Hiperacúsia és un itinerari d’autoconeixement i acceptació per “Asfalt” i per “Terra humida”, per cos i per ànima, amb un destí ben peculiar que també és inici, “Enderrocs”: la culminació d’un procés d’aprenentatge que permet conviure amb el nostre passat i sobreviure en un present poc encoratjador, “enmig de l’oceà de cortisol / de la ciutat”.
Aquest itinerari vital s’entrellaça amb el procés de creació poètica des del primer poema, “Abans d’encetar el paper / inhalo partícules de nit”. La hiperacúsia que dificulta la introspecció també dificulta l’escriptura i esdevé, en el poema “Temor blanc”, un “brogit de píxels, / flassada / densa com mel vella”.
Ens movem per “Inèrcia” i en “Bucle” —com també ens suggereix la distribució dels versos d’aquests dos poemes— fins al punt que només “Camina la mandíbula”, i oïm tots els sons que ens envolten, totes “les veus de teixits vius i les sintètiques”, tot; ho oïm “Tot, / excepte el cos que parla” i la pell, on “afloren ampolles bategants” que intenten alertar-nos d’algun perill “dins de la carn, infiltrat als músculs”.
De fet, sembla que la poeta estableix un paral·lelisme entre nosaltres com a individus, que transitem per diferents hàbitats, i els planetes que “orbiten com satèl·lits / al voltant d’identitats / d’escorça erosionada / i nucli roent, de magma”, unes identitats a les quals hem de prestar atenció.
Cal travessar la terra humida, la gruta i el bosc, cal superar la por a situar-se davant del mirall. Cal el silenci de tot allò que és extern, un silenci que la poeta anhela i tem alhora, perquè coneix “la fredor del gris” i la “remor constant” de la ciutat, però no està avesada a romandre sola amb el silenci a l’interior d’un bosc, —que és un “Parany de calma”—, i quan “més calla la ciutat / més s’eixampla el camí buit, / més se sent el clam del bosc, / de les branques ballant l’oratge”.
No és gens fàcil travessar la foscor, despertar i mirar més enllà d’un món hiperinterconnectat que rugeix constantment i no deixa espai per a la reflexió i el canvi. No és gens fàcil, però és necessari. “Només qui excava pot governar el bosc” pot fer poesia i pot aprendre a viure en equilibri amb tots els sorolls “damunt dels enderrocs / amb peus avesats als contorns de la natura.”
El dia es tanca,
i els contorn urbans, de nou,
en la llum descomposta
s’esvaneixen.
S’ancoren les arrels
al bell mig de la gorja d’edificis,
i m’aturo
per pidolar instants de llum al temps,
assaborir la ressonància del moment,
sentir com l’heura trepa,
intensa i lenta,
sobre els murs de carn i pedra,
aquí i ara.
Hiperacúsia és un poemari molt ben elaborat on tot respon a una decisió conscient. L’estructura externa —“Asfalt, Terra humida, Enderrocs”— està relacionada directament amb el contingut dels poemes que, a més, dialoguen entre ells. La distribució dels versos en el full blanc, els espais i el vocabulari emprat, que reapareix amb coherència durant tot el poemari, estan al servei de l’impacte emocional que produeix recórrer un itinerari vital i paisatgístic amb tants desnivells. Tanmateix, els versos flueixen bellament amb la naturalitat d’un riu —subterrani o no— i amb la força del magma.
Amb la lleidatana Mireia Aldabó Pérez s’incorpora a la nostra literatura una veu poètica madura, exquisida, elegant i potent. Llegiu Hiperacúsia. No us la podeu perdre.
