Tres coordenades dibuixen l’oportunitat perquè l’oxigen puga arribar a la música tradicional. Tot i que més que de música tradicional seria preferible parlar de llenguatge musical de la tradició o, encara millor, de la nostra tradicional manera de fer música. L’ambigüitat terminològica se suma a la confusió conceptual en l’àmbit de la cultura tradicional, i més, si cap, en aquesta pista esvarosa de la música de tradició oral.
Aquestes tres coordenades que poden injectar operativitat en el so tradicional valencià perquè funcione com un vehicle normal de creació i de consum en el panorama de les músiques populars contemporànies són, en primer lloc, la riproposta, segons l’«accepció valenciana» del terme (és a dir, compondre noves cançons actuals amb el so tradicional); en segon lloc, la desfolklorització, un concepte complex que podríem reduir a despullar i rentar el so tradicional de les connotacions obsolescents i de les corfes d’anacronisme que l’invaliden per a un ús contemporani, i en tercer lloc, la mediterraneïtat sonora, que ve a ser incardinar el so tradicional valencià en el seu àmbit extens i natural que és la Mediterrània, o més específicament la zona central o zona de l’estàndard. Que el so de la tradició valenciana torne a ser operatiu en el nostre segle és el nord que orienta el discurs d’aquest llibre. Però també és el sud, l’est i l’oest de la seua explanació.
«Sobirania musical» —com «sobirania energètica», «sobirania alimentària», etc.— és una expressió que, per a Vicent Torrent, malda per abastar el moll de l’os del tema: no patir una subordinació que impedisca fer ús dels propis recursos per la imposició tòxica 一i més o menys virulenta一 d’uns altres recursos que donen rendibilitat a qui controla la nostra vida. Així, «sobirania musical» és una expressió filla d’una nova formulació d’aquesta actitud: l’antidependentisme. Una nova formulació que pot satisfer bona cosa el neguit cultural que ara mateix ompli de reguiny bons sectors de la població de casa. Una nova formulació que hauria de poder arreplegar les diferències ideològiques en una reivindicació unitària.
El llibre ve a ser com un mural de reaccions des d’aquells quatre punts cardinals que el configuren: que el so de la tradició valenciana torne a ser operatiu en el nostre segle. Dit d’una altra manera, el llibre ve a mostrar una barreja de situacions des de les quals s’esguarda aquest tema, pràcticament l’únic.
Comença el llibre amb la transcripció d’una conferència que l’autor pronunciava l’any 1994 en les Jornades de Sociolingüística organitzades per la Universitat d’Alacant i l’Ajuntament de la Nucia, i acaba amb un escrit inèdit redactat en clau utòpica l’any 2016. Entremig s’arrepleguen un seguit de textos solts redactats des de l’any 1982 fins al 2019 i ordenats cronològicament. S’hi troben articles, xarrades, presentacions de llibres o de discos, introduccions, pròlegs, cròniques, crítiques, etc. I des de cada escrit, des de cada circumstància va aguaitant «el tema». Ordenar cronològicament els textos i datar-los ajuda a observar l’evolució d’algunes idees i l’ús encara ambigu d’alguns termes en èpoques anteriors, i a vegades dona l’opció de fer el recorregut d’alguns raonaments que han anat madurant amb el temps.
L’autor arriba a aquest punt després d’unes dècades de vivències determinades i concretes que han marcat la seua acció i la seua reflexió: l’Equip València Folk (1968-1971), Al Tall (1975-2013), la Fonoteca de Materials (1984-2008: jubilació) i la Trobada de Música del Mediterrani (1981-1991: debacle del festival). Hi arriba també a través de moltes altres accions i experiències personals o col·laboratives al llarg de la seua vida activa. Aquest llibre arreplega textos de moltes de les seues vivències, accions i experiències, de les quals s’hi poden trobar informacions i explicacions globals o parcials.
En la introducció, Vicent Torrent declara que la «teranyina» que descriu en el llibre —és a dir, les idees, criteris, propostes i estratègies que hi planteja— «no ha estat ordida per mi a soles, sinó que l’han anat configurant el conjunt de persones i col·lectius amb què he col·laborat en els distints treballs que hem promogut. […] La meua contribució personal ha sigut anar formulant i desenvolupant les idees i les propostes.
Hi ha també una altra qüestió d’interés. Es tracta d’un regal per al lector que hi vulga aprofundir més. I és que aquells escrits que no es van seleccionar per a ser publicats en el llibre —i també els nous escrits redactats posteriorment— podran trobar-se a partir de les pròximes setmanes en el Portal Al Tall: Cultura i Música Tradicionals d’Arrel Mediterrània, un portal temàtic de la Biblioteca Virtual Lluís Vives —inclosa dins la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, creada per iniciativa de la Universitat d’Alacant—. Joan Borja, redactor del pròleg d’aquest llibre, és el director d’aquest portal.
Publicacions de la Universitat d’Alacant va iniciar el projecte, el disseny i el pla d’edició d’aquest llibre abans de la pandèmia, amb el padrinatge de Josep Forcadell, aleshores director del Servei.
Els llibres de Publicacions de la Universitat d’Alacant es poden comprar en les llibreries habituals o en el seu web.
