A Cristina Àlvarez Roig li agrada dir que és una arquitecta poeta, no una arquitecta i poeta. El concepte, en realitat, és molt diferent perquè el seu punt de partida és el de la poesia que esdevé arquitectura en la minuciosa construcció de la paraula, del sentit —tal com diu Carles Duarte—, del que pretén expressar i de la visió metafísica que hi ha de rerefons. Així doncs, per a Àlvarez Roig l’edifici de la poesia es va erigint amb persistent dedicació, sense pressa però sense pausa, com l’abella furibunda que no deixa passar cap dia —nulla dies sine linea, que deien els clàssics— sense escriure un vers o imaginar-se’l.
Dels quatre llibres que aviat ja tindrà publicats cal fer especial incís en el segon, Cosmogonia terrenal (Edicions del Sud, Piles, 2019), un volum molt estimat per l’autora perquè inclou la totalitat del seu món poètic: el que estima i el que voldria fer perdurar, la seva concepció de l’univers i també el verí de tinta i gessamins que ha configurat la seva vida. La poesia d’Àlvarez Roig parteix d’un arrelament profund en la terra, d’un compromís tel·lúric amb l’universal, per anar creixent vers aquella òrbita de les errants esferes en què l’harmonia i la música de les figures geomètriques ens proporcionen una idea superior de la realitat.
A partir d’aquest arrelament primigeni es van estenent les diferents branques de l’arbre a través de les quals l’autora ascendirà cap a la totalitat del cosmos, del seu cosmos: cap al pare que endreça els segells un diumenge a la tarda, a l’avi en la casa dels dos til·lers, fins a l’àvia que feineja i cuina o la greda que reté el misteri d’aquells primers anys d’infantesa, quan tot encara era possible i la llunyania de la ciutat grisa suposava la joia de viure i estimar. Aquests condicionaments han fet que l’arbre creixés ja en terra fèrtil i han possibilitat una ramificació, no sempre complaent i amorosa, pels diversos estrats de cel que separen la cúpula d’estrelles de l’horitzó on es pon el sol, la certesa de la vida material, tan fràgil i efímera, i la promesa d’un paradís que no és res més que la conquesta de la bellesa en la bondat.
Entendrem la poesia de Cristina Àlvarez Roig si acceptem el repte del viatge, la proposta que ens fa de guiar-nos per la frondositat dels versos en els boscos del mite, de l’enyor dels orígens, de la reinterpretació dels jocs de llenguatge i de vida que l’autora ha begut dels clàssics europeus. La navegació per la Mediterrània d’Àlvarez Roig comporta una parada obligatòria a l’Ítaca de Kavafis, a la platja dels argonautes de Seferis, a la cova on Antígona se suïcida i a la caverna en què Plató va recloure els esclaus dels sentits i l’aparença. Si a partir d’aquí som capaços de prosseguir el trajecte, brostar per les fulles de l’arbre i saber-ne entrellegir la llum que es filtra, comprendrem l’estadi final a què l’arquitecta poeta voldria conduir-nos. Llavors descobrirem també amb la seva la nostra veritat.
En aquest nóstos, però, comptarem amb sorprenents aliats: amb l’amor que tot ho venç i que es manifesta com el contrapunt i l’únic element que pot transformar el dolor, les dues pedres angulars de la seva poètica i de què neix la tensió lírica. No es tracta d’un amor només eròtic, sinó animat per un eros en el sentit més extens de la paraula com a motor immòbil que es pot materialitzar en la ciència, la mitologia, la matemàtica o la literatura; pel mar-mare que és el líquid amniòtic original en què l’autora experimenta la ingravidesa on se sent una amb el Tot, l’oceà essencial del qual sorgirà alhora viva i morta, renascuda a una altra realitat; la tendresa, moltes vegades record immediat dels avis, del redós de la felicitat en la Fageda d’en Jordà i els volcans, la presència dels faigs, el coure iridescent de la greda; i aquell arbre impropi de la terra que en el cas d’Àlvarez Roig esdevé terrenal i còsmic. L’autora s’identifica amb aquest arbre que fa de mitjancer entre un estadi i un altre i que perviu en tant que possibilita l’encontre entre àmbits que es complementen: ànima i cos, amor i dolor, vida i mort, tendresa i salabror.
En la proposta poètica d’Àlvarez Roig no hi ha cap concessió a la mera estètica per l’estètica. Autora allunyada del barroquisme i de culteranismes, la seva poesia arrela en els fonaments profunds d’un jo que s’extingeix per ser món, del missatge, del que el jo poètic vol expressar perquè, fent-t’ho, algú o alguna cosa se salvi de l’absurda condemna a l’eternitat per ser en l’aquí i ara perquè tot hagi tingut sentit. S’estableix, en la poètica polièdrica d’Àlvarez Roig, un desig intens d’espiritualitat i per l’immens. Aquests principis retornen l’ésser humà al centre de l’ordre com a raó última de la seva existència que, tal com ja va expressar Sòfocles amb Antígona, va ser només l’amor. Així l’odissea d’Àlvarez Roig no conclou en el poema perquè transcendeix a la metapoesia: aquest tan sols és el primer pas a una infinitud que el lector haurà de trobar en ell mateix una vegada finalitzi la lectura i s’atreveixi a obrir portes i finestres, travessi l’extensió dels horitzons i esquinci el vidre que ens separa del firmament enllà del firmament.
Tot aquest periple és evident en Cosmogonia terrenal, el llibre més estimat per l’autora, dèiem més amunt, perquè dins seu hi ha aquest cosmos privat i alhora universal, l’humus originari, l’horitzó abastable, el cel possible i la mort necessària perquè la vida continuï en d’altres manifestacions de l’amor. També l’acompanya sempre aquella au de foc etèria com un temps fet de cendres, intemporal. Aquesta n’és l’autora, senzilla en la grandesa, amb els ulls plens de la joia de viure, la ment com un estel girant entre les òrbites celestes i, molt endins, l’anhel de ser l’aire que no s’extingeix. Jo, i d’altres, la considerem una poeta terrenalment còsmica. Asseguda en el replà, havia somiat l’alegria dels objectes i de les persones i n’havia escrit la joia en mites i certeses, en boscos de clarobscurs i la convicció d’estimar que adquirien en la llum que naixia de totes les coses. La poesia es troba en un període de bogeria en què tot s’hi val i tot és líquid, deconstruït, amorf. L’obra de Cristina Àlvarez Roig s’edifica, amb solidesa, en el rigor formal que modela un esperit que voldria assolir els grans símbols de la terra i l’univers.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
