Carme Cardona (1980, Benaguasil, al Camp de Túria) no sap triar entre professora i escriptora. Tampoc no vol fer-ho. Quan se li demana com vol ser presentada, respon amb naturalitat que ella sempre diu això: “profe i escriptora”. No és una etiqueta casual ni una fórmula de modèstia. Per a ella són dos oficis, dues maneres d’estar al món, dues formes d’observar la realitat. “Li tinc molta estima a la meua professió de ser profe, però també li tinc molta estima a escriure”, explica. I afegeix una idea que travessa bona part de la conversa: escriure no és un hobby. “És una cosa que em prenc seriosament.”
El que li dona menjar, diu, és l’ensenyament. Com a tants altres autors. Fa classe a l’IES Benaguasil, al Camp de Túria, en tercer i quart d’ESO, i també imparteix un taller d’escriptura creativa a segon. Parla de l’alumnat amb una barreja de lucidesa i tendresa. “Hi ha de tot, gent bonica i gent no tan bonica”, diu amb humor, però de seguida matisa que està molt contenta de dedicar-se a l’ensenyament. “Cada dia aprenc d’ells. No és només fer classes, és una interacció social molt bonica.”
Cardona observa els adolescents de prop. Els veu créixer, literalment. Alguns dels alumnes de quart els coneix des que feien primer: “Quan anaven a primer em venien pel colze i ara em passen cap i mig.” Eixa mirada de professora també impregna la seua manera d’escriure. No perquè convertisca l’aula en literatura de manera directa, sinó perquè l’ensenyament l’ha entrenada a mirar les persones en procés, a detectar contradiccions, inseguretats, desitjos i fugides.
La professora que escriu, l’escriptora que fa classe
Tot i haver guanyat el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, Cardona no és d’anar proclamant als corredors de l’institut que escriu. De fet, conta que alguns companys ho van descobrir quasi per casualitat, quan la notícia del premi va aparéixer a l’Instagram del centre. “Quan vaig a l’institut faig classe”, resumeix. La seua faceta literària no és una carta de presentació permanent, sinó una part important de la seua vida, que conviu amb la faena diària.
L’alumnat, diu, tampoc no sempre li dona una importància especial al fet que la seua professora publique llibres. “Són adolescents, i els adolescents són molt de mirar-se a ells.” Alguns han llegit La casa invisible, la seua novel·la juvenil, però Les síl·labes del teu nom és una altra cosa: novel·la negra per a adults. “No és exactament el que posaria en una secundària.”
Ara bé, sí que hi ha un espai on la professora i l’escriptora es troben amb més claredat: el taller d’escriptura creativa. Allí els alumnes saben una mica més que escriu, però tampoc no ho viuen com una solemnitat. La veuen cada dia. La literatura, així, deixa de ser una cosa llunyana i passa a formar part d’una normalitat possible.
La intel·ligència artificial entra a l’aula
En la conversa apareix inevitablement la intel·ligència artificial. Cardona no la rebutja d’entrada. Al contrari: ha fet cursos, s’hi ha interessat i l’ha provada. “O renovar-se o morir”, diu. Li veu aplicacions útils en l’educació, sobretot per a ordenar temaris, preparar fitxes o facilitar determinades tasques docents.
Però també coneix l’altra cara de la moneda. L’alumnat, explica, ja l’utilitza per a fer redaccions. Per això ella mateixa ha fet proves d’escriptura amb intel·ligència artificial, no tant per a incorporar-la a la seua obra com per a entendre’n els patrons. “Ara, quan veig un text d’algun alumne, sí que puc dir: mira, això no és teu.” No és només una intuïció docent; és una forma d’alfabetització crítica davant una eina que ja forma part de la vida escolar.
Una novel·la negra al Camp de Túria
Les síl·labes del teu nom ha guanyat el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira i ha sigut publicada per Bromera. Però abans d’arribar ací hi ha hagut reescriptures, lectures prèvies i renúncies. Cardona defensa la importància de deixar que altres ulls entren en el manuscrit. “Quan diverses persones et diuen el mateix, o quan gent que tu saps que és professional et diu una cosa, no t’has de deixar dur per la supèrbia.” Ha arribat a sacrificar personatges quan no funcionaven o alentien la trama. Per a ella, escriure és sobretot reescriure.
El títol, Les síl·labes del teu nom, guarda una clau de lectura que prefereix no revelar del tot. Explica, això sí, que li agrada perquè tanca un cercle: el títol torna al final i només aleshores s’entén plenament. Dir massa, adverteix, seria fer una mica d’espòiler.
La novel·la se situa en el gènere negre, un territori que l’autora estima des de menuda. Recorda veure amb sa mare, S’ha escrit un crim i pel·lícules de crims, i després llegir Sherlock Holmes. També reivindica Sue Grafton, autora de l’alfabet del crim, com una referència íntima i familiar: anava amb sa mare a la biblioteca, llegien els llibres i en acabat els comentaven. “És com un moment familiar que tinc amb ma mare ara que ja no està.”
“L’espai és un personatge més”
Una de les idees més fortes de Cardona és la importància del territori. No vol que els seus personatges visquen sempre en ciutats literàriament prestigioses com Nova York o París. “Hi ha més llocs”, diu. Per a ella, l’espai no és un decorat: “És com un personatge més.” I en Les síl·labes del teu nom eixe espai és el Camp de Túria.
Cardona reivindica que l’Eliana, la Pobla de Vallbona, Vilamarxant o Llíria també poden ser escenaris literaris. No com a postal localista, sinó com a territori viu, quotidià i ple de possibilitats narratives. “Les coses més literàries o més fosques poden passar al teu costat.” Aquesta és una de les claus de la seua novel·la negra: no cal allunyar-se per a trobar misteri, violència, secrets o conflicte. El paisatge propi també pot acollir ombres.
Alhora, no es tanca al territori immediat. La casa invisible, per exemple, està ambientada a Irlanda, tot i que la protagonista és de Bétera. Cardona hi va anar de jove amb una beca de l’IVAJ i aquell primer viatge fora la va marcar profundament. Recorda un paisatge verd, misteriós, ple de llegendes. “Si les llegendes existeixen, naixen així”, diu. D’aquella fascinació va nàixer una novel·la que combina imaginari irlandés i espanta criatures valencianes.
El premi que arriba per sorpresa
Cardona no va contactar amb Bromera directament. Es va presentar al Premi Ciutat d’Alzira i el premi comportava la publicació. De fet, pensava assistir a la gala com a públic, sense cap expectativa de guanyar. Quan li telefonaren, faltaven dos dies. La notícia la va agafar en una reunió amb companys de l’institut. “Va ser una sorpresa i una alegria”, recorda.
Sobre les vendes, no té dades. No sap si el llibre va bé o malament en termes comercials. Sí que sap, però, que l’estan cridant per a clubs de lectura i presentacions, i això li agrada especialment. “Una cosa que m’agrada molt és estar amb els lectors, sobretot als clubs de lectura, que ja se l’han llegit i hi ha uns suggeriments molt bonics.”
Per a ella, els premis són importants perquè permeten publicar i donen un reforç al darrere. Però no idealitza el món editorial. “No hem d’oblidar que és un negoci.” Hi ha estima per la literatura, diu, però també una inversió i una necessitat de vendre. Per això es pren seriosament la promoció. Parla amb agraïment de les editorials amb què ha treballat, especialment Bullent i Bromera, però sense ingenuïtats: publicar també implica entrar en una maquinària.
Una interrupció que sembla literatura
Enmig de l’entrevista passa una cosa que podria haver eixit d’una novel·la. Una dona major interromp la conversa per vendre separadors de llibre fets a mà. Es diu Amparo, encara que també li diuen Amparín. Explica que els ven per viure, però també perquè necessita fer alguna cosa. “Tota la vida ha sigut treballar i treballar”, diu. Ara, si no fa faena, es queda mirant la televisió.
L’escena deixa un silenci diferent. Cardona no la veu com una simple anècdota simpàtica. Li sembla trist que una persona major haja d’anar venent pel carrer per completar la pensió o arribar a final de mes. Però també hi detecta un personatge. “Amparo, venedora de separadors de llibre”, imagina. Una dona que fa ganxet, que entra als llocs, que observa, que potser sap més del veïnat que ningú.
Quan se li demana quin títol tindria el llibre d’Amparo, Cardona riu i confessa que és molt dolenta per als títols. Però acaba proposant-ne un: El punt de ganxet. La vida, de sobte, ha regalat una escena literària a una conversa sobre literatura.
La vaga del professorat i el malestar a les aules
La conversa canvia de to quan apareix la situació del professorat valencià i la possibilitat d’una vaga indefinida. Cardona parla amb preocupació. Diu que al seu institut, l’IES Benaguasil, són molt reivindicatius: han fet vagues, han posat cartelleria, han anat a manifestacions i participen en assemblees.
El seu diagnòstic és dur: considera trist que la Conselleria d’Educació aboque el professorat a una situació així. Recorda que fer vaga no és una broma, perquè quan un docent fa vaga li descompten diners del sou. També denuncia el que considera mentides sobre les condicions del professorat, com la idea que cobren 44.000 euros anuals. “Si és cert, que em diguen on són”, ironitza.
Parla de ràtios de 31 o 32 alumnes en primer d’ESO, de falta d’aire condicionat i d’aules que a l’estiu poden arribar a ser insofribles. “Estar en una aula 25 o 30 persones quan fa calor a 35 o 37 graus és dur.” Per a Cardona, la reivindicació no és només salarial. És una qüestió de condicions laborals, de qualitat educativa i de dignitat.
També critica la falta de diàleg real amb l’administració. Si una mesa sectorial no compta amb una representació política capaç de donar la cara, es pregunta, quin concepte de diàleg té la Generalitat?
Naomi Price i els personatges que es queden
Quan parla dels personatges de Les síl·labes del teu nom, Cardona es deté en Naomi Price. El nom ja és tota una declaració: Naomi, per Naomi Campbell; Price, perquè “tot el món té un preu”. És un personatge vinculat al món de la prostitució, com altres de la novel·la, alguns dels quals són trans. Naomi ha tingut una vida dura, però quan apareix ho fa amb exuberància, força i una mena de llum pròpia.
Cardona diu que es va divertir molt escrivint-la, però també que tenia una preocupació clara: no caure en la caricatura. Per això insisteix en la importància de les lectures externes, de les altres mirades, especialment quan una autora escriu personatges que poden ser vulnerables o estigmatitzats. Naomi Price, diu, “és un personatge que es queda”.
“Per què escrius en valencià?”
Hi ha dues preguntes que a Cardona li molesten especialment. La primera és perquè escriu en valencià. No perquè no vulga respondre, sinó perquè li sembla revelador que aquesta pregunta es faça a qui escriu en valencià i no a qui escriu en castellà, en anglés o en qualsevol altra llengua dominant. “A una persona que escriu en castellà li pregunten per què escriu en castellà?” La seua resposta és senzilla: “Perquè és la meua llengua.”
No nega que escriure en valencià tinga un component polític. Però reivindica que, abans que res, és una qüestió de naturalitat, de pertinença i de veu pròpia. Escriu en valencià perquè és des d’ací que mira, pensa i conta.
La segona pregunta té a veure amb la maternitat. Sovint li demanen com s’ho fa per escriure tenint dos fills. Ella es pregunta si això mateix es plantejaria a un home escriptor amb família. “Com que sempre recau molt la càrrega en la mare.” Ho diu sense acritud, però amb una consciència clara de la desigualtat. I contesta amb humor que té la família “mig abandonada”, abans d’aclarir que és broma i que els seus fills també tenen pare, “un pare responsable”, que se’n fa càrrec quan ella va de gira literària.
Una escriptora entre dues vocacions
Cardona parla com qui no vol separar la vida de la literatura. L’aula, el Camp de Túria, la mare llegint novel·la negra, els clubs de lectura, les reivindicacions docents, una dona que ven separadors de llibre, els personatges que cal cuidar per a no convertir-los en caricatura, la llengua pròpia, els fills, les editorials i els premis formen part d’un mateix mapa.
No es presenta com una autora solemne ni com una professora que escriu a estones perdudes. Defensa que escriure és una professió, encara que no sempre done per viure. I defensa també l’ensenyament com un ofici que l’alimenta humanament. En el fons, les dues feines tenen alguna cosa en comú: mirar de prop les persones i intentar entendre què amaguen, què volen, què callen i què podrien arribar a ser.
En Les síl·labes del teu nom, eixa mirada es transforma en novel·la negra. Però en la conversa queda clar que, per a Carme Cardona, el misteri no comença en un crim ni en una investigació. Comença molt abans: en una aula plena d’adolescents, en un poble del Camp de Túria, en una llengua que encara ha de justificar-se massa sovint, o en una dona que entra enmig d’una entrevista i, sense saber-ho, deixa darrere seu el principi d’una altra història.
