Fins al quaranta de maig, de damunt el vestit no et trauràs, i si el temps és inoportú, fins al quaranta-u.
Vaig rebre una carta que no era per a mi, estava escrita a mà amb tinta de ploma i lletra perfecta, adreçada a un tal Luap Retsua. Vaig examinar-la detingudament i en realitat no en tenia cap tret especial. No duia remitent i el mata-segells era de Springfield. Sempre que arribava una carta per error m’afanyava a introduir-la a la bústia del carter. Però aquella em va interessar i encara no sé el motiu. Vaig mirar a dreta i esquerra i en veure que ningú m’observava em vaig ficar dins l’ascensor. Un punt d’impaciència va fer que arribara a casa més de pressa que de costum i, una vegada dins vaig tornar a mirar el sobre. Un sentiment de culpa em travessà i la vaig deixar sobre el moble del rebedor, ja decidiria després què faria amb ella. Vaig entrar a la meua cambra i em vaig canviar de roba i com un ressort m’adrecí cap a la carta i la vaig obrir.
Estimat Luap Retsua,
No li escriuria aquesta si no fos absolutament necessari, és hora que em torne el favor que em deu. Li assegure que si no estigués en aquesta situació no m’hagués fet cap a vostè. Espere veure’l el proper dia 7 al lloc i hora de costum. No hi falte.
Springfield, 2 de maig de 2020
Nobody Browm
La seua lectura em va deixar sorprès ja que era una cita, però no se sabia on. Vaig mirar el sobre una altra vegada i encara em sorprengué més, l’adreça era la meua. Em vaig posar el batí i vaig anar corrent a mirar els noms de les bústies i, sorprenentment, totes tenien etiqueta però en cap d’elles resava com a Luap Retsua, allò sí que coincidia era el nom del remitent, n’era el meu. Qui havia escrit la carta, cóm sabia que anava a obrir-la si no era el destinatari? Per què el remitent era jo mateix? No coneixia cap Luap Retsua, vaig escriure el seu nom a «google» i cap persona responia a aquest nom tan estrany. A la guia de Springfield no hi havia cap abonat amb eixe nom.
Avui era 5 de maig, em quedaven dos dies i no sabia com desxifrar l’enigma. Jo no era un home de costums i no en tenia amics ni coneguts amb els qui freqüentara. Passaren el dos dies i com de costum, aní a desdejunar a la cafeteria, em vaig posar a la taula de sempre i, vaig veure un llibre, era «Fantasmes» de Paul Auster, una edició de butxaca de color roig, no en tenia cap anotació ni paper dins. Vaig llegir la contraportada que dia «El cas semblava prou senzill, el senyor White, que aparegué un dia de sobte, quan en la vida del detectiu White no semblava que ja cap cosa anava a canviar, volia que seguira a un home anomenat Black, que el vigilara sense pausa tot el temps que fera falta». Ja no vaig llegir més aquesta era la feina que m’havien encomanat doncs al moment vaig caure que Luap Retsua és Paul Auster escrit a l’inrevés. Però qui era aquest home que li dien Black?
Vaig desdejunar i em vaig tornar a casa, vaig mirar de nou les bústies i a la porta 4B vivia un tal Followme Black, em va eixir un crit que ressonà per tota l’escala, però no hi havia cap, mai no es veien els veïns d’aquest pati, era una casa molt tranquil·la. No coneixia al tal senyor Black, en realitat no coneixia ningú, sols els saludava les contades ocasions que coincidíem, però no sabria situar cap veí en la seua porta corresponent. Jo vivia al cinquè pis i l’individu aquest al quart. Vaig decidir reconèixer Black i em vaig quedar a l’escala mirant per les reixes de l’ascensor, des d’aquell angle veia la porta 4B i ningú no podia veure’m, jo era l’únic veí de l’àtic. Em vaig seure a l’escala i armat de paciència vaig esperar. Passà tot el dia i arribà la nit i ningú no havia entrat ni eixit per la porta. Tenia fam i era massa tard i per aquell dia ja estava bé, me n’aní a casa. No vaig dormir quasi res i al dia següent vaig desdejunar un got de llet i de seguida vaig continuar la meua vigilància. Passaren els dies i els veïns de la porta 4B semblaven fantasmes. Vaig decidir dur-me el menjar i una botella d’aigua per a passar tot el dia a l’escala, vigilant. Quan passà una setmana em quedí tota la nit per si es sentia algun soroll, però ningú no ho va fer. Quaranta dies vaig estar vigilant, tota una quarantena i, a la nit del dia quaranta-un vaig sentir com el pany de la porta 4B feia soroll i es va obrir; un home alt i gris va eixir vestit amb una gavardina. Començà a baixar, caminant i nerviós el vaig seguir, jo anava tot malfardat, brut i pudent, però no em donava temps a millorar el meu aspecte i vaig baixar les escales sense fer soroll. Vaig seguir Black a una distància prudencial, caminava a poc a poc però a ritme ferm, ho va fer durant uns quants minuts; se’n va posar per un carreró estret i obscur, jo em vaig parar en veure que ell ho feia, després d’uns segons interminables vaig decidir avançar un poc, l’home es girà, va treure una pistola, em va fotre un tir i em va matar.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
