Un professor té vida més enllà de les aules. Amb això no m’estic referint, òbviament, a la vida privada, sinó a un tipus de vida o activitats que, d’una manera o altra, es poden relacionar, o s’haurien de poder relacionar, amb el treball docent. En el cas de l’autor del llibre que ens ocupa, Sergi Durbà, el seu treball docent té a veure amb la llengua i la literatura, i aquesta altra vida més enllà de les aules, també: més concretament, amb aquesta orfebreria de la llengua que és la literatura, l’escriptura literària. I si alguna cosa tenen en comú aquests dos tipus de vida, la que transcorre a les aules i aquesta altra que transcorre més enllà d’elles (i ací és on volia anar a parar), és que es tracta, en ambdós casos, d’un tipus de treball intel·lectual. Perquè ja fa massa temps que se’ns oblida, o ens volen fer oblidar, que un professor no és un buròcrata, ni un policia, ni un treballador social: un professor és una persona que, com a transmissor de la cultura i el coneixement, treballa amb l’intel·lecte, i això ho pot fer tant dins com fora de les aules. És obvi que tant qui escriu com qui llig un llibre treballa amb l’intel·lecte, és a dir, pensa. En aquest sentit, és oportú recordar ara les reflexions que en una ocasió es plantejava Joan Fuster quan es referia al «llibre» tot definint-lo com una «màquina per a pensar». És a dir, en aquest plantejament fusterià el «llibre» no seria un simple objecte físic, sinó que es tractaria d’un artefacte espiritual que tindria la virtut d’estimular el nostre pensament: d’aquesta manera, un llibre que no ens fera pensar no seria un «llibre». El cant de les granotes sí que és un «llibre», en l’accepció fusteriana del mot. Però cada «llibre» és un món, i per això ens hem de preguntar de quina manera concreta ha dissenyat Durbà la seua particular «màquina per a pensar». Açò ens confronta amb la qüestió del tipus de text que és El cant de les granotes, o amb el tema del gènere o subgènere literari a què pertany. Dit d’una altra manera: com ens pot fer pensar un «llibre»? És a dir, com pot un llibre ser un «llibre»?
Ací tenim diverses possibilitats. La primera, de segur aquella a la qual tots hi estem més acostumats, és a través de la narració d’una història: en aquesta mena d’obres narratives, serien els actes i els personatges que els protagonitzen els elements que ens convidarien a pensar. No és aquest el cas de l’obra que ens ocupa, si més no si entenem que narració és sinònim de molta acció: com a molt, en El cant de les granotes trobaríem una multitud de micronarracions, gens espectaculars però amb un significat profund, i si hi una acció o argument general aquest és més aviat espiritual, no físic, com més endavant comentarem. Una altra manera de fer-nos pensar, segurament la més explícita, és la d’aquells escrits que ens presenten anàlisis de conceptes o arguments: ens mouríem ací en el terreny de l’assaig d’idees o de la filosofia, però no és aquest tampoc el camí que pren Durbà, ja que en el seu «llibre», si hi ha reflexió, que la hi ha, aquesta es presenta d’una altra forma. Perquè, en efecte, El cant de les granotes no és predominantment ni una obra narrativa ni filosòfica, sinó de prosa poètica descriptiva. Que és prosa està clar perquè no està escrit en vers; que és poètica és també evident quan ens encarem amb qualsevol de les seues pàgines, ja que la importància del treball sobre el llenguatge, de la forma, a l’hora de descriure situacions, atmosferes o estats d’ànims, és present en tot moment; i que aquesta prosa poètica és predominantment descriptiva també ho podem copsar fàcilment si recordem que no ens trobem amb narracions d’accions o d’esdeveniments espectaculars, ni amb disquisicions abstractes. Més concretament, allò que trobem, en línies generals, és la descripció d’un viatge, o dels efectes d’un viatge, un viatge que és, alhora, físic i espiritual, com mirarem d’explicar a continuació.
En primer lloc, i de manera més òbvia, El cant de les granotes es refereix a un viatge físic en l’espai: un viatge des de terres valencianes a allò que Durbà anomena la Lapònia espanyola, més concretament, un poblet de la dita també «España vaciada» anomenat Orea. Aquest viatge físic, espacial, no és, com hem apuntat més amunt, el suport d’un seguit d’intrèpides aventures, sinó que es tracta d’una ocasió, d’una experiència, que permet realitzar una crítica moral del nostre «espai», és a dir, de l’espai de la societat moderna. Però el viatge de què ens parla aquest «llibre» no és únicament un viatge en l’espai, sinó que també ho és en el temps. Ara bé, ací el concepte «temps» l’hauríem d’entendre en dos sentits diferents. En primer lloc, podríem entendre el temps com a successió de moments o d’etapes diferents. Més específicament, en El cant de les granotes es planteja sovint una contraposició entre el passat i el present, la qual possibilita també una crítica del nostre present, sobretot d’un dels seus mites o dogmes fonamentals, que no és altre que el del progrés. Aquest crítica del present feta a partir de la comparació amb el passat és solidària de la crítica fonamentada en el desplaçament espacial de què parlàvem més amunt (un desplaçament que contraposaria la ciutat o la «civilització» al poble o la natura), i això és ben significatiu: perquè la presa en consideració d’ambdues ens permet de situar aquesta obra de Durbà en una tradició literària i de pensament que arrenca del romanticisme, i que té en la crítica de la modernitat un dels seus leitmotivs.
Però dèiem que el temps es podia entendre també en un altre sentit: ens referim ara al temps no com a successió sinó com a ritme. En aquest punt, la contraposició que podríem plantejar ja no és entre el present i el passat, sinó entre la rapidesa i la lentitud, una rapidesa o una lentitud que podríem emparellar amb el desassossec i amb la calma, respectivament. Ací el temps s’ha d’entendre com a vivència personal, subjectiva, una vivència personal que té a veure amb la «velocitat» amb què ens relacionem amb el món, la qual té també, a la vegada, un significat moral. En altres paraules: El cant de les granotes és ple de reflexions que ens conviden a viure el temps d’una altra manera, ralentitzant-lo, aturant-lo per assolir allò que els antics filòsofs grecs anomenaven «ataràxia» (ço és, la tranquil·litat espiritual). Per això el gran repte que ens planteja aquest «llibre» és el d’entrar en una altra temporalitat, una temporalitat «estàtica» i, al mateix, «extàtica», que, en aturar el món i obligar-nos a contemplar-lo des d’una altra perspectiva, a fer-ho eixint del nostre atrafegat ego modern, ens permet pensar-lo i pensar-nos, que és el que ha de fer qualsevol llibre que vulga ser un «llibre». Entrar en aquesta altra temporalitat estàtica i extàtica és difícil, perquè implica realitzar un esforç que va contra corrent: contra el corrent d’allò fàcil, superficial, efímer, espectacular, que inunda i ofega el nostre temps. Però es tracta d’un esforç que paga la pena.
