A l’estiu de 1873, en temps de la Primera República, els republicans més descontents van dur a terme una insurrecció per tal d’implantar un règim federal basat en els cantons. La revolta cantonalista es va iniciar el 12 de juliol a Cartagena i, seguidament, es va expandir per tota la costa meridional mediterrània, on predominava el federalisme. La crisi no tardava a cobrar-se la primera víctima política. El català Francesc Pi i Margall dimitia com a cap de l’Estat el 18 de juliol, data en què era rellevat per Nicolás Salmerón y Alonso. L’endemà, es constituïa una junta revolucionària a València, on a poc d’espai era declarat el Cantó Valencià. Ben prompte, el cap i casal era assetjat per l’Exèrcit. Després de tretze dies de bombardejos, les tropes del general Arsenio Martínez Campos entraven en la ciutat el 8 d’agost. Aquell mateix dia, el vapor Matilde salpava del port de la Vilanova del Grau en direcció cap a la Marina. En ell s’embarcaven uns set-cents insurgents comandats per alguns caps de l’alçament, com ara el conqués Nicolás Plaza Ferrera.
Tota aquesta situació va donar lloc a greus disturbis cantonalistes en algunes localitats valencianes, com va ser el cas de la Font d’en Carròs. Ací, un grup d’onze fonters (Baptista Escrivà Escrivà, Josep Ramon Escrivà Escrivà, Josep Andrés Sellens, Francesc Gregori Morant, Miquel Peiró Muñoz, Salvador Millet Millet, Josep Marí Montsó, Francesc Bonet Marçal i els germans Simó, Ramon i Vicent Muñoz Peiró, el tercer dit Simó) alteraven l’ordre públic el 4 de setembre, entre les vuit i les nou del matí. L’avalot se n’eixia de mare i, vist i no vist, tot era passat a foc i a sang. Els fets succeïen a l’encreuament dels carrers Nou —a hores d’ara, carrer de Sant Vicent Ferrer—, de Sant Jaume i del Trinquet, quan una partida d’homes, la major part d’ells armats, intentava expulsar violentament de la població el regidor de l’Alqueria de la Comtessa, Rafael Marí Beltran. Rafael Marí era ferit de mort després de rebre un o dos tirs a boca de canó, mentre que l’algutzir del poble, Francesc Bonet, també resultava ferit. Una miqueta més tard, l’edil de la Font d’en Carròs, Miquel Pardo Puig, era ferit d’un tir al carrer del Barranc —actualment, carrer de València—. Deu dels implicats en l’afer eren tancats a la presó de Gandia a finals de setembre. Així i tot, hi hagué un que va aconseguir esquivar la pressió policial i va desaparéixer sense deixar cap rastre. Es tractava de Vicent Muñoz Peiró, sobrenomenat Simó, qui de sobte era reclamat pel jutge de primera instància de Gandia. Quan Simó va ser posat en crida i cerca, es van publicar les seues senyes personals. Era un jove «d’estatura alta, ulls marrons, nas regular, barba clara, color sa» i vestia pantalons de cotó a ratlles negres, jupetí de cotó mosquejat, faixa negra, espardenyes de cànem i barret fort negre. Des d’aleshores, Simó es convertia en un pròfug i es posava a viure al marge de la llei.
Simó va nàixer a la Font d’en Carròs vers el 1842. Era fill del fonter Simó Muñoz Peiró i de Rita Peiró i va estar casat amb Josepa Miralles Parets, natural de Montitxelvo, amb qui va tindre tres filles (Maragda, Josepa i Maria Herlanda). Simó era llaurador i vivia al número 3 de l’antic carrer del Sant —hui en dia, carrer del Dos de Maig—. D’ell també se sap que, al desembre de 1862 i quan comptava vint anys, va figurar en la llista de vint-i-un mossos que va confeccionar l’ajuntament per al reemplaçament de l’Exèrcit de 1863.
Una de les seues filles, Maragda, va contraure matrimoni en 1887 amb el fonter Salvador Faus Martínez, qui era fill d’un mestre d’escola de Castelló de Rugat —Celidoni Faus Calafat— i de Joaquima Martínez Canet, originària de Benicolet. Maragda Muñoz i Salvador Faus van residir en el municipi i, més concretament, en el número 17 de l’antic carrer de la Muntanya, anomenat popularment carrer del Monte —a hores d’ara, carrer de Sant Antoni— (on van nàixer els seus fills Ismael David, Nativitat, Elies, Maria del Pilar, Salvador i Maragda), i també al carrer dels Moros, on va nàixer la filla menuda de la parella, Maria de la Nativitat. Una altra de les filles de Simó, Josepa, es va maridar en 1892 amb el fonter Josep Escrivà Escrivà i va estar domiciliada al número 11 de la plaça de Sant Antoni de la vila i, en acabant, al número 9 del carrer de Sant Antoni. Josepa Muñoz i Josep Escrivà van ser pares de Josefina, Remei, Nativitat, Amàlia, Josep Ramon, Vicent, Maria de la Concepció, Fabià, Francesc i Camil·la.
Al març de 1874, el jutjat de Gandia concloïa el sumari sobre els esdeveniments ocorreguts a la Font d’en Carròs al setembre de 1873 i, tot seguit, remetia la causa i les peces de convicció al Tribunal del Jurat. Al capdavall, Simó era condemnat a cadena perpètua, mentre que al seu germà Ramon li queien quatre anys de presidi.
Simó va romandre en parador desconegut fins a mitjan agost de 1875. Llavors, ell, el seu germà Ramon, Miquel Cabrera Escrivà, guàrdia rural de la Font d’en Carròs, i uns altres individus eren sorpresos per un escamot de la Guàrdia Civil del post de Gandia a la venta de Francesc Soler, situada als confins dels termes de Potries i Vilallonga. Immediatament, es produïa un tiroteig entre la quadrilla de roders i els efectius de la força armada, arran del qual queien abatuts Ramon Muñoz Peiró, el guàrdia rural Miquel Cabrera i un dels guàrdies civils. Simó i els seus altres companys salvaven la pell i aconseguien fugir a la carrera. Les últimes notícies que es tenen de Simó són que, al desembre de 1897, ja constava com a difunt en el moment de ser registrat el naixement de la seua neta Maria del Pilar Faus Muñoz, filla de Salvador Faus Martínez i de la seua filla Maragda Muñoz Miralles.
Val a dir que hi ha sospites fundades que, després dels fets de la Font d’en Carròs, Simó va abandonar la Safor i va partir en direcció cap a la comarca veïna de la Marina Alta, a fi d’integrar-se en la Companyia de Segrestadors de la Marina, aleshores capitanejada pel pedreguer Josep Tomàs Garcia, més conegut com Josep de la Tona, Colau de la Tona o la Tona de Pedreguer. Una vegada allí, degué allotjar-se en algun dels llocs controlats pel bandoler de Pedreguer. Un d’ells pogué ser la Casa del Durà de Benidoleig, on degué viure amagat, si més no, entre principis de setembre de 1873 i finals d’agost de 1874. Durant eixe temps, va participar en un dels episodis protagonitzats pel Josep de la Tona. En concret, va estar involucrat en l’assalt al cotxe diligència que cobria el trajecte entre Ondara i Xàbia. Tot passava a la darreria d’agost de 1874 a la bassa de les Ranes, paratge situat a la partida dels Julians de Xàbia. Tot just en aquell punt, el Josep de la Tona, l’oliver «Vicent Peiró», quatre veïns del Real de Gandia —Vicent Ibáñez Penalba, de renom Caragol, els germans Ramon i Josep Peiró Muñoz, el primer dit Ramon el Minyó i, el segon, Pep el Roig, i Bartomeu Pla Faios— i un desconegut, tots ells proveïts d’antifaços i escopetes curtes de dos canons, carrabines i revòlver, creuaven enmig del camí un carro arrossegat per un mul. A continuació, els set bandits donaven l’alto a l’esmentat vehicle de viatgers i segrestaven dos dels seus ocupants, la jove Emília González de la Vega Doménech, més coneguda com la Belda d’Ondara i resident a Barcelona, i el seu nebot de cinc anys, Joan Ribalaigua i Vilaseca (veg. Manel Arcos i Martínez, El robatori de Benimassot: un misteri, una llegenda i uns quants roders de la Marina, Piles: Edicions del Sud, 2020, pp. 122-123). Llavors, l’oliver «Vicent Peiró» era «d’estatura regular, prim de cos, pèl negre, barba poca i negra, color moré» i comptava entre trenta-dos i trenta-quatre anys. Precisament, eixa era l’edat que tenia el fonter Vicent Muñoz Peiró, dit Simó, a l’agost de 1874.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
