El poeta, narrador, assagista i traductor Josep Piera (Beniopa, la Safor, 1947), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2023, s’ha mort a 78 anys, segons han confirmat fonts municipals de Gandia.
A més, Josep Piera ha rebut nombrosos reconeixements a la trajectòria literària, entre els quals destaquen el Premi Lluís Guarner 2021, el Premi Plaça del Llibre 2022 i el Premi Fira del Llibre de València 2023. Des del 2005 era membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. El 2010 l’Ajuntament de Gandia li va concedir la distinció de Fill Predilecte de Gandia.
L’alcalde de la capital de la Safor, José Manuel Prieto, s’ha mostrat “profundament trist i commocionat” per la mort de Josep Piera. “Perdem un escriptor excepcional, el nostre poeta de Beniopa, perdem un home bo, perd un gran amic. Fill predilecte de Gandia ens deixa un llegat incommensurable de saviesa i bona escriptura”, ha manifestat en un missatge. I ha asseverat: “Un honor haver compartit amb ell tants moments, tantes converses”.
Extraordinària trajectòria literària
Josep Piera ha destacat per la seua extraordinària carrera, amb una defensa constant i persistent de la llengua catalana al País Valencià, des de la creació literària, la societat i l’escola. Ha estat una veu poètica inconfusible i ha fet de la literatura la raó de la vida personal i col·lectiva, convertint el territori on ha viscut en un dels motius centrals de la seua obra. Així, ha fet de les muntanyes de la Safor, amb el Cingle Verd i la vall de la Drova, un escenari mític. Destaca, també, la seua veu poètica i la tasca com a traductor.
El seu vessant cívic a l’hora d’articular des del País Valencià el sistema literari català expliquen, en bona part, la seua trajectòria, així com les adaptacions i versions dels poetes araboandalusos, la traducció dels poetes italians i l’actualització i la difusió dels clàssics. Amb la seua militància i compromís amb la llengua, la literatura i el país, ha esdevingut una figura clau entre la Generació dels 70 i les posteriors.
Piera ha donat una nova vida als poetes Ausiàs March i Teodor Llorente, biografiant-los i fent-los presents en recitals, en publicacions, i en projectes discogràfics. Com a poeta inicia les seues publicacions en català a principis dels anys 70, quan va ser seleccionat a l’antologia Carn fresca de joves poetes valencians, una antologia que va marcar un abans i un després en la creació, renovació i modernització de la poètica valenciana. Això va coincidir amb els inicis de la coneguda com a Generació dels 70, de la qual Josep Piera en serà un dels màxims representants.
En aquesta època també col·labora activament en la creació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), formant part del primer equip directriu juntament amb Josep Maria Castellet, Jaume Fuster, Josep Maria Llompart i Enric Valor, entre altres. També va participar activament en la represa del PEN Club català, del qual va ser-ne vicepresident pel País Valencià. Després d’ocupar una vocalia, del 1981 al 1985 va ser vicepresident pel País Valencià de l’AELC, i posteriorment ho va ser també del PEN català (1987-1995).
Alhora, va participar de la direcció dels Encontres d’Escriptors de la Mediterrània de principis dels 80 organitzats per l’Ajuntament de València. El curs 1985-86 va ser lector de català a l’Istituto Universitario Orientale de Napoli, a la càtedra del professor Giuseppe Grilli. D’aquesta experiència napolitana naixeria un dels seus llibres més celebrats, Un bellíssim cadàver barroc, publicat també en italià, i el qual la crítica el va considerar una aportació insòlita dins de la narrativa de viatges dedicada a la ciutat partenopea.
A la tornada de Nàpols se li agreujà una malaltia abans no diagnosticada que el mantingué ingressat durant més d’un any (1988) a l’hospital Francesc de Borja de Gandia. D’aquesta experiència publica Ací s’acaba tot, un viatge real i mental on la malaltia i la vella Europa, representada per l’illa de Sicília, en són protagonistes.
Un activista per la llengua
Activista incansable de la llengua i la literatura, va ser un dels fundadors de la revista literària Cairell a finals dels 70. Va participar en els actes i recitals poètics, tant en els territoris de llengua catalana com a l’estranger. Va col·laborar en revistes literàries –Èczema, L’espill i Caràcters– i en la premsa diària –Avui, El País, Levante-EMV.
Els seus llibres, tant en vers com en prosa, han estat guardonats amb alguns dels premis més importants, com l’Andròmina de novel·la, el Carles Riba de poesia i el Josep Pla de narrativa, entre els més significatius. De 1974 a 1979 va treballar en el món de la pedagogia, col·laborant en diversos estudis i cursos sobre Introducció de la llengua materna en l’ensenyament, amb el suport de la Universitat de València i coordinats per Manuel Sanchis Guarner.
El 1980 abandona el món educatiu per dedicar-se plenament a la literatura. En aquesta època publica articles de crítica literària en revistes com ara Canigó, Valencia Semanal, L’hora i El Temps, amb atenció especial a la literatura de les noves generacions. Literàriament, els anys noranta del segle XX destaquen pels llibres motivats pel seu interés per la poesia àrab antiga i moderna, amb títols com El paradís de les paraules (1995), un assaig històric que converteix en protagonistes els poetes andalusins de la València islàmica (segles XI, XII i XIII), incorporant-los a la memòria culta dels valencians en concret i dels catalans en general.
Seduccions de Marràqueix (1996) i El jardí llunyà (2000), o les traduccions al català de poemes d’Ibn Khafaja, primer amb Mahmud Sobh i després amb Josep Ramon Gregori, en seran mostres rellevants.
Una vida dedicada a grans personalitats del País Valencià
Més tard publica diversos llibres dedicats a personalitats literàries i culturals del País Valencià, de camí entre l’assaig històric i la biografia novel·lada, com Jo soc aquest que em dic Ausiàs March (2001), Francesc de Borja, el duc sant (2009), on defuig l’hagiografia per tal d’humanitzar la figura del duc de Gandia, general jesuïta i sant catòlic. El somni d’una pàtria de paraules (2012) anirà dedicat a la figura de Teodor Llorente, el gran patriarca de la Renaixença valenciana, per recuperar una figura emblemàtica del romanticisme valencià.
Josep Piera ha cultivat la narrativa autobiogràfica i de viatges, inspirada en les experiències dels seus nombrosos viatges pel Mediterrani, amb llargues estades a Grècia, a Itàlia i al Marroc. A partir dels paisatges de la Drova, on estiuejava de petit i on es va instal·lar a partir de 1974, ha creat una prosa poètica capaç de convertir aquesta zona de la Safor en un indret simbòlic i literari. Ha fet diverses versions al català de poetes, destacant el clàssic àrab Ibn Khafaja d’Alzira, i l’italià Sandro Penna.
La seua primera i única novel·la, Rondalla del retorn (1977), va obtenir el Premi Andròmina dels Octubre, convertint-se en la primera que narrava a València la de la Guerra Civil vista des de la perifèria.
Un altre dels temes que ha tractat ha estat la relació entre la cuina valenciana i la memòria sensorial, o la història cultural, amb l’arròs com a motiu. En aquest camp, en destaquen El llibre daurat. La història de la paella com no s’ha contat mai (Pòrtic, Barcelona, 2018). Les seues versions dels poetes andalusins han estat cantades i gravades per Al Tall al disc Xarq al-Àndalus, i Carles Dénia, El paradís de les paraules, entre altres músics. També va col·laborar recitant Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March, al disc Dinastia Borja de Jordi Savall i Montserrat Figueras.
