Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací.
«La literatura avantatja algunes
vegades a la papiroflèxia.»
José Luis Cuerda (in memòriam).
No és habitual trobar un llibre atractiu per la seua estètica i aquesta és la raó per la qual em decidisc a agafar el de Manel Costa -amb forma de trapezi isòsceles-, d’un dels basquets de fusta antiga que la meua pescateria de referència, al mercat del Cabanyal de València, ha deixat fora de la influència de la humitat del gel que optimitza l’estat de la sèpia, els calamars i la clòtxina perquè els clients es deliten mentre la professional furga l’ànima dels mol·luscs. Em commou veure llibres al costat del peix fresc perquè ho entenc com una metàfora del que ha de ser la literatura. En la seua portada, que m’atrapa, veiem la delicada estesa de mitjons que apareixen -degudament ordenats- a la maroma que els fa servir de suport, mentre un núvol sembla gronxar-se després d’haver trobat, sense saber-ho, la simetria d’un cel que m’obliga a posar-me les ulleres de sol. Llig el títol: La poètica del Poca-Solta (Canibaal-Libros del Baal) i tot seguit faig per endinsar-me a les seues planes.
De sobte hi trobe una cita d’un tal senyor Emmanuel von Kosta -adscrit, potser, a l’imperi austrohongarés- que em deixa perplex i bocabadat alhora, mentre m’afanye per traure-li el suc.
«L’estupidesa i la bogeria són les fonts més fiables per assolir el súmmum de l’excel·lència creativa; difícilment assequible, per altra banda, mitjançant la sensatesa i el seny».
Em pregunta la pescatera si vull la criatura geomètrica embolicada, però veient la dificultat que ha de trobar per adequar-li l’abillament al desproporcionat volum i el perfum dels guants de cautxú, el deixe córrer i seguisc rumiant la cita ja de tornada a casa. Faig un lleuger esforç per a entendre el pròleg en un intent d’assabentar-me de què va la publicació i de colp i volta em trobe amb aquest rar paràgraf: «.. el llegiré ara, quan el llibre ja es trobe a la venda per parades i llotges de peix de tot l’Estat Espanyol i especialment en pobles on les llegües minoritàries i la clòtxina, constitueixen una de les seues principals senyes d’identitat. Ja sabeu: Per ofrenar noves glòries a Espanya…» Ara, sí, entenc el perquè de la meua troballa.
A la plana vint-i-dos, amb un estructurat desordre a manera de singular bastida, llig:
una baga que assegura
la teranyina de mirades
tanmateix es trenca
pel feble vent de la botija
fa nosa aportar una gàrgola al cap
a no ser que el rosari
es capbusse en la cicatriu ensucrada
El llibre va de poesia, segons sembla, de versos que, sense nosa, habiten les gàrgoles del cap de l’autor/poeta mentre una teranyina de mirades transita pel feble vent de la botija del cèlebre museu de la ceràmica d’Agost, a la província d’Alacant, i del qual Costa Adrián extrau, de forma intel·ligent, el suc de l’argila per a evitar el fang i així -lluny del barrejat i del cafè licor alcoià-, endinsar-se per l’ànima d’un núvol -el de la portada- que sura amb el vent favorable de llevant i d’una hipotenusa de garbes a ponent.
A propòsit, i a contrapicat, diu el poeta:
un anell de núvols
al voltant del coll
l’ull que obri finestres
i tanca ancestres
les petiteses són laxes per pentinar-se
i això ho sap el reble atabalat
«Quan concedirem a l’arbitrari el lloc que li correspon en la formació de les idees? Allò que ens commou és generalment menys buscat del que sembla» Va escriure André Breton al seu llibre Los pasos perdidos. Potser aquesta és la raó per la qual Costa Adrián es rebel·la contra una escriptura estereotipada i convencional. «El costum ens tix una teranyina a les pupil·les que a poc a poc ens atrapa la sintaxi, el diccionari.» Va deixar escrit Oliverio Girondo.
Les paraules urgixen llibertat i els versos aclaparadors al cim d’un món inútil, cerquen infructuosament les xarxes socials per a fer-se ressò d’una nova troballa lingüística. Als penya-segats, les sargantanes -amb una bona dicció- són les encarregades de donar el do de pit amb totes les conseqüències. Molt més avall, on l’aigua ha teixit una àgora de llimac, no canten les granotes.
«Les gallines estan fartes de denunciar en les comissaries que la gent els roba els ous», va escriure l’ultraista Gómez de la Serna. I què és el que passa?, us preguntareu, doncs que encara hi ha corrals que no s’han adonat de les possibilitats creatives d’un ou a les mans d’aquest prolífic autor, que el fa servir per a tot excepte per a la cuina. Les gallines ponedores assabentades, n’estic segur, estarien satisfetes de recuperar així la dignitat usurpada. Perquè si ens adonem, és molta la relació que els humans hi tenim amb aquests animals de ploma, l’etern enigma de l’origen de l’ou… o l’afirmació filosòfica lapidària: «La vida és com un pal de galliner, curta i plena de merda.»
Manuel Costa privilegia la intuïció i la ironia per damunt de tot, i té capacitat de fargar un univers on la forma i la llengua aconsegueix el compàs necessari per a percebre la seua musicalitat. No hi ha dubte que es tracta d’un autor prolífic i alhora versàtil que es declara -segons sembla- admirador de Joan Brossa, Nicanor Parra, Gómez de la Serna, Arrabal, Ionesco, Huidrobo, Guillermo de Torre, Girondo…, i que a banda d’escriure narrativa i poesia, també promou accions performàtiques i practica la poesia visual i objectual.
N’estic convençut que a través d’aquest llibre el lector i la lectora hi trobarà claus per a la dissidència i la confrontació lingüística, però també per al gaudi més omnipresent amb la rialla. Cal, això sí, llegir-lo en veu alta i escoltar el vibrato sil·làbic amb el qual els versos es desemperesixen i s’omplin de vida, a l’ombra, clar està, d’un suc de taronja de cocoter de la Ribera Baixa.
