Rocio Bonilla sap que està on ha d’estar. És una de les creadores d’àlbum il·lustrat infantil més reconegudes del país i s’ho ha guanyat a pols. És llicenciada en Belles Arts, s’ha format en pedagogia, ha fet cursos específics d’il·lustració i gràcies a la seua dedicació i constància ha conreat un gran èxit en el món de la literatura infantil. Forma llargues cues en llibreries i casetes de fires quan signa exemplars i tothom –independentment de l’edat– que coneix els seus àlbums s’hi enamora. Ara, Bonilla recupera el seu personatge més estimat pel públic per parlar-nos d’un tema universal. Descobrim amb ella el seu nou l’àlbum Què és això de l’amor, Minimoni? I fem un repàs per la seua trajectòria.
Acabes de publicar Què és això de l’amor, Minimoni?, àlbum amb què recuperes el teu personatge més emblemàtic. Per què la tries a ella per a parlar de l’amor?
Va ser una miqueta al revés, primer vaig triar-la a ella i després vaig cercar el tema.
Em venia molt de gust recuperar Minimoni i tornar a encarar el repte d’un àlbum amb aquest personatge que tant m’estimo i tantes alegries m’ha donat, però des de la perspectiva de la il·lustradora que soc ara. He evolucionat i madurat com a il·lustradora i no soc la mateixa que fa vuit anys quan vaig publicar De quin color són els besos? Llavors, he volgut voler fer quelcom diferent a nivell visual, i no una continuació de De quin color són els besos?, com va ser, en certa manera, T’avorreixes, Minimoni?, canviant el format i experimentant tècniques noves, com ara el grafit aquarel·lable i les taques de gouache, quan jo normalment treballo amb llapis i aquarel·la.
A través de Minimoni i tants altres personatges has creat històries sobre temàtiques molt diferents. Per què parles ara de l’amor?
Tenia ganes d’agafar un tema universal i que em permetés desenvolupar i gaudir del caràcter i de la personalitat de Minimoni, tan curiosa com sempre, amb tanta set de vida i amb tantes ganes de descobrir tot l’entorn que l’envolta. Llavors, em va fer molta gràcia abordar l’amor com a concepte adult, abstracte, que els nens no acaben d’entendre, però busquen les eines per definir-lo i ubicar-lo dintre del seu univers.
Els teus àlbums sempre han tingut una bona acollida, però De quin color són els besos? va triomfar especialment. Quin creus que és el secret del seu èxit?
Crec que els nens i les nenes connecten amb Minimoni perquè es poden sentir molt identificats amb ella. Comparteixen el seu llenguatge i aquesta mirada curiosa que la caracteritza. Quan faig un àlbum, en certa manera, torno a ser una mica nena perquè m’agrada posar-me en aquesta pell dels infants i veure la vida com ho fan ells. Jo penso que aquest és el secret del personatge.
En qui t’inspires per a crear el personatge de Minimoni?
Minimoni està basada en una nebodeta meva que es diu Mònica. Ara ja té 23 anys i quan era petita era una nena molt especial, molt petitona i asalvatjada, molt divertida. No li agradava gaire menjar i li costava molt créixer, per això els seus pares li deien Minimoni. I a mi em semblava tan divertida que la vaig dibuixar en un quadern. Vaig deixar el dibuix en un calaix perquè en aquell moment jo ni tan sols em dedicava al món editorial i treballava com a muralista. Vuit anys més tard vaig decidir fer un llibre sobre colors i llavors vaig recuperar aquests primers esbossos. Així va sorgir Minimoni.
I en general, per a crear les teues històries?
Sempre dic que cada àlbum té un moment per fer-se. Jo durant tot l’any vaig apuntant les idees que em van sorgint i en el moment en què m’assec a plantejar un nou àlbum les recupero i decideixo què em ve de gust explicar en aquell moment. Penso que els autors, cada cop que fem un àlbum, hi deixem a dintre una petita part de la nostra biografia. Jo no hauria pogut fer l’àlbum De quin color són els besos? tres anys després ni podria haver fet La colla dels 11 dos anys abans.
Ens pots explicar com és el procés de creació d’un àlbum il·lustrat? Des del moment en què tens la idea fins que entregues el projecte.
De tot el procés, en l’etapa en què inverteixo més temps és en la preproducció. És la part més important. Quan tinc una idea em dedico a omplir papers amb tot allò que em suggereix. És com una pluja d’idees on vaig escrivint-ho tot. Quan ja ho tinc ben espremut, el que faig és ordenar les idees i veure quines coses em serveixen, quines no, quines m’inspiren… I amb les que em queden faig un esquema, li dono coherència i quan la història és sòlida i està ben treballada començo a fer esbossos. El moment de treballar el text i les il·lustracions normalment funciona en paral·lel. Tant la paraula com la imatge, per mi, són susceptibles de canvi fins a l’últim moment. Per mi el més important és aquesta maduració primera, i des d’aquell moment, quan penso que pot eixir un àlbum sòlid, ja vaig a totes i el defenso fins al final.
Penses que la literatura infantil ha d’ensenyar alguna cosa o transmetre uns valors concrets? O pot tindre com a finalitat única l’entreteniment?
Jo penso que la literatura infantil ha de ser, en primer terme, entreteniment i diversió. Pot ser lectura compartida o lectura en solitari, però ha d’arribar al lector i generar emoció. Però no estic d’acord que hagi de moralitzar o explicar el que s’ha de fer. Crec que els nens són intel·ligents, són petits però no són pas beneits i no crec que els la puguis colar fàcilment. Martin Salisbury, un teòric sobre literatura infantil, el qual segueixo i m’encanta, diu que l’autor ha de demostrar respecte cap a l’infant lector, i veure de quina manera proposar-li reptes. Ha de tractar de no deixar-los indiferents. Penso que aquesta és la bona literatura infantil.
En quin moment vas decidir que volies dedicar-te a la creació d’àlbums il·lustrats?
Vaig començar en el món editorial com a il·lustradora de llibres de tipus més pedagògic i aviat vaig sentir la inquietud d’explicar les meves pròpies històries. El meu primer àlbum com a autora integral va ser Cara de pardal. Havia tingut diverses etapes professionals en altres disciplines però realment quan vaig arribar al món editorial vaig veure clar que era allà on jo havia de ser-hi. Ara tinc clar que estic fent el que he de fer. Al principi és més dur perquè òbviament no ets coneguda, has de treballar moltes hores, has d’invertir molt de temps i fer feines que potser no t’agraden del tot… Però a poc a poc et vas fent lloc i ara realment estic molt satisfeta d’haver decidit prendre aquest camí.
Creus que hi ha temes que no es poden tractar en la literatura infantil?
En principi es pot tractar tot en la literatura infantil, però cal adequar el llenguatge al públic al qual va dirigit. Els àlbums il·lustrats ens donen moltes eines per a fer-ho. Poso com a exemple l’àlbum La colla dels 11. Aquest àlbum naix inspirat en una notícia que vaig veure a la televisió. Una banda, al nord d’Espanya, li va donar una pallissa a un nano jove i va morir. Em va impactar tant, potser perquè tinc un nano d’aquesta edat, que vaig decidir parlar d’aquest tema. Els nanos no veuen les notícies, no llegeixen els diaris, però sí que miren àlbum il·lustrat. La colla dels 11 és un àlbum il·lustrat, innocent a primera vista, on els personatges són peixets, molt divertits… Això fa que els nanos des de tres anys puguin entendre la història –sense traumatitzar-se. Quan es facin grans, l’aniran llegint d’una altra manera i aniran entenent més coses, identificant situacions. Jo, La colla dels 11, trobo que és un àlbum salvatge que parla de violència extrema. Però el llenguatge i la imatge estan adequats perquè siga assumible i assequible per a nens molt petits. En resum, jo crec que es pot parlar de qualsevol cosa sempre que adaptis el llenguatge perquè sigui assumible per a un públic a partir de certa edat.
En els darrers anys l’interés editorial pels àlbums infantils ha crescut considerablement. Hi ha editorials especialitzades, però també les que no ho són estan apostant per l’àlbum. Per què penses que està passant això?
Perquè és un format meravellós. Per mi és absolutament màgic perquè arriba molt bé a un públic lector menut. Bé, realment a totes les edats, perquè no és exclusivament infantil. Quan vaig a signar a fires o esdeveniments signo molts àlbums per a gent adulta, i això és un goig. És un format molt vistós, que arriba a totes les edats. A més, tenim uns il·lustradors meravellosos en aquest país, i també importem de fora: francesos, nòrdics, països de l’est… s’estan treballant uns productes preciosos. Com no han de tenir èxit?
Creus que la literatura infantil serveix per crear nou públic lector?
Crec que sí. No soc ni sociòloga ni pedagoga però diria que si a un nen tu li aportes bona literatura des d’una edat primerenca tindrà molts números per a convertir-se en un adult lector. Sempre em queixo perquè la literatura infantil ocupa un percentatge molt elevat a nivell comercial i en canvi té molt poc protagonisme als mitjans. Per posar-te un exemple, per Sant Jordi, on la literatura infantil pot arribar a ocupar un 40% de la facturació de la diada, de l’únic que se’n parla als diaris és del rànquing dels cinc més venuts, ni de llibres ni d’autors ni de literatura nfantil. Volem adults lectors, però no cuidem que els petits tinguen uns bons imputs. És una mica incoherent. A nivell de país crec que hem de treballar perquè la literatura infantil tingui més ressò.
Les teues històries s’han traduït a més de 25 llengües i per tant, s’han llegir en moltíssims països. Hi ha alguna traducció que t’haja fet especial il·lusió?
La veritat és que totes me’n fan. Quan arriben exemplars en llengües més estranyes com són les orientals o el rus, amb abecedaris tan diferents als nostres, em fa gràcia. Però em fan il·lusió totes, i la veritat és que em fan sentir molt orgullosa de la feina feta.
Què sents quan penses en com de lluny has arribat?
No puc sentir més que orgull. És que no et puc dir una altra cosa. Jo penso que he arribat aquí perquè soc una persona perseverant, obstinada, molt treballadora i molt constant, però també tenint molt de respecte per la professió, i humilitat. Però sobretot, per treballar amb molt d’amor i molta autoexigència, sempre buscant l’excel·lència.
De tots els teus àlbums il·lustrats, quin és el teu preferit?
Això és com preguntar-li a una mare a quin fill prefereix! No et sabria dir, al final cada àlbum té un poquet de mi i és especial per alguna cosa. Per exemple, amb les il·lustracions acostumo a deixar molts detallets, les meves petites manies. Per exemple soc molt friki d’Star Wars i sempre dibuixo espases làser, també dibuixo sempre molts pastissets, Converse, jerseis de ratlles… Em diuen que soc una pesada amb les samarretes de ratlles. Llavors, no ho sé, cada llibre és especial. Minimoni és especial perquè va ser un boom i em va posar en el mapa editorial, però La muntanya de llibres més alta del món va tindre un procés creatiu increïble. Gràcies. Història d’un veïnat em va fer patir molt però el resultat em va fer emocionar. Què és això de l’amor, Minimoni? em sembla un àlbum espectacular visualment i com a concepte, molt divertit… D’alguna manera estic enamorada de tots els meus àlbums.
Què llegies tu de menuda?
Llegia de tot, i mirava moltíssim còmic. M’ha agradat molt la part gràfica des de molt menuda, des de Conan el Bàrbar fins a Esther y su mundo o Super López.
I ara, de gran? Algun autor o autora de capçalera?
Em miro molts més àlbums que novel·les, imagino que deu ser per “deformació professional”. En tinc molts, tant d’aquí com de fora però, en especial, m’agrada molt la investigació creativa de Beatricce Alemagna. Hi ha d’altres il·lustradors que admiro moltíssim i, molts d’ells, han esdevingut companys, col·legues i amics. Quant a narrativa, els meus favorits son Ruiz Zafon i Juanjo Millás.
