El llibre Casa meua, casa voastră, publicat per la Universitat d’Alacant, és un treball focalitzat en les similituds i divergències de català i remanés que pretén facilitar als estudiants l’accés a una llengua romànica llunyana geogràficament, però molt semblant a la nostra, i despertar l’interés de futurs aprenents. Al mateix temps, aspira humilment a proporcionar unes estratègies didàctiques al professorat de català que té alumnat romanés. I ho fa acarant els dos sistemes lingüístics, des del punt de vista fonètic, morfosintàctic i lèxic, alhora que s’amera d’un enfocament humanístic, d’una visió holística i cultural, que permet l’adquisició d’una L2 de manera més eficaç.
L’obra, encara que defuig oferir una gramàtica de la llengua romanesa, vol acompanyar el lector per la meravellosa història dels sons i, sobretot, de les paraules i endinsar-lo en una altra manera de conceptualitzar la realitat. Les diferències entre el català i el romanés, pel fet de compartir els mateixos orígens llatins, no són tan acusades com poden semblar a simple vista i hi predominen objectivament les similituds. De retruc, aquest treball proporciona als docents materials i tècniques per a poder acostar la llengua romanesa als catalanoparlants i pretén que els aprenents hi troben patrons concrets o una mena de guia per a accedir més còmodament a l’adquisició de coneixements.
La llengua romanesa, parlada actualment a Romania, Moldàvia, Transnístria i una part de la Voivodina (Sèrbia) i d’Ucraïna, ocupa a hores d’ara una posició aïllada en relació amb els seus germans llatins d’Occident. Es tracta de la regió més oriental de l’antic Imperi romà que ha sobreviscut a la banda septentrional del Danubi. No oblidem, però, que la desaparició del dàlmata, llengua romànica extingida a les darreries del segle XIX, va provocar aquesta fractura i va incomunicar els territoris de llengua romanesa amb la resta de la Romània. Aquest fet i el desfasament cronològic de la romanització respecte a la resta del territori van influir en una llatinitat lingüística diferencial. La conquesta de Dàcia, duta a terme per Trajà en el segle II d. de C., es va produir tres o quatre segles després que els romans arribaren a la península Ibèrica, la qual cosa implica que el llatí vulgar de cada moment històric devia ser sensiblement diferent. També cal afegir-hi la influència del substrat balcànic. Si no hagueren arribat els romans a aquell territori, segurament ara s’hi parlaria una llengua descendent de l’antic daci, més o menys emparentada amb altres parlars balcànics com ara l’albanés actual. Així doncs, aquest substrat diferenciat, però també l’adstrat i superstrat eslau, hongarés, turc o grec en determinats moments de la història, han condicionat la fesomia actual del romanés. Pensem que la resta de llengües procedents del llatí no només comparteixen una llatinitat semblant, sinó que, a més a més, participen de la mateixa aportació germànica o àrab, majoritàriament en el lèxic.
Tots aquests elements determinen que entre l’italià, les llengües gal·loromàniques i les iberoromàniques hi haja més semblances que no pas entre aquestes i el romanés, que, malgrat això, manté una morfologia més pròxima al llatí i sovint un lèxic privatiu únic a tota la Romània. Podríem afirmar, per tant, que es tracta d’una altra llatinitat. Molt sovint hi ha mots que a Romania són els habituals, com ara alb ‘blanc’, frumos ‘bonic’, a ști ‘saber’ o a începe ‘començar’, i en català es conserven només com a cultismes o en diversos derivats: alba, albí, àlbum, formós, ciència, científic, incipient, etc. Malgrat tot, les semblances entre el romanés i el català són evidents i força cridaneres: adult, arbust, arc, a asculta, bou, cap, detergent, drac, elefant, fum, gratuit, guvern, important, joc, meu, mort, a muia, mut, nap, nas, nou, os, ou, păcat, porc, prună, risc, secret, serios, a tăia, tot, transport, a tremura, trist, umil, a umfla, viu, etc.; i en morfologia verbal: dormim, fugim, murim, cresc, crescut, născut, entre d’altres.
El vocabulari ocupa una extensió considerable en Casa meua, casa voastră. El lèxic patrimonial de les llengües romàniques, que està compost per les nocions lligades a la vida quotidiana, procedeix bàsicament del llatí vulgar que, amb el pas del temps, ha estat modificat per la fonètica històrica i ha donat com a resultat les formes actuals. A banda, hi ha el vocabulari de substrat i els cultismes, que s’han pres directament d’uns registres més cultes i elevats i no han patit a penes transformacions fonètiques en relació amb l’ètim de partida. A més a més, s’hi sumen les incorporacions sincròniques, com ara els neologismes i els préstecs, que acaben de perfilar la idiosincràsia d’aquest parlar romànic actual.
Al marge de la tradició clàssica grecollatina, que ha fet que totes les llengües adopten lèxic de les grans cultures clàssiques des de ben antic i que el traduïsquen o l’adapten als vernacles, hi ha una renovació del lèxic filosòfic medieval, que inclou molts conceptes gramaticals i religiosos. L’escolàstica és un moviment teològic i filosòfic que es va escampar per l’àmbit universitari europeu entre els segles XI i XV. El lèxic gramatical del llatí clàssic també procedeix majoritàriament del grec. No obstant això, la creació de neologismes o del llenguatge tècnic apareix posteriorment en el llatí escolàstic de la ciència i la filosofia, que actua com a model inductor que imiten i tradueixen la majoria de llengües europees o de la resta del món.
Amb la intenció d’esllenegar i esprémer al màxim el que dona de si l’acarament del romanés i el català, el llibre s’estructura en tres parts ben diferenciades, seguides d’un llistat de bibliografia relacionada. La introducció inclou els objectius adés explicats, la metodologia emprada i el marc teòric. A manera de zoom, presenta la protollengua indoeuropea i focalitza en la fragmentació del llatí vulgar i, sobretot, en l’especificitat de la llengua romanesa dins del conjunt romànic.
El segon apartat (el contrast català-romanés estricte), el més extens, fa un recorregut per l’alfabet, el nivell fonètic (l’accentuació, l’inventari de sons), el nivell morfosintàctic (les declinacions, el gènere i el nombre, l’article, l’adjectiu, els demostratius, els possessius i els quantificadors, la morfologia pronominal, la morfologia verbal, les preposicions, els adverbis i els connectors) i el nivell lexicosemàntic, que inclou el vocabulari compartit i la geosinonímia, els mots exclusius del romanés, els recursos principals utilitzats per a reflectir la realitat, el fons lèxic de base grecollatina, la creació del llenguatge tècnic, el lèxic modern universal, el lèxic exogen i els falsos amics.
Comptat i debatut, la fusió dels aspectes més pedagògics, els vinculats directament a la traducció i una visió antropològica i cultural, o diguem-ne holística, estan en la base de l’efectivitat en l’aprenentatge de llengües. Ara bé, tot el que s’hi ha exposat adés s’entén només si ho lliguem al fet que l’objectiu paral·lel i inseparable del llibre ha estat, sens dubte, la voluntat d’acostament d’un món cultural i una llengua concreta precisament a la cultura dels valencians, catalans i illencs i escrit en la llengua pròpia. Fins fa ben poc l’accés a la majoria d’idiomes es feia a casa nostra a través del filtre de l’espanyol, des d’una òptica que no era la pròpia: cal accedir-hi per via directa, des de la llengua primera i així s’asseguren indubtablement uns resultats més satisfactoris.
El potencial que ofereix la motivació cultural en l’aprenentatge de llengües és un fet. El llibre suggereix que s’hauria de tendir, per tant, cap a una visió holística i cultural que, de ben segur, ens ajudaria a assimilar i a ensenyar millor qualsevol llengua. Es tracta, de retop, d’aprofitar dels diversos idiomes la pròpia visió de l’ideari cultural compartit.
Els llibres de Publicacions de la Universitat d’Alacant es poden comprar en les llibreries habituals o en el seu web.
