Diu Cabanilles que la Valldigna és un «lloc deliciós que es descobreix de sobte» i ofereix una agradable vista. Aquesta subcomarca de la Safor era coneguda antigament com la vall d’Alfàndec de Marinyén. Oberta a la mar per llevant, la Valldigna està situada entre els contraforts septentrionals del massís del Mondúber, al sud, i les arrels meridionals de les serres de les Agulles i de Corbera, al nord. Comprén els termes municipals de Barx, Benifairó, Simat i Tavernes.
De Tavernes era Silveri Alminyana Fons, dit Tudó, un dels roders que més maldecaps van causar a les autoritats isabelines durant el Bienni Progressista (1854-1856) i els dos primers anys del mandat de la Unión Liberal (1856-1863). Val a dir que el malnom del valler té el seu origen en el substantiu ‘tudó’. El tudó, o colom tudó, és una au d’uns quaranta centímetres de llargària, de color gris blavós, moradenc en el pit, amb les parts inferiors més clares i amb taques blanques en les ales i el coll. Comú a casa nostra, habita als boscos, niua en els arbres més elevats i és de costums poc sociables.
El nom de Silveri Alminyana Fons, sobrenomenat Tudó, va eixir a la llum tres mesos després que Baldomero Fernández Espartero, comte de Luchana i duc de la Victòria o de Morella, accedira a la presidència del Consell de Ministres, en prosperar la revolta de liberals moderats i progressistes en contra del govern del conservador Luis José Sartorius Tapia, comte de San Luis, arran de l’alçament dels generals Leopoldo O’Donnell i Domingo Dulce, dut a cap a la localitat castellana de Vicálvaro a mitjan juliol de 1854. A finals d’octubre d’aquell any, Tudó i uns altres vallers, entre els quals figuraven els germans Ramon i Salvador Manclús Palomares, els germans Vicent i Macià Grau Santceloni, Joan Bo i Ramon Manclús, dit el Fuster, eren cridats pel jutge de primera instància de Sueca, perquè comparegueren a defendre’s del càrrec que els resultava en el procés penal, que s’havia tramitat contra ells, pels delictes de sedició i atemptat contra l’autoritat, perpetrats a Tavernes a la nit del 4 d’agost.
Posteriorment, Tudó es veia implicat en un atac amb lesions físiques i en una temptativa de robatori al rector d’Algemesí, Gaspar Silvestre. Tot ocorria al juny de 1856, quan un individu es presentava a cal prevere, per tal d’anunciar-li que «el seu cunyat havia comés un homicidi i desitjava fer confessió general abans d’emigrar a Àfrica». Gaspar Silvestre accedia a l’instant, «mogut del seu bon zel», i el desconegut li entregava un napoleó perquè celebrara una missa. Dies més tard, aquella persona, juntament amb el penitent i uns altres dos homes, tornava a entrevistar-se amb el capellà i, aleshores, s’esdevenia això (El Clamor Público, 25-06-1856):
[…] Quedáronse los tres últimos en la habitación del cura que comunica con la sacristía, y el bueno del sacerdote se entró en la iglesia con el contrito pecador. Al cabo de media hora de confesión el penitente se acusó de un pecado que había cometido en ofensa de su cuñado y para cuya absolución era preciso el perdón del ofendido. Así se lo manifestó el sacerdote al penitente, y este le indicó, que toda vez que se hallaba allí el agraviado se le podía llamar para la formalidad expresada. Accedió el cura con mil amores y fuese por e1 desconocido, entrando a poco con él en la iglesia. Pero cuál sería su terror al ver levantarse de improviso al penitente, que le puso una pistola al pecho exigiéndole el dinero, y al sentir dos puñaladas, aunque muy ligeras, en los dos hombros. El cura cayó al suelo aterrado, dando un grito. La familia alarmada acudió en el acto y los agresores, viendo frustrado su plan, apelaron a la fuga. […]
El mateix periòdic madrileny afegia que el rector d’Algemesí tenia algunes quantitats de diners, dipositades per les famílies dels mossos sortejables de la vila, i també alguns fons de fàbrica. I, a més, assegurava que els lladres no eren del poble. I tant que no ho eren! Al cap de poques setmanes, Tudó i els també vallers Ramon Manclús Palomares i Francesc Tomàs Muñoz, de malnom el Bessó, eren enjudiciats pel jutjat de Sueca per participar en els fets.
Després d’aquell episodi, Tudó va fer quadrilla amb dos desertors de l’Exèrcit. Eren el carcaixentí Agustí Ferrús Martínez i el jove valler Baptista Grau Altur, dit Cataplau. Els tres no estaven sols. Hi havia un altre valler que els ajudava i els encobria. De la dita tasca s’encarregava Ramon Manclús Palomares. Cataplau arrossegava sis plets criminals des de setembre de 1857 —quatre d’ells en el jutjat de Sueca, un en el d’Alzira i un altre en el de Gandia— per robatoris, per violacions de domicili i per ser el suposat autor dels assassinats de Josep Minyana Sifres i del valler Francesc Ciscar Nadal, sobrenomenat el Rullet, i de l’esposa del segon. Ferrús també estava involucrat en l’homicidi del Rullet i, a més, en el d’una dona, a qui li van assestar sis punyalades i li van disparar tres tirs. El Rullet, per cert, no era un tros de pa. A Tavernes, tothom sabia que gaudia de total protecció i impunitat. Ell i el valler Policarpi Palomares de la Farina havien sigut investigats pel jutge de Sueca temps arrere, al gener de 1856, per la mort violenta del també valler Joan Bo Talens.
Bandolers (Eugenio Lucas Velázquez, ca. 1860, © Museo Nacional del Prado, Madrid).
Va ser tan alt, des de llavors, el grau d’inseguretat real que Tudó, Cataplau i Ferrús van provocar entre la gent de la zona, que «de nit no eixia ningú de sa casa, i al camp anaven amb les majors precaucions». La Companyia Solta de Fusellers els va seguir la pista durant quatre mesos. El primer a ser capturat va ser Agustí Ferrús. En el moment de ser detingut, portava «una escopeta, una canana plena de municions, dos punyals i una careta» i uns pantalons i una manta que pertanyien a uns veïns de Palma que havien sigut assaltats en un camí. Setmanes després, a finals de març de 1858, Tudó i Cataplau eren sorpresos en el molí que l’infant Francesc de Paula posseïa a l’Orxa, per la partida comandada pel subtinent Joan Costa. En l’acció queia abatut Tudó de dues escopetades, que havia rebut en tirar-se mà a una pistola. Tenia entre quaranta i cinquanta anys. Cataplau, per la seua banda, es rendia a l’acte; i tot seguit li decomissaven «una escopeta, dues pistoles, un ganivet i una canana amb trenta cartutxos».
Cataplau era conduït pels minyons a Tavernes i, en acabant, a Sueca. Al cap de dos dies de l’emboscada de l’Orxa, arribava a l’esmentada localitat de la Ribera Baixa i era tancat en la presó. Abans, però, l’havia esperat una gran multitud a l’entrada del municipi. El Diario Mercantil de Valencia aprofitava aquesta notícia per a fer la reflexió següent:
[…] Lo cierto es que si las autoridades de Tavernes de [la] Valldigna lo hubieran cogido y remitido al capitán general cuando se presentó allí como desertor del ejército, ni él hubiera cometido tres homicidios, ni se vería ahora cerca del patíbulo junto con su compañero. ¡Fatales consecuencias de una conmiseración mal entendida! ¡Cuán negras reflexiones se agolpan a la imaginación al considerar que todo podía haberse evitado cumpliendo aquellas autoridades con su deber! Sirva, pues, esto de ejemplo para escarmiento de los pueblos, y sepan que un hombre desertor del ejército o procesado debe desde luego ser entregado al tribunal competente para su castigo; pues de lo contrario perdido por un delito, continúa en la senda del crimen, y concluye en el patíbulo. Bien saben los de Tavernes que si el Rullet no hubiera sido allí protegido, estaría en el día en presidio, y no hubieran muerto él y su consorte a manos de Cataplau. […]
Cataplau i Ferrús eren condemnats a la pena capital, mentre romanien reclosos en els calabossos de Sueca. D’allà, tanmateix, el jove valler i quatre presos més provaven de fugir a mitjan juliol de 1858, després que algú els proporcionara armes blanques i de foc. L’alcaid, assabentat de les intencions dels cinc interns i tot i ser perseguit per un d’ells, aconseguia deseixir-se’n i, a continuació, disparava alguns tirs per la finestra de la seua habitació per tal d’alarmar la població, mentre que el porter no parava de demanar socors i de cridar que algú avisara la Guàrdia Civil. Casualment, dos guardes de terme passaven per la plaça on es trobava el centre penitenciari, els quals s’hi acostaven de seguida. Al capdavall, la Guàrdia Civil hi acudia i avortava l’evasió.
Cataplau era ajusticiat a Alzira a l’abril de 1859. Aleshores, comptava vint-i-dos anys. Cinc mesos després, Ferrús era engarrotat a València sense perdre la serenitat, i després de «pregar a un dels sacerdots [que] demanara al poble perdó en el seu nom» i de «resar el Credo amb veu alta i sonora». De Tudó, Cataplau i Ferrús, no se’n va parlar mai més.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
