Diu el Diccionari normatiu valencià que l’onomatopeia nyec imita o recrea el soroll que fan dues coses que, acostant-se violentament, s’enclouen l’una a l’altra; o bé, és l’udol, grinyol o gemec de gos, d’ànec o d’altres animals que fan un crit semblant. Nyec era el malnom de Josep Ramon Roig Company, roder que va operar en 1859, en temps de la Unión Liberal, tot just durant el segon any del mandat de Leopoldo O’Donnell y Joris com a president del Govern. Nascut a Benimuslem, poble situat a la riba esquerra del riu Xúquer, entre les viles d’Alzira, Carcaixent, Alberic i Massalavés, estava casat a Alzira i era moliner d’ofici.
L’11 d’agost de 1856, Nyec desertava del presidi de València, per més que al cap d’un any obtenia la llicència absoluta i, aleshores, gaudia de l’oportunitat d’adaptar-se a la societat. Però no, el benimusler no va voler o, senzillament, no va saber fer-ho. I, així, una volta va recuperar la llibertat, va continuar fent-ne de tots els colors. Va arribar, fins i tot, a capitanejar una «famosa» quadrilla de bandolers que «tenia alarmats els ànims» i va ocasionar seriosos maldecaps a les autoritats i a les forces d’ordre públic, per les accions que va protagonitzar a les comarques de la Vall d’Albaida, la Ribera Alta i la Canal de Navarrés a l’octubre i al novembre de 1859. Al llarg d’aquells mesos, va estar implicat en dos homicidis i en un tiroteig sostingut amb efectius de la Companyia Solta de Fusellers.
La primera de les morts es produïa a Pinet al començament d’octubre. Llavors, el bandit de Benimuslem assassinava d’un tir d’arma de foc el caporal de la Guàrdia Civil, Vicent Ferrer Calbo, nascut a València, resident a Benigànim i de quaranta-un anys. Setmanes després, acabava amb la vida de Pere Orquín Capilla, de setanta-dos anys, natural de Llocnou i veí de Llutxent, on era l’algutzir i formava part de la ronda de vigilància. Més tard, participava en un enfrontament armat amb una partida de Fusellers de la província de València. Els fets s’esdevenien de nit, entre Algemesí i Albalat de la Ribera, després que Nyec i uns altres tres individus sorprengueren l’escamot policial amb una descàrrega, a la qual responien els fusellers amb una altra, mentre que un d’ells escometia i acaçava un dels lladres, el qual s’escapava en un primer moment en aconseguir botar dues séquies, tot i que en provar de saltar una tercera, que era més ampla, queia dins, on era atrapat i on li ocupaven «una escopeta, canana, daga i flascó». L’arrestat era identificat com Antoni Maïques.
A més a més, Nyec va ser acusat de fer resistència a l’alcalde de Xella, Antonio Crespí y Roca, quan era detingut. El dilluns 14 de novembre de 1859, de bon matí, el benimusler i els seus companys Salvador Martí Navarro, de malnom el Curro, i els navarresins Pedro Juan Argente, dit Pana, i José Calataiud, sobrenomenat el Confitero, es presentaven a l’esmentada localitat i, seguidament, visitaven «totes les tabernes amb el major escàndol». Apercebut l’alcalde pel subtinent de Fusellers, Antoni Ribera, del que estava passant, el primer va tractar de capturar-los amb l’ajuda d’uns quants veïns del municipi, entre els quals figuraven l’ancià «però actiu i valent regidor primer» Asensio Moragues i el síndic Joaquín Ferrando. En principi, Antonio Crespí i els seus homes es dirigien a la fàbrica d’aiguardent de Pau, on se suposava que estaven els roders, segons les últimes notícies. Rodejada la destil·leria, l’alcalde s’acostava a la porta i ordenava a Nyec i els seus amics que isqueren «amb les mans posades al cap». Tanmateix, allí només hi havia una dona, qui assenyalava que els bandolers se n’havien anat pel camí de Bolbait.
En un tres i no res, el sometent, que ja havia augmentat en nombre d’integrants, es dividia en dos grups, un dels quals marxava per la part del riu amb el regidor Moragues, mentre que l’altre, encapçalat per Antonio Crespí, prenia el camí de Bolbait. Aquest segon, quan havia recorregut una distància «com un tir de bala» i en ataüllar els quatre bandits amagats i com a l’aguait en un muntó de canyes de dacsa, avançava cap a ells i, alhora, cridava la patrulla comandada per Moragues. Tot i això, els roders se n’adonaven i emprenien la fugida a camades cap a la muntanya d’Esparza. I cap allà se n’anava també la ronda, la qual els feia foc després d’atendre les consignes de l’alcalde, en veure que no volien parar ni rendir-se. A continuació, dos dels bandolers s’ocultaven darrere d’un altre muntó de canyes de dacsa que havien trobat al seu pas, però en sentir molt a prop el brunzit de «la metralla dels seus decidits perseguidors», feien senyes que s’entregaven i, aleshores, cessaven les hostilitats. Del que va ocórrer a continuació, ho detallava el Diario Mercantil de Valencia (2-12-1859):
[…] El alcalde D. Antonio Crespí fue de los primeros que llegaron a ellos, y al conocerlos (eran dos vecinos de Navarrés), los reprendió y mandó ir arrestados a Chella, y animando a los demás vecinos para que continuasen la persecución de los otros dos, entregó su canana y escopeta a un jornalero suyo que se le presentó desarmado, y solo a la carrera pasó al pueblo de Bolbaite, al que alarmó también e hizo salir en persecución de los bandidos, y no hallándose en él el secretario del ayuntamiento mandó al maestro de escuela que escribiera tres o cuatro oficios a los pueblos inmediatos, noticiándoles lo que ocurría y diciéndoles a donde deberían dirigirse con fuerza armada para contribuir a la persecución, e inmediatamente marchó a carrera a reunirse otra vez a su somatén, que así debe llamarse, porque no quedó vecino en el pueblo, hasta los jóvenes de diez a doce años, que no acudieran a él, armados hasta con palos los que no tenían otra cosa.
Cerca ya los dos intrépidos fugitivos criminales de la montaña de Esparza, a la detonación de los tiros y voces de sus perseguidores, se apercibieron dos vecinos de Chella, llamados Vicente Talón Ramírez y José Granero, de lo que sucedía, los cuales se hallaban trabajando en el campo, y al ver el primero pasar por junto a él al bandido Pepe Ramón, cogió dos piedras y le intimó la rendición; pero el criminal le amenazó con un disparo de su magnífica escopeta de dos cañones, y quedaron por un momento indecisos uno y otro. Al mismo tiempo José Granero, que se hallaba próximo, cogió otras dos piedras y se dirigió al criminal intimándole también la rendición, éste se volvió hacia él, le apuntó con su escopeta, y viéndole decidido, le hizo fuego a una distancia de cinco a seis pasos, pero quiso la Providencia que al tiempo mismo de verificarlo, una fuerte pedrada que le dirigió Vicente Talón que le dio cerca del cuello, le hizo variar la dirección del tiro, que dejó ileso a José Granero, aunque algo chamuscada la vista. Observado por Vicente Talón que el criminal había disparado su arma, se arrojó a él sin reflexionar que su escopeta era de dos cañones, y visto por el criminal le disparó el otro cañón a quemarropa, pero Dios quiso también que sin embargo de la explosión del pistón, no saliera el tiro. Vicente Talón creyó que había salido y hasta se suponía herido de gravedad; y sin embargo se precipitó sobre el temible malhechor, sujetándolo fuertemente, auxiliado de José Granero, sin dejarle hacer uso de su magnífica pistola y su puñal, hasta que a poco rato llegó la ronda de paisanos y lo desarmaron y ataron. […]
Sin tardanza continuaron la persecución del otro criminal, que viéndose muy acosado, arrojó la carabina que llevaba y se escondió en una cueva, en la que lo olfateó un hermoso perro perdiguero que acompañaba también al somatén, y que no cesó de hostilizar a los criminales, durante la persecución. […]
Al capdavall, aquella colla de bandits quedava desmantellada totalment, després de la detenció del seu líder i el Curro en terme de Xella, prop de la muntanya d’Esparza, i de Pana i el Confitero a Navarrés. Uns altres dos components de la gabella, Josep Tormo, pròfug del penal d’Alacant, i el Cabrer de Barxeta ja havien sigut capturats dies abans. Nyec era tancat a la presó de Xella, per bé que en enfosquir era traslladat a la d’Anna, perquè la de Xella no inspirava confiança. D’Anna va ser conduït a les torres de Serrans de València i, a poc d’espai, va ser sotmés a consell de guerra. A finals de gener de 1860, era condemnat a ser afusellat a Alzira, execució que va ser suspesa al cap de dos dies, segons «ordre rebuda de Madrid per despatx telegràfic».
Anys més avant, el nom del benimusler apareixia per darrera vegada en documents públics. Va ser a l’abril de 1871 i a l’agost de 1872, amb ocasió de ser requerit pel jutge d’Énguera a fi de comparéixer en el jutjat d’aquella vila, per a ser notificat d’una modificació en la sentència executòria, dictada el 13 de desembre de 1860, sobre la causa instruïda contra ell i uns altres pels successos de Xella. Llavors, Josep Ramon Roig Company, més conegut com Nyec, estava domiciliat a Xella.
Nyec no va ser l’únic membre de la família Roig Company que va tindre problemes greus amb la justícia. Al juliol de 1869, el seu germà Miquel, també moliner i veí d’Alzira, es va evadir del presidi de Cartagena, on exercia funcions de caporal de vara i on complia una pena de cadena temporal de catorze anys per robatori. Van acompanyar Roig en la fuga el madrileny Bernardino Fernández Martín i el gaianer Camil Seguí Pastor. Fill de Ramon i de Dolors, aleshores Miquel Roig comptava trenta-sis anys, estava casat i feia quatre peus i tres polzades d’estatura. De barba tancada, tenia el pèl, les celles i els ulls negres i el nas, la cara i la boca regulars; i era de color sa.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
