Damià Rotger Miró (1981, Ferreries) ha obtingut el Premi Mallorca de Poesia 2025, per l’obra El Periple, un text de 1.400 versos decasíl·labs i alexandrins que es publicarà enguany.
Recentment, ha obtingut el premi Ibn Hazm Ciutat de Xàtiva per la seva obra Natura Elemental (Bromera, 2025), i ha publicat un altre llibre de poemes: Deriva flor (Llentrisca, 2025).
Viu a Mallorca des de fa vint anys. És tipògraf i docent de tipografia, disseny gràfic i projectes editorials. Es va diplomar en Comunicació Gràfica, amb postgraus en Tipografia i Disseny Editorial, i en Disseny de la Identitat Corporativa. Ha obtingut diversos reconeixements pels seus treballs professionals. És autor d’una dotzena de famílies tipogràfiques.
Com et vas introduir en el món de la tipografia i del disseny gràfic?
Sempre he viscut vinculat al món de les lletres. Vaig néixer en una família d’impressors –el meu pare era periodista i editor, i el meu oncle impressor. Anar a la impremta familiar era com respirar. De ben petit vaig rondar entre màquines òfset, resmes de paper, composicions tipogràfiques i olor de tinta.
Després vaig començar els estudis reglats de disseny i comunicació a Palma. Una vegada obtingut el títol vaig instal·lar-me a Barcelona per a cursar un màster en Tipografia, Disseny Editorial i un altre en Creació d’Identitats Visuals. A partir d’allà, tot va esclatar i el virus lletrístic quedà per sempre instaurat en mi. Soc home de lletres!
Has creat diverses famílies tipogràfiques. Com ha anat?
Soc autor de moltes famílies tipogràfiques per encàrrec –equips de primera divisió de futbol, Universitat de les Illes Balears, hotel de Nova York, transports públics, galeries internacionals, agències, revista de França, entre moltes altres– i també per iniciativa pròpia, una d’elles, la Lullius, tipografia inspirada en Ramon Llull.
Cada nou alfabet que he dissenyat, ha anat sempre al servei de comunicar quan el llenguatge parlat està absent, sigui quin sigui el motiu d’aquesta absència. Donar un comportament visual al llenguatge ajuda i complementa la informació transmesa. La tipografia és el suport físic del pensament i, talment Erik Spiekerman, jo soc un home de paraula. Per això la tipografia és una extensió òbvia de mi. Fa que el meu món sigui visible.
La història de la tipografia és un camp immens.
És entrar en les profunditats socials i polítiques que donaren com a resultat els tipus que han conformat la història tipogràfica. Moltes d’aquestes profunditats estan amanides per les històries particulars —privades i íntimes— de molts autors, pensadors, creadors, intel·lectuals, artesans, en un recorregut que va des de les primeres manifestacions mesopotàmies, passant per Gutenberg fins a la pàgina web.
La història de la tipografia és un encreuament de civilitzacions, el refugi de totes les arts contra els estralls del temps. Un escamot de caràcters amarats de veritat en contra dels murmuris i els rumors. La més forta promotora de la cultura.
Amb una bona tipografia es poden crear unes millors condicions de lectura?
La llegibilitat i la lecturabilitat, a banda de factors de costum, són el resultat d’un efecte visual i tipogràfic. Hi ha tipografies més llegibles que altres. La bona arquitectura de lletra, proporcions, equilibri, blanc i negre, aroma, ADN i dinàmica, fan del alfabet tipogràfic un sistema llegible.
Tenim una escriptura alfabètica però una lectura pictogràfica. Escrivim lletres però llegim formes, grups de lletres. Els estudis físics i òptics, mostren que en el procés de lectura les anomalies formals són indispensables –ascendents i descendents. Fins i tot la tipografia ens diu que ser diferent és quelcom espiritual però també funcional.
El tipus de lletra també ha d’anar acompanyada del disseny de la pàgina, de les mides, dels marges i del color del paper?
La morfologia tipogràfica és la que permet que un alfabet adopti un registre variable de comportaments, sigui un registre reduït o ampli. Es tracta de comunicar idees o conceptes a través d’unes formes i de la correcta distribució d’aquestes.
El mode d’actuar de les lletres en un escenari, la forma en què s’han col·locat respecte a elles mateixes i als elements que la complementen –espai, silenci, color, ritme, etc.– són matisos de comportament que estan definits per la forma de cada lletra, pel seu dibuix, pel comportament expressiu.
Consideres que hi ha algunes editorials de poesia que encara utilitzen una lletra massa petita, amb la paradoxa de deixar grans espais en blanc?
La importància en la llegibilitat de la lletra no roman tan sols en la dimensió, ans en la proporció del que en anatomia de lletra diem “altura de x” o “ull mitjà”. Dues tipografies romanes d’una mateixa dimensió tenen comportaments diferents i una sembla més petita que l’altra. Important és la diferència proporcional entre aquesta “altura de x” i les seves respectives ascendents. Per contra, algunes editorials utilitzen una bona tipografia però a una mesura incorrecta, no per la mida sinó perquè tal dimensió no és l’òptima per una “altura de x” concreta.
Deia el mestre Adrian Frutiger que “cada lletra ha d’estar en harmonia amb la resta de les quals constitueixen una paraula”, doncs el mateix amb les proporcions entre forma i contraforma, entre lletra i blanc de pàgina.
Parlem de la teva poesia, de Natura elemental. En el teu primer poema ja ens traces la teva inquietud. “La immensitat gradua els mots pels aparells i objectes òptics”.
Primer els mestres tipògrafs i després el poeta Claudio Rodríguez m’ensenyaren a entregar “mi vida entera por una mirada, / esa que ahora está tan lejos, / la única que me sirve, por la sola / cosa por la que quiero estos dos ojos: / esa mirada que no tiene dueño.”, i des de llavors, habito la Poesia en un constant anellar la realitat a l’observació, ja sempre des d’una Mirada Desfermada.
La poesia que escric esdevé un mètode d’investigació en tant que d’anàlisi profunda: com sobreexaltar la realitat per induir la mirada a pensaments al·lucinatoris, la Mirada de la Celebració, de Retenció Purificada, el Contemplar en Constància, fet i fet, el que podríem dir-ne Poesia de la Curiositat o Contemplació Inquieta, aquesta Mirada de l’Atenció.
Però l’origen de l’exploració és, més ben dit, el desenvolupament d’un mirar fet pensament, uns ulls com a cervells creatius i deformadors, no en tant que distorsionadors, ans en la deformació entesa com la més alta cota de creació i disseny.
Creus que les paraules ho són tot?
El llenguatge és insuficient però jo visc obsessionat per ell. El que és realment important no es pot dir amb paraules. La poeta Anna Gual diu “acaricia les escates d’un peix, ara vas i ho escrius”. Com li explicam amb paraules a algú que no ha estimat mai la sensació d’estimar? Aquí el llenguatge no hi arriba.
Com ens podem connectar amb el cosmos?
La Poesia ha d’interrogar i sacsejar; temptar els límits del llenguatge i la pensa. Ha d’eixamplar l’espai vital i emocional que ocupem abans d’escriure-la; apropar-nos un mica més a l’Enllà. Emperò, sobretot, la gran fita creativa és vacil·lar la certesa.
Per aquest motiu escrivim versos. Per llegenditzar la perpetuïtat del desconegut i, per tant, apropar-nos el més possible als budells del cosmos. Com ens digué Blake, “cal retenir l’infinit en la mà per eternitzar el temps”.
I així, esfilagarsant les hores, m’embosco en la Poesia com una constel·lació de versos simfònics, entre la mística i la tel·lúria que supuren enigmes i creació, esdevenir i Univers. La creativitat ens permet penetrar el cordó umbilical que connecta la humanalitat amb els batecs cosmogònics.
Alquímia, catedrals, aparells científics, tot un món que lligues amb les descripcions que fas de la natura i de la bellesa marina.
Escric per celebrar les coses quotidianes com, per exemple, un paraigua, una escala, un ventall, un escorpí o una moneda. Escric una biografia exaltada de les coses i les revelacions naturals, flors, foc, formigues, paisatge i passions, tota l’ebrietat d’un incontrolable impuls vivificant de crear.
La meva poesia segueix, entre molts altres referents, l’espasme de Miguel Ángel Velasco i entra en diàleg directe amb la seva obra, vasta, plena de poeticitat i força, una proposta colossal en què celebrar la Poesia de la Curiositat.
Amb la meva obra poètica intento eixamplar els límits del llenguatge per arribar a noves imatges i, en conseqüència, que aquestes ens dissenyin noves realitats. Entendre com un objecte es mimetitza en formulacions paregudes, germanes, a altres estrats humans. Indagar en els cordons que umbiliquen el calfred a allò que de tan humà sacseja la natura i esdevé innominable. El poema com a identificació contextual al servei de l’Inabastable. Aquesta és la gesta miraculosa, el dictat de la lisèrgia, els tombs de la Psiquedèlia en vers.
Perceps la poesia com una intuïció?
La poesia és fruit i resultat d’un constant escodrinyar els espasmes que interpel·len el fenomen creatiu. El llamp entès com a instant, pessic, inspiració, intuïció, calfred, aquell “no se sap què” que tot ho enrampa i ens obliga a l’èxtasi.
Mai no sabrem com apropar l’inconegut a la vida ni tampoc els motius pels quals existir no és suficient i, obsessos, ens entregem a la Creació. En la gesta de dir aquest “no se sap què” contribuïm amb fúria a la descàrrega de la màgia, als electroxocs, tot cercant el beneplàcit d’una energia que sense posseir-la la sabem com a nostra: la Força Universal.
I en la recerca de l’orgasme còsmic, els poemes que escric volen homenatjar quelcom que d’una manera o una altra conjumina la vida i la lliga a l’Acte Majúscul, fent de l’existència un fremir etern. Això és: la poesia com una celebració total de l’aliança entre inspiració i intuïció, de tot el que em flirteja el pessic Creatiu.
Aleshores, què t’interessa més de la poesia? O t’arriba com t’arriba?
M’interessen molts aspectes. El concepte, la forma, l’escriptura, la tècnica, la veu, el gest, etc. Però el que em té fascinat, enganxat, obsés, és el pàlpit creatiu. El meu objectiu: capturar emoció.
Poc m’interessa un poema tècnicament impecable si aquest no sacseja l’ànima en un punt de vibració. Quan coneixem els mots, l’escriptura, els recursos, els trucs i la mètrica, l’emoció esdevé quelcom sagrat.
Paco de Lucia diu que el guitarrista vol ser com el “cantaor” i que, per tant, ha de conèixer l’instrument i la tècnica de tal manera que se’n pugui oblidar i que allò que vol dir, surti directe del cor a fora, sense que es noti el pas intermedi, que és la guitarra. Idò, així, igual en l’escriptura.
“La natura és poema”, dius.
Dos versos de “Calls al gest”, llibre que vaig publicar el 2023: “Abonar les lletres i purificar la terra. / Així m’arrelo a la vida”. La relació entre la naturalesa i l’escriptura per a mi és inherent.
Amb cada creació intento que el poema —de dins a fora— sigui un trànsit essencial de la natura i la floració. Escriure com trescar els camps i les platges del llenguatge. Cada dia camino molt, i mentre camino creo. Puc dir que escriure és caminar amb el sentit. I caminar és escriure amb el cos.
En una de les composicions més destacades del llibre ens parles d’un viatge en vaixell.
En un estat d’ebrietat creativa i observadora, en el trajecte en vaixell, mentre jo em movia dins el vaixell, a la vegada que el vaixell és movia sobre el mar, em travessà la idea que la poesia és dotar el llenguatge de moviment.
Donar mobilitat a quelcom estàtic és insuflar batec. Com dic al poema, “és llenguatge el temps en moviment»” No pot ser d’altra manera, cal exaltar la Mirada Pareidòlica del món, car l’experiència poètica o és Viatge i Ritual o no és res.
Una altra de les teves característiques és la qüestió metapoètica. Ens parles sovint de la creació, de l’escriptura.
La malaltissa obsessió de capturar l’emoció a través de l’escriptura em matxaca el son i m’esberla les nits. La poesia ha de transcendir i apropar la pensa a l’inconegut, empènyer l’emoció cap a la impossibilitat. I allà, en l’impossible, la poesia esdevé estri funcional.
La creació m’interroga, em demana quina distància hi ha entre la vida i el llamp inspiratiu, entre la intuïció i l’espasme. Em pregunta per què costa tant anellar ambdues entitats, i quin és el fenomen que roman al bell mig de la creació i l’establert. Escric per reflexionar vers les distàncies que separen vida i mort, pensar i dir, veritat i mentida, veritat i honestedat.
La reproducció del món és tardana perquè allò que veiem i allò que sentim no sempre s’ajusta a la realitat i l’escriptura em porta a llocs desconeguts, a l’incert que celebra tota desconeixença. Cal mirar amb el cervell, sortir al món amb els mots a palpentes, fer de l’ull un múscul pensatiu.
“Escriure és transmutar cada mot en incendi”.
Escriure també fa mal. Però això hi ha tipografies que són tiretes per a l’ànima i per això, també, hem entendre l’escriptura com un mètode per sacsejar les bastides i infectar-se del verí del Viure Poemàtic, la mirada profunda i redemptora d’allò que, tanmateix, no pot ser dit ni escrit. I tal com Eliot reté el “guspireig sobre les tenses cares solcades pel temps”, jo escric per ancorar el cant blau i avivar la flama d’Existir.
Amb les classes i la teva professió, et queda temps per escriure?
Malauradament, puc manllevar temps del son. Dic malauradament perquè si pogués triar, sense dubte elegiria no tenir insomni, és a dir, poder dormir bé i de manera natural, sense esforços ni feina prèvia. Escriure menys i descansar bé.
Fa més de dos anys que estic en tractament del son, fent teràpia per ajustar conductualment el descans i la lesió. Una agrípnia ferotge s’instaurà en mi i em rompé. He de fer molta feina per tenir un equilibri nocturnal i funcional. És una desesperació. Sessions mentals, conductes de la tristor i el dol, l’eufòria i l’esvalot, exercicis físics, rutines del son, etc.
Així i tot, a vegades, açò no basta per evitar d’entrar en territoris psicològics perillosos. Les males nits ho sacsegen tot amb idees suburbials. I aquí és on apareix el “malauradament”. Fet i fet, ja que he d’arrossegar el trastorn del son, idò, aprofito per llegir o escriure. Quan tothom dorm, jo, per no patir ni transitar territoris foscos de la ment, escric des d’una consciència alterada, febrosa, al·lucinatòria.
Et mous pels ambients literaris i poètics de Mallorca?
Com diu l’estimat mestre i amic, el poeta Ponç Pons: “Desanat com Van Gogh pint amb versos estels / i escrivisc passional lluny de cercles i grups”, jo no formo part de grups ni ramats, no m’interessen les capelletes. Vull Amor i Passió.
Tinc la sort de viure a Mallorca on el panorama poètic és excepcional. Hi tinc amigues i amics poetes, escriptors i creadors que estimo amb una bogeria incalculable. Ens trobem, ens cuidem, anem a actes per recitar, per participar com a públic. Compartim aliments, beures i excessos. Dit amb més encert: amatoris, vivim l’ebrietat creativa.
Si m’ajunto amb poetes, no és perquè formin part d’un cercle o grup, és perquè me’ls estimo.
I la situació de la llengua catalana, com la vius, com et sents pressionat o condicionat o molest per la política conservadora, espanyola, que la va erosionant cicle a cicle, cada vegada més?
Som testimonis i víctimes d’una època en què la llengua catalana és una cultura, un poble, una filosofia, una vida i una tradició maltractada. L’enverinen i la perverteixen per aniquilar-nos, i en lloc de fer-la créixer, cuidar i entendre, la denigren. Com diu el mestre poeta alaiorenc, “hi ha polítics que, en lloc de fer llum, fan fum. I contaminen”.
En un altre dels teus últims títols, Deriva flor, que ha aparegut seguit, amb l’anterior llibre, ens dius que la poesia ens apropa al coneixement de l’ànima.
La poesia ha d’apropar-nos a l’ànima. No importen les teories, els dictats, importa la bomba atòmica que és l’ànima humana.
Cal examinar l’existència des d’una contemplació duita a acte de creació, aquesta mirada d’innocència perceptiva, com febril i d’infantesa, de quan encara el sentit no està connectat al significat, fer de la poesia un assaig de pensament, una nova dimensió d’experiències visionàries, no d’oci o excés, ans d’una profunda anàlisi de filosofia i exploració, reflexionant entorn del que separa l’endins i el defora, aquest llindar fronterer entre l’èpica i l’enderroc.
“M’escopiré el cor”, comences així, un poema.
I acaba dient: “com que us estim, / la mort continua perdent”. Encarar la vida amb força bidireccional, poliedral. Buidar-se per tornar-se a omplir amb més naturativitat i així, finalment, donar-se de nou a una puresa sacrosanta.
Escopir el cor, penjar-lo de la branca més alta i, en caure madur, els esquitxos arribaran més lluny. Llavors entendrem que tota taca és una conquesta. Vet aquí la màxima de la poesia. Portar-la a dins, com a part indissociable del nostre organisme, perquè tot el que toquem quedi tacat de creació.
En Umiblical, ens parles de la pèrdua de la teva mare, del dol, de la malaltia que va patir.
Quan érem a l’hospital amb la meva mare, malalta de càncer, els psicòlegs em “preparaven” pel que anava a succeir i sempre usaven la paraula “acompanyar”. Mentre la mare es moria, entràvem en un nova fase d’aquest acompanyament.
Em suggerien tancar les finestres perquè estigués en penombra, que no l’agafés molt fort de la mà, perquè havia de deixar-la marxar, a poc a poc. I clar, jo en sé d’estimar així, en distància i fugida, i l’agafava fort mentre la besava amb amor i tendresa.
Tot aquest procés el vaig catalitzar en el llibre Umbilical, una epopeia en vers on es narra el trajecte en barca del Portador que transporta la persona fallida cap al no-temps mentre el cos muta en llum. I després d’haver deixat la llum al lloc corresponent, el Portador torna sol a la barca.
Per molt que ens aconsellin i ens vulguin ajudar, disposem d’un manual pràctic pel dol?
Umbilical en certa manera constata que no estem preparats per a la mort i, especialment, per a l’acompanyament d’algú que està a punt de morir. Tota la vida evitem la paraula “mort”, diem als més petits que algú que s’ha mort és una nova estrella en el cel o un àngel. La qüestió és com podem poetitzar la mort.
En aquest aspecte, Umbilical reivindica la sort que tenim els que ens dediquem a l’acte creatiu de transfigurar i, per tant, sublimar el dolor per arribar a la bellesa.
Ens expliques que el cos traspassat “es convertirà en llum, impalpable, esclat en moviment”.
A Umbilical, el Portador diu: “Quàntica i calidesa, amb simetria / cardenal, tu i jo, Mare, ens encalçam / perquè cap llum no il·lumina si no es mou”.
Podem veure com Llum, Esclat, Moviment, són alguns dels elements que recorren el llibre: l’Enlloc, el Silenci Total, el Temps, el Gran Son, el Monstre, l’Estrella, l’Etern, el Blau. L’Absolut.
“Si el viatge és interior, Mare, per què anem tan lluny?”
“Que es foti Caront, a Mare la porto jo” murmura el Portador, just al principi de llibre. Portador és qui s’atreveix a portar “fins al final”, a viatjar a la “immensitat” i tornar, de nou, amb els humans.
El periple, el viatge interior, es divideix en tres actes: “Sense Caront”, “Mirada boreal” i “L’etern retorn”.
Com dic, Portador és tota aquella persona que decideix fins a les últimes conseqüències acompanyar en el traspàs una vida en estat de fugida, de cos cap a llum, de la matèria a la no matèria.
Ens dius que tenim un espai reservat quan morim?
Anar amb l’Estrella dins la nau, col·locar-la al forat que els àngels cisellaren a motle amb estris daurats, per, finalment, regressar amb la barcassa buida.
Aquesta travessia és quelcom desconegut, ja que tot aquell que ha fet de Portador mai més no ha parlat ni cap paraula ha pronunciat. Marxar a l’eternitat amb l’immens a banda i banda i tornar a viure amb els humans, és demolidor.
Per veure aquest espai que tenim reservat cal usar la mirada com a pensament visual. No solament hem de pensar amb el cervell, sinó també amb la mirada. La poesia és el telescopi per on l’univers ens mira als ulls.
No observem la realitat, ens dius.
Es fa inevitable no engirgolar la percepció visual amb la comprensió de Ser. No tot el que veiem existeix en tal representació.
Per a aconseguir que les tres formes primàries visualment semblin iguals, el cercle i el triangle han de ser lleugerament més grans que el quadrat. Així, la llei òptica ens porta a trampejar les formes per a corregir els errors de l’ull que portem de fàbrica. Tres formes matemàticament iguals ens donen com a resultat visual tres mesures diferents.
Aquesta llei, entre moltes altres, és clau en la creació de tipografies, en la bona llegibilitat i lecturabilitat dels caràcters entesos com a sistema. El que nosaltres percebem com a recte, no existeix. La rectitud és irreal: és una petitíssima part del Gran Cercle que dissecciona i configura l’univers.
El mar és un dels elements centrals de la teva poesia?
Com a Illòman menorquí, el mar participa de la meva vida d’una manera física i espiritual, la porto a dins i a fora, als quatre costats cardinals.
Utilitzo “el mar” com a entitat i element. En canvi “la mar” esdevé metàfora per dir la força, l’actitud, el misteri, l’inconegut, el naufragi, la indomabilitat i per entendre que davant una desfeta, a vegades s’ha de fer el mort per sobreviure. El mar, em recorda l’enunciat de Saramago: treball i silenci.
Quins llibres estàs llegint?
L’autobiografia d’Albert Hofmann en una nova edició, completada ara amb unes anotacions acuradíssimes d’un doctor en farmacologia expert en la trajectòria i matèria del químic humanista.
Hofmann va escriure la seva història, el descobriment de l’àcid, els efectes, les posteriors investigacions científiques, i les experiències visionàries i intel·lectuals. Tot des d’una entrega total i absoluta a la CREACIÓ.
També estic llegint el El corc, de l’amic poeta Jaume C. Pons Alorda i l’assaig El paraíso de los escritores ebrios, de Marta Herrero Gil.
