La segona «edat daurada» del bandolerisme valencià del segle XIX s’emmarca dins de l’anomenat Sexenni (1868-1874), el període més turbulent de tota la centúria. Tres són les característiques substancials que defineixen aquella onada de violència que va esclatar a casa nostra: a) la constant conflictivitat política i social que s’hi va donar, conflictivitat que va estar precedida per una crisi econòmica i financera que va afectar la indústria, l’agricultura i el comerç; b) el modus operandi que van seguir els roders —alt índex de segrestos de gent benestant i terratinents, especialment entre octubre de 1870 i gener de 1875—; c) i les pràctiques emprades per l’Estat, com ara l’organització d’emboscades o l’aplicació de la llei de fugues —consistia en l’execució del reu al·legant intent de fugida— o de la llei de custòdia —consistia en l’execució del reu amb el pretext que hi havia risc de perdre’l, davant la presència o l’atac d’algun grup armat que el volia alliberar—, a fi de combatre i frenar la delinqüència a l’àmbit rural. Uns mètodes que, tot i suposar un desaforament en tota regla, van ser convertits per alguns periòdics de l’època en la versió oficial, l’única i publicada.
Un dels principals promotors d’aquelles accions extrajudicials mampreses en 1870, en temps del ministre de la Governació, Nicolás María Rivero, va ser l’unionista Julián Antero de Zugasti y Sáenz, més conegut com Julián Zugasti. Entre març i desembre de 1870, Zugasti va ser governador civil de Còrdova i va ser, precisament allà, on va orquestrar una campanya repressiva contra les quadrilles de bandits, que va ser qüestionada per un sector de la premsa en violar els mateixos principis de la «gloriosa» Revolució de Setembre de 1868. L’espurna va saltar al desembre de 1870, arran del segrest i el successiu assassinat dels germans Carles i Rafael Server Server, tots dos de Pego. Aleshores, el diari La Independencia Española aprofitava l’ocasió per a denunciar que alguns rotatius eren «defensors del bandolerisme», perquè censuraven «la conducta seguida pel senyor ministre de la Governació per a acabar amb els bandolers». Una inculpació que La Época, prototip de capçalera monàrquica, aristocràtica i conservadora, desmentia categòricament amb els arguments següents (La Época, 13 de desembre de 1870):
[…] ¿Cuales son los medios que emplea el Sr. Rivero? Nosotros no los conocemos. Cuando en el periódico oficial se publicaron las felicitaciones que a este señor ministro dirigían desde varios pueblos de Andalucía, pedimos con insistencia que se nos dijese cuáles eran los actos de gobierno y de administración por los que las felicitaciones se hacían, y nada conseguimos averiguar.
Lo único concreto que sobre este particular se ha dicho, fueron las acusaciones de varios periódicos de oposición que, en términos más o menos embozados, dieron a entender que las muertes de bandoleros, hechas en los campos por la Guardia civil, no tenían por causa y origen el hecho de que se trabara refriega entre las escoltas de los malhechores y los compañeros de estos, que a viva fuerza pretendían devolverles la libertad, sino que eran meramente ejecuciones de la pena capital impuestas por medida general gubernativa a personas mal conceptuadas sobre las que no había recaído el fallo de los tribunales. Pero los periódicos ministeriales rechazaron en los términos más enérgicos y perentorios tan graves acusaciones, declarándolas falsas y de todo punto calumniosas; y, ciertamente, en pocas ocasiones la energía de la frase puede estar más justificada que lo estuvo entonces. Por lo que a nosotros hace, aún viéndolo, nos costaría trabajo creer en tan horrible sistema de gobierno como el que algunos imputaban al Sr. Rivero.
Pero siendo falso, como sin duda lo es, que el Sr. Rivero tenga nada que ver con las muertes hechas en los campos en las refriegas de los defensores de los bandoleros con la Guardia civil, ¿cuáles son esos medios que La Independencia Española encomia? ¿Ni cómo es posible que uno y otro día sean censurados los tales medios, si nadie los conoce?
Al llamar defensores del bandolerismo a los que nos hemos lamentado del tristísimo espectáculo de los diarios combates sostenidos con la Guardia civil, y de más de cien muertes anunciadas en La Correspondencia como ocurridas entre los presos trasladados, es decir, entre personas especialmente puestas bajo el amparo de la ley y la custodia de la autoridad, La Independencia Española desconoce lamentablemente el verdadero valor de las ideas y de las palabras. […]
Malgrat la polèmica que va desencadenar-se en l’opinió pública, els mètodes de Zugasti van escampar-se per tot arreu i es van prolongar fins ben avançada la Restauració. Sense anar més lluny, ací, en terres valencianes, els cossos policials van abatre, entre 1870 i 1879, trenta-cinc detinguts, com a mínim, quan eren traslladats en cordes de presos. Vint dels homicidis es van cometre entre 1870 i 1874; i quinze, a partir de la Restauració i durant els dos primers mandats d’Antonio Cánovas del Castillo. Tot això, sense oblidar els noranta-set roders, si més no, que les forces d’ordre públic van matar en emboscades, persecucions o després de fer resistència, a les comarques de l’Alt Maestrat, l’Alt Millars, el Camp de Morvedre, el Camp de Túria, els Serrans, l’Horta Sud, la Foia de Bunyol, la Plana d’Utiel, la Ribera Baixa, la Ribera Alta, la Canal de Navarrés, la Vall de Cofrents, la Safor, la Vall d’Albaida, la Costera, la Marina Alta, el Comtat, l’Alcoià, la Marina Baixa i el Baix Segura, com també a València i Talayuelas, a la comarca de La Serranía de Conca, entre 1845 i 1904, és a dir, entre l’any en què la Guàrdia Civil va començar a desplegar-se al llarg i través de la nostra geografia i l’any de la mort de l’últim bandoler valencià del Vuit-cents. Val a dir que setanta-tres dels casos —o siga, tres de cada quatre— van ser atribuïts a la Guàrdia Civil. Del total, trenta es van comptabilitzar durant el regnat d’Isabel II i entre 1845 i 1868; vint-i-sis al llarg del Sexenni; i quaranta-un a partir de la Restauració [veg. Manel Arcos i Martínez, Bandolers de llegenda en terres del Xúquer i el Túria: el cas del Tio Joan de la Marina(1851-1878), Piles: Edicions del Sud, 2018, pp. 145 i 158-159].
Un dels roders abatuts pels cossos de seguretat va ser Vicent Ribes Pavia. Ribes era fill de la Llosa de Ranes, on va nàixer vers el 1841. Al març de 1874, va integrar la colla de set o vuit bandolers que, armats i emmascarats, segrestaven el ric propietari de Gaianes, Vicent Pérez Ferri, a l’eixida de Xàtiva cap a Bellús, quan viatjava amb la galera que conduïa el correu de la ciutat de la Costera a Albaida. Mesos més tard, al novembre, el cadàver de Vicent Pérez apareixia soterrat, «amb diverses ferides d’arma blanca en el ventre i destrossat el cap d’un tir», en un camp contigu al Pinar dels Frares, també conegut com el Realenc, enclavament dependent de Xàtiva localitzat entre els termes de Rafelguaraf, Carcaixent i Simat de la Valldigna. En el segrest i assassinat de Pérez, van participar, a més, un tal Francesc, individu que estava amistançat amb una dona dita la Seguina, de Xàtiva, i el també lloser Ramon Huerta Climent.
El tal Francesc devia ser Francesc Esteve Soler, sobrenomenat Russafa o Quico Russafa. Francesc Esteve Soler comptava entre quaranta-cinc i cinquanta anys d’edat en 1874 i era natural de Russafa, encara que vivia a Xàtiva, on treballava d’obrer de paleta del ferrocarril. D’estatura regular i eixut de carns, tenia el pèl negre, la barba poblada i el nas regular; portava vestit de drap negre, barret fort i sovint capa; i calçava espardenyes. Va estar implicat, juntament amb el gaianer Camil Seguí Pastor, Joaquim Domínguez Moltó, de Cocentaina, i molts més, en el robatori a cal llaurador Josep Calataiud Tomàs, dit el Pouero, perpetrat a Setla de Nunyes al gener de 1870. Posteriorment, al març de 1874, s’unia als carcerins Antoni Crespí Vidal, de malnom Fandunga o el Tort de Fandunga, i Pere López Navarro, dit Pallús, i uns altres, per tal de segrestar Rafael Montblanc Gozalbo, membre de la família més adinerada de Càrcer [veg. Manel Arcos i Martínez, Desafiant el destí: el cas dels germans Seguí (1869-1873), Piles: Edicions del Sud, 2017, pp. 51-54 i 57-58; Micalet Mas de la Llosa de Ranes (1842-1913), Piles: Edicions del Sud, 2019, pp. 83-85)].
Ramon Huerta Climent va nàixer a la Llosa de Ranes el 21 de novembre de 1843. Comptava trenta anys quan es va veure involucrat en el segrest i homicidi del gaianer Vicent Pérez Ferri. Llavors, era d’estatura regular, de color sa i una miqueta gros; tenia el pèl castany, els ulls marrons, el nas regular i la cara ampla; i solia vestir amb pantalons i jaqueta de borrissol, botitos de vedell i bombí o gorra d’astracan. El seu cos era trobat sense vida a la partida de Santa Anna de la Llosa de Ranes a l’inici de maig de 1875. Huerta havia sigut mort dies abans, pel que es comentava, pel seu company Vicent Pasqual Tortosa, anomenat Julivert, jove lloser de vint-i-quatre anys, llicenciat de presidi i desertor de l’Exèrcit. Julivert tampoc no va durar molt més. Al cap de poc, una patrulla de la Guàrdia Civil es topava amb un grup de bandits prop de la Casa del Moro de Xàtiva i, a l’instant, es desencadenava un enfrontament armat. Tot ocorria quan els roders, en ser sorpresos, feien foc i els guàrdies civils els contestaven amb una descàrrega, deixant Julivert estés a terra [veg. Manel Arcos i Martínez, Micalet Mas de la Llosa de Ranes (1842-1913), Piles: Edicions del Sud, 2019, pp. 112-114)].
El lloser Ribes era abatut a mitjan desembre de 1877, juntament amb el barxetà Benet Vicent Prats, dit Càndid, en fer resistència i intentar fugir prop de Barxeta i, més concretament, entre la font de Nolasc i la casa del Reg Nou de Xàtiva. Ribes tenia, aleshores, trenta-sis anys.
Vicent Pérez Ferri va estar casat amb Maria Vallés Garcia, amb qui va tindre vuit fills —Vicent Fermí, Maria del Roser, Eugeni, Eliseu, Concepció, Gonçal, Maria dels Dolors i Vito Amadeu—. Va ser alcalde de Gaianes, almenys en 1869 i 1870, quan a Espanya corrien temps de canvis i de provisionalitat en el poder executiu, després del triomf de La Gloriosa. Amb posterioritat, el seu germà Santiago també va ocupar càrrecs de responsabilitat a l’esmentada localitat —va presidir l’ajuntament en 1875, 1876, 1877, 1884, 1885 i 1886, com a mínim, a més de ser jutge de pau durant el bienni 1879-1881—. Un dels seus fills, Vicent Pérez Vallés, va ser processat per la Sala Criminal de l’Audiència de València, per la mort violenta «per dispar d’arma de foc» del gaianer Vicent Pérez Llopis. Els fets s’esdevenien a Gaianes a mitjan març de 1874, tot just l’endemà que Vicent Pérez Ferri fos segrestat per Ribes, Huerta i uns altres. Anys més avant, al novembre de 1877, Vicent Pérez Vallés era indultat pel Ministeri de Gràcia i Justícia, «de la meitat de la pena de sis anys i un dia de presó major» a què havia sigut condemnat, en mostrar «bona conducta abans de cometre el delicte», donar proves de penediment i ser perdonat per la part ofesa. Val a dir que Vicent Pérez Llopis, d’ideologia carlina, va comandar, juntament amb el gaianer Jaume Vicent Pérez Boscà i el beniarresí Vicent Domínguez Vidal, una de les partides rebels que van alçar-se en territori valencià a l’estiu de 1869 [veg. Manel Arcos i Martínez, Desafiant el destí: el cas dels germans Seguí (1869-1873), Piles: Edicions del Sud, 2017, pp. 38-41 i 119-120].
Vicent Pérez Ferri era un dels màxims contribuents de Gaianes. A Planes, on era conegut com el Tio Botija, posseïa el Mas de Casablanca, el qual fitava amb el Mas de la Foia o el Mas Blau, que era propietat de Severí Orduña Feliu. Aquesta informació encara es conserva en la memòria oral de la dita vila. El Tio Botija i Severí Orduña eren molt amics. Tots dos van parlar un dia d’anar a València —al març de 1874—, però no van poder fer-ho junts i, al capdavall, van quedar de veure’s allí, ja que Orduña va voler desplaçar-se amb tren, mentre que Pérez va preferir traslladar-se amb la seua tartana. Des del moment en què el Tio Botija va eixir de Planes, ja no es va saber res d’ell fins a la troballa del seu cadàver. A Planes, sempre s’ha contat que a la Serra Grossa, en un paratge de la Vall d’Albaida, uns desconeguts van parar el carruatge del Tio Botija, el van obligar a baixar i se’l van endur.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
