Qui vestit va a Forna, despullat se’n torna.
(Dita popular)
Forna és un llogaret de la Marina Alta amb una població actual d’una cinquantena d’habitants. Es troba entre la serra de Gallinera, al nord, els últims contraforts de la serra de l’Almirall, a l’oest, i la serra Negra, al sud; i resta obert, a l’est, a les Filades i el Rubiol d’Oliva, cap a on davalla el barranc de Forna, tributari de la rambla de Gallinera. Fins a maig de 1915 va ser municipi independent. A partir d’aquella data, va passar a dependre de l’Atzúbia, perquè així ho va acordar la Diputació d’Alacant, a petició dels dos ajuntaments interessats. Antigament, va ser lloc mixt de moriscos —n’hi havia trenta-cinc focs en 1609— i cristians i va mantindre vincles socials i eclesiàstics molt estrets amb Vilallonga, localitat de la Safor. De fet, la parròquia de Sant Bernat era annexa de la vilallonguera de Sants Reis.
Conta Madoz que, a mitjan segle XIX, Forna comptava amb seixanta veïns i dues-centes seixanta-sis ànimes. Exposat normalment als vents de llevant i de ponent, gaudia d’un clima temperat i d’unes condicions mediambientals que afavorien el desenvolupament de certes malalties infeccioses, com ara els catarros. El seu nucli urbà estava format per seixanta-dues cases de mala fàbrica, inclosa la de la baronia, «que no oferia res de notable»; l’església, servida per un vicari de provisió ordinària; i un cementeri que no perjudicava la salubritat, el qual estava situat al peu de la muntanya del Castell, anomenada així perquè el seu cim està coronat per una vetusta fortalesa mora. El Castell de Forna conservava en bon estat, al Vuit-cents, les muralles, les seues quatre torrasses i una cisterna, a la qual no li faltaven mai els recursos hídrics. Tot i que el terreny era generalment agrest i poc fèrtil —comprenia uns seixanta jornals de secà i setze d’horta—, hi brollava una font abundosa «de bones aigües», de la qual s’assortia el veïnat. Els camins que el creuaven eren de ferradura i roïns. La seua economia es basava en l’agricultura i el carboneig i, fonamentalment, en la producció de blat, vi, seda, oli, garrofes, alguns llegums i hortalisses. A més, hi havia activitat ramadera —amb una producció de vora dos-cents caps de bestiar de llana— i caça de conills i perdius. El pressupost municipal ascendia a 1.200 rals i es cobria per repartiment veïnal. Al seu torn, el senyor del poble, el baró de Santa Bàrbara, cobrava la quarta part dels fruits de l’horta i la vuitena del secà (veg. Pasqual Madoz, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia, t. I, València: Institució Alfons el Magnànim, 1982, p. 346).
A Forna va nàixer, cap al 1808, Vicent Feliu Morell. Feliu, el seu germà Joaquim i Vicent Alemany Camps eren condemnats al novembre de 1832 per l’Audiència de València, per haver atemptat contra la llibertat sexual de diverses dones de la localitat. Segons la sentència, signada el 14 de novembre, Joaquim Feliu havia de passar sis anys al penal de Cartagena, encara que en acabant era indultat (20 d’agost de 1833). Sobre Vicent Feliu requeia una pena de tres anys de presó, que havia de complir, així mateix, al centre penitenciari cartagener. El tercer incriminat, Vicent Alemany, era multat a satisfer una part de les costes, sanció que havia de sufragar la família (veg. Manel Arcos i Martínez, La senda dels lladres: bandolerisme als voltants de la serra de Mostalla, València: PUV, 2009, p. 142). Aleshores, corrien temps de la Dècada Ominosa (1823-1833), tercer i últim període del regnat de Ferran VII. El Borbó, malalt de gravetat des de mitjan agost de 1832, aclucava els ulls per sempre a la darreria de setembre de 1833. I, amb ell, la monarquia absoluta era enterrada definitivament i, alhora, s’enfonsava l’Antic Règim, un sistema polític que havia sigut l’expressió dels interessos de la propietat feudal.
Mort el sobirà, la seua vídua, Maria Cristina, assumia el paper de reina governadora i de regent durant la minoria d’edat de la seua filla, la reina Isabel II. I, ben prompte, arribaven a Madrid aires de reforma administrativa i de concòrdia política. Els desitjos integradors i conciliadors en les altes esferes del poder, finalment, no prosperaven i el clima prebèl·lic esclatava. A l’octubre de 1833, les insurreccions carlines es generalitzaven pertot arreu, però sobretot al País Basc, Navarra, Catalunya i la comarca del Maestrat. A l’octubre mateix, s’anunciaven els primers canvis estructurals promesos per Maria Cristina, per tal de millorar el funcionament de l’Administració central. Al novembre, el projecte de divisió territorial de l’Estat es feia realitat. A partir de llavors, el territori quedava distribuït en quaranta-nou províncies, entre les quals figuraven les de València, Alacant i Castelló de la Plana. I, al febrer de 1834, eren creats els cossos de la Milícia Urbana, institució essencialment civil que va reemplaçar els Voluntaris Reialistes.
Mentrestant, els problemes d’ordre públic s’agreujaven considerablement i d’una manera preocupant a la Marina Alta i la Safor i, especialment, als partits judicials de Pego i Dénia. L’escalada d’inseguretat coincidia amb l’aflorament impetuós i aterridor d’una gabella de bandolers, batejada més tard amb el títol de Quadrilla de Bandits de Vilallonga. A ella van pertànyer els fornalers Vicent Feliu Morell i Pasqual Ponç Morell, com també uns altres trenta-nou individus, entre els quals destacaven els nous líders —el teuladí Antoni Sala Guinot, el pegolí Vicent Sendra, de malnom l’Agre, els vilallonguers Salvador Carrió Barberà, dit el Xera, Francesc Ferrer Moratal, sobrenomenat el Tort de Seganyet, Josep Martí Alemany de Jeroni i Josep Pla Ascó, el llutxentí Josep Hortolà Minyana, dit Llutxent, Xavier Balaguer i Antoni Aznar.
Una vegada desarticulada la Quadrilla de Bandits de Vilallonga, l’Audiència Territorial de València es feia càrrec de la causa en 1837. Un total de quaranta-dues persones eren acusades de cometre homicidis, segrestos, robatoris i d’altres excessos. Entre els imputats hi eren els reus difunts, Vicent Feliu i, fins i tot, el mateix alcalde de Vilallonga, Josep Pastor. El 2 de juny de 1837, la Sala Tercera de l’Audiència dictava sentència i Feliu, qui encara continuava absent i en rebel·lia, era condemnat a vuit anys de presidi a Cartagena, si bé mesos després, el 30 de gener de 1838, la resolució judicial era parcialment revisada. El citat òrgan jurisdiccional reduïa a sis anys la pena imposada al roder de Forna i, a més, variava el lloc d’extinció de la condemna, que passava a ser el peninsular de Granada. Per la seua part, Josep Pastor, primera autoritat de Vilallonga quan ocorrien els fets jutjats, no se n’anava de buit. Pastor, que ja havia sigut arrestat, era obligat ara a pagar una part proporcional de les costes processals, per mancança d’activitat en la persecució dels bandolers (veg. Manel Arcos i Martínez, La senda dels lladres: bandolerisme als voltants de la serrra de Mostalla, València: PUV, 2009, pp. 149-167).
Vicent Feliu va seguir en parador desconegut fins a 1841. Al juliol d’aquell any, tanmateix, era tancat al penal de València, establiment on degué saldar tots els deutes que tenia pendents amb la justícia. I allí degué romandre, com a molt, fins a 1850. A mitjan juny d’aquell any, el seu cadàver era trobat al barranc de Gallinera, en terme municipal d’Oliva. Aleshores, comptava quaranta-dos anys. Es donava la circumstància que, dues setmanes abans, dos homes armats havien assaltat Bartomeu Tortosa, un «pobre captaire» de Vallada, al camí que anava de Forna a l’Atzúbia. En l’acció, els lladres s’apropiaven vuit rals, un jupetí de pana blava de mitjan ús i el passaport de la víctima. Un dels dos autors del robatori era d’uns quaranta anys, d’estatura regular i pèl potser negre i amb barba postissa blanca de mig pam de llarga, qui anava vestit amb jupetí i calçons curts de pana blava, duia gorra encarnada, faixa blava i calces de traveta i calçava espardenyes de cànem. L’altre implicat era de la mateixa edat, estatura i pèl, també amb barba postissa, el qual vestia jupetí de color ratllat i calçotets blancs, portava mocador al cap, barret de copina, faixa blava i calces de traveta i calçava espardenyes de cànem.
Pogué ser que es tractara de Vicent Feliu Morell i el seu paisà Pasqual Ponç Vidal, qui al febrer de 1845 havia sigut capturat per un llaurador a Oliva, quan vagava amb una carrabina curta. Anys més avant, al febrer de 1857, el cos sense vida de Ponç apareixia, amb ferides de ganivet, a la partida dels Rajolars d’Oliva. Al cap de pocs dies, guàrdies civils del post de Pego detenien els fornalers Francesc Sifres i Joaquim Sifres, per «ser còmplices de l’assassinat» de Ponç.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
