos a les fosques.
