Ferran Torrent acaba de sorprendre’s amb una novel·la que, en principi, despista una mica pel seu títol, Memòries de mi mateix. Qualsevol lector, hipotètic, fidel o fidelíssim, estaria temptat de pensar que Torrent comença a voler escriure les seues memòries, però no és el cas, de fet, el mateix autor assegura que ni s’ho planteja perquè «faria caure massa gent». No sé si n’hi hauria per a tant. En tot cas, si ho fes, que no serà el cas, ja té el títol pensat: Parla, perla. No podia ser d’una altra manera!
Amb memòries o sense, el fet innegable és que Ferrant Torrent –incombustible als setanta-dos anys, i de nou al ring de les novetats literàries– és un long writer de long sellers. Un autor que ha construït al llarg de quaranta anys un món literari i una galeria de personatges inesborrables de l’imaginari de molts lectors. Són vint-i-quatre novel·les, no totes igual d’exitoses i reeixides, no totes duradores, com el mateix Torrent afirma, però sens dubte, una obra sòlida: «No totes les meues novel·les han envellit igual de bé –explica– n’hi ha sis o set que no han suportat molt bé el pas del temps i s’han perdut, però he aprés a escriure escrivint novel·la». Té molta raó…
Amb els seus alts i baixos, la tribu de personatges que ha construït Torrent en les seues novel·les –tant els protagonistes com els secundaris–, li han suposat una familiaritat i una proximitat amb els lectors com pocs altres autors han aconseguit. I tot cal dir-ho, hi ha un batec vital que envolta els seus protagonistes, capaç d’haver-los fet saltar d’una novel·la a una altra sense perdre ni un bri de vida, la qual cosa dona a l’obra de Torrent, sumat a altres aspectes, una sensació de retaule compacte.
Dit això, voldria entrar ara en un terreny una mica arriscat. En literatura, com en qualsevol altra disciplina artística, establir paral·lelismes i comparacions és complicat i arriscat, però de vegades a tots ens hi venen temptacions, de fet, què seria de la literatura, sobretot de la literatura comparada, si no férem comparacions!
Així les coses, fa dies que em ve al pensament un punt de confluència entre dos autors allunyats en el temps i en la geografia, i en principi bastant diferents, com ara George Simenon i Ferrant Torrent. Una similitud o un parentiu –salvant totes les distàncies i singularitats– en el sentit que tots dos autors han triomfat en el món literari a partir de la creació de novel·la de gènere, novel·la negra majorment. I cert paral·lelisme també perquè tots dos han estat autors molt llegits, venuts i traduïts, autors d’una obra de qualitat que, en el cas de George Simenon i ja amb perspectiva, ha perdurat en el temps. De fet, Simenon ha estat l’escriptor en llengua francesa de més vendes i l’únic del seu estil –del seu tipus de literatura– que ha vist publicada la seua obra en la mítica col·lecció La Pléiade i posteriorment esgotada per èxit de vendes, tot un fenomen dins de la coneguda solemnitat de la cultura francesa.
Per la seua banda, Torrent, sense arribar a aquests èxits –el context i la llengua amb què escriu són ben diferents– és un dels autors de la literatura catalana contemporània i actual més coneguts, venuts i llegits, amb uns lectors fidelitzats i una trajectòria de llarga durada.
Cert és que les literatures de tots dos autors són ben distintes. Mentre Simenon –tal com apunta Xavier Pla– és el gran escriptor de la «captació d’ambients, d’atmosferes, de la descripció de certs carrers, cafès, i espais interiors, tot embolcallat per una mirada psicològica molt fina i lúcida», Torrent és el «gran creador de personatges» i un gran bastidor de diàlegs, «els millors de la novel·la catalana actual», comenta també Xavier Pla, admirador i molt bon coneixedor de tots dos autors. Uns diàlegs divertits, que Torrent broda, tornant-los creïbles i realistes fins i tot quan els posa en boca de personatges quasi de caricatura, molts d’ells integrants del que l’escriptor anomena «el segon sistema». Com apuntava recentment Xavier Pla en una conversa: «podríem dir que la mirada de Torrent, per contrast amb la de Simenon, és més sociològica».
I sí, Torrent ha deixat un retrat literari de València bastant únic i peculiar, notablement amb la seua trilogia, tres novel·les d’intrigues polítiques que van presentar la corrupció i un retrat implacable de la política valenciana com abans no havia fet ningú. Una dissecció novel·lada d’una ciutat on les aliances i les traïcions més inesperades van esdevenir rutina durant molts anys. El mateix Torrent comentava fa poc en una entrevista: «trobe que hi ha sis o set novel·les meues que no han aguantat el pas del temps i s’han perdut, i et diria que les que millor hi han sobreviscut són Gràcies per la propina, L’illa de l’holandés, Bulevard dels francesos i la trilogia: Societat limitada, Espècies protegides i Judici final». Sospite que els lectors de Ferran Torrent hi estaran d’acord.
Però abans d’entrar en la corrupció, Torrent havia penetrat ja en aquella València que s’obria a la democràcia, que deixava enrere la Transició, i donava el salt al govern autonòmic i als socialistes, en plena batalla de símbols, noms i banderes. I fou el primer –i en aquesta sentit passarà a la història, com apunta Xavier Pla– que sabé literaturitzar els anys de la primera autonomia a la ciutat de València. El primer en «tractar la ciutat com a matèria narrativa amb tots els seus clarobscurs i obrint camí per a d’altres», com ha estat la irrupció exitosa en escena de Rafa Lahuerta i la seua novel·la Noruega.
El submón de les novel·les de Ferrant Torrent
Darrere de les novel·les de Ferran Torrent, d’aquest submón d’outsiders tan ben perfilat, d’un «segon sistema» que ell retrata amb minuciositat de detalls i molt d’humor, potser hi ha més. Potser hi ha l’efecte implícit, per dir-ho d’alguna manera, d’una mena d’enaltiment de l’heroi negatiu, dels delinqüents que cauen de quatre grapes en el crim, reincidents intel·ligents que sovint se’n surten. I aquest elogi continu de la picaresca i de l’espavilat fa pensar que, en el fons i de passada, Torrent els passa la mà per la cara a aquells pobres desgraciats que es guanyen la vida treballant, «pringats» del treball i el sacrifici, la gent honrada que fa la seua jornada laboral. Tot i que tractats amb molta tendresa, els personatges de poble, o del poble, treballadors, els homes d’ofici, que no de benefici, sembla que no deixen de ser en les novel·les de Torrent uns pobres desgraciats, retratats com a personatges més aviat ingenus o babaus… Ara bé –i com molt encertadament ha escrit Marta Aliguer– la darrer novel·la de Torrent, Memòries de mi mateix, és un «viatge genuí a la València interior, popular, desapareguda. La del Joan, que ‘escatava’ mobles a un taller de fusta i agafava el tren per anar a manifestar-se a la capital. Un homenatge a aquells que s’hi han deixat la pell i no trobareu als llibres d’història».
Dit això, em demane de nou si l’elogi persistent del llest i de l’espavilat no es torna matèria delicada en el context en què vivim, després de l’orgia de corrupció i de l’era Trump, en què el president de la nació més poderosa del món feia, i encara en fa, apologia de la ignorància en els seus mítings, alhora que desprestigiava l’educació i l’estudi i lloava l’audàcia dels que fan fortuna i recullen èxits a qualsevol preu. En un context d’una Europa que flirteja amb el filofeixisme que menysprea l’estat de dret, quan prolifera una cultura de l’èxit ràpid, dels negocis bruts, dels xanxullos…
Tot això, més la suspicàcia del moment, del context en què vivim, en una societat que valora més la sort o l’engany que l’esforç, el sacrifici i el treball, em fa reflexionar sobre tot allò que implica elogiar amb escreix els desvergonyits, aquells que saben guanyar-se bé la vida amb l’estafa… Perquè la resta, i la resta és molt àmplia, no només els que s’alcen a treballar cada dia o fan torns de nit per 1.000 euros al mes, o poc més, formen la gran capa de «pringats». I la societat està feta de molts pringat, sovint la base sòlida sobre la qual construïm tant.
Amb tot, convé dir de nou que Torrent és capaç de crear tot un món quasi inversemblant, esbojarrat, un poc esperpèntic, que acaba convertint-se en metàfora de la societat real, i que ha tractat la corrupció des de la ficció amb èxit i qualitat literària a través d’una trilogia novel·lada que ha fet i farà història. N’ha fet, certament, una crítica devastadora.
Torrent té aquesta habilitat, a més de molt d’ofici i destresa narrativa. Es capbussa en personatges i ambients desmanegats, quasi inimaginables, i en la seua mà acaben convertint-se en personatges i ambients que podrien passar per reals. I aquest és un dels grans assoliments de la seua novel·lística, convertir allò inimaginable en versemblant.
Té destresa i sap fer-ho amb gràcia, frescor i un sentit de l’humor que li ajuden a navegar per la narrativa amb seguretat i efectisme. Sap com arribar als lectors, com seduir-los i fer-los seus. I sovint el lector queda enxampat en la gràcia dels diàlegs, en els girs d’humor imprevisibles, en la idiosincràsia valenciana de molts dels personatges. Gosaria dir que per tot això, i fins i tot malgrat tot això, Torrent farà història, si no l’ha feta ja.
