Antoni Belda Antolí (Alcoi, 1981), professor del Departament de Ciències de la Terra i Medi Ambient en l’àrea de Fisiologia Vegetal de la Universitat d’Alacant, ha liderat l’edició del llibre «Bolets del País Valencià», inserit dins la col·lecció L’Ordit de les Publicacions de la Universitat d’Alacant.
-Com va sorgir la idea de fer un llibre com aquest?
-M’agrada molt la divulgació científica. És la meua passió. I des del nostre grup de treball ens véiem un poquet amb l’obligació de fer una cosa així.
-Per què van decidir parlar, concretament, dels bolets?
-És una de les meues aficions principals. Des de ben xicotet arreplegue diferents espècies de bolets. A la nostra cuina sempre han estat presents. I després, amb la meua formació acadèmica, m’he convertit en biòleg i els bolets han esdevingut una de les meues competències.
-El País Valencià té bolets propis?
-Sí. Hi ha espècies que són endèmiques nostres, que creixen només al nostre territori, i n’hi ha d’altres que són exòtiques, que apareixen ara amb la introducció, per exemple, d’espècies vegetals, a través del substrat d’eixes plantes. Últimament, de fet, hem detectat espècies que procedeixen de Mèxic. Però hem de dir que el País Valencià té una riquesa molt gran en la seua biodiversitat, no només fúngica, sinó també vegetal i animal. I fruit d’eixa biodiversitat, les persones que hi vivim fem ús de les coses que ens envolten. Els bolets no només serveixen per a alimentar-nos, sinó també com a espècies medicinals, al·lucinògenes, d’altres que es gasten per a reciclar matèria orgànica… Som un país que, les persones que l’habitem, com a bons mediterranis, fem ús d’allò que ens envolta i al mateix temps contribuïm al modelatge del paisatge.
-Quin és el bolet més característic del País Valencià?
-L’espècie més representativa i que la majoria de les persones coneix és l’esclatasang. Aprofite per a dir, també, que els bolets evidencien la riquesa lingüística que tenim, perquè encara que l’esclatasang, o rovelló, o pebràs o les diferents denominacions castellanes estan presents, totes mostren que a cada territori se li dona un nom popular, i els hem de mantindre, perquè també formen part del nostre patrimoni lingüístic i natural. Els científics els posen un nom concret, però al territori una espècie pot ser denominada de distintes formes, i això mostra la informació que rebem dels nostres avantpassats, reflex de la qualitat dels coneixements que tenim.
-Quina és la zona amb més varietat de bolets al País Valencià?
-Partim del fet que tenim territori calcari, de sòl bàsic, que seria la majoria del territori valencià. Però tenim una altra part que és un poc més silícia, sobretot a la zona apegada a Terol. Els diferents tipus de sòls, eixa diversitat, fa que les espècies que hi trobem puguen ser diferents a cada lloc. A l’Alcoià-Comtat, a la zona del Parc Natural de la Font Roja i de la Serra de Mariola, en relativament poc espai hi ha molts microambients que fan que la seua riquesa d’espècies siga molt elevada. Per exemple, hi hauria al voltant d’entre 1.500 i 1.700 espècies. Al nord, al Penyagolosa i en altres espais més silicis, trobem espècies que només creixen en eixos sòls, com els rossinyols i els camagrocs. Per tant, cal destacar la riquesa sencera que té el País Valencià, que hi permet trobar diferents plantes, animals i bolets associats a aquests espais.
-El desconeixement de la natura, amb l’abandonament del camp, és més evident que abans. Això ha afectat també els bolets.
-Sí. Caldria destacar que els bolets es troben en un moment crític per diversos factors. Un és l’abandonament dels usos tradicionals. El paisatge mediterrani està acostumat, com deia, al fet que les persones en facen ús, però sempre d’una forma raonable. Abandonar la ramaderia, la recollida de llenya o de plantes medicinals, sumat a una gestió qüestionable del territori per part de l’administració i d’alguns propietaris i a l’excés de poblacions de porcs senglars, amb la crisi climàtica…, si clavem tot això en un perol arribem al moment en què estem: cada vegada és més difícil trobar bolets al nostre territori.
-Això és reversible?
-Sí, però hem de promoure aquesta sèrie de missatges i d’informació divulgativa i formativa perquè les coses es facen correctament. La col·lecció L’Ordit compleix amb eixe missatge. A la fi, el llibre Bolets del País Valencià no pretén ser un llibre de depredació de bolets, sinó de donar informació sobre les espècies que tenim i sobre com s’han de recollir. Al final, si volem que tot això arribe a les noves generacions, hem d’actuar amb sentit comú perquè les noves generacions puguen també gaudir-ne.
-Aquest desconeixement provoca negligència a l’hora d’agafar bolets?
-Sí, i també el cas contrari: hi ha gent que coneix el seu valor i que agafa aquestes espècies de manera massiva amb finalitat exclusivament econòmica. Hem d’anar amb compte: els bolets poden ser perillosos, perquè hi ha espècies que són mortals i cada any es donen casos d’intoxicacions greus i fins i tot mortals. D’altra banda tenim eixe aprofitament, difícil de regular, amb gent que arreplega bolets per a vendre’ls sense cap registre sanitari i sense cap control en un mercat irregular d’economia submergida.
-Per últim, quins són els espais més adequats per a conèixer els bolets valencians?
-Trobem bolets des de la mar i les dunes fins als llocs més elevats de les nostres muntanyes. A tot el territori valencià hi ha zones de bolets, de nord a sud, i també durant tot l’any, tot i que estem acostumats a buscar-los durant la tardor. Els valencians i valencianes tenim la sort de viure en un territori digne d’explorar i de conèixer que hem de conservar i protegir.
