Fa molts, molts anys, els elefants vivien al cor d’Àfrica. Bo, si no era al cor, seria per la part del fetge o així; en fi, en un lloc ben recòndit, que és com amagat però més literari. Vivien feliços i no menjaven pastissos ni xoriços, perquè els elefants mai n’han menjat, si de cas algunes llombrius i altres bestioles que s’enganxen a les arrels.
Vivien feliços dic, menjant les seues fulles i l’herba, anant d’ací cap allà armant unes polsegueres de campionat i veient pacientment com creixien els seus ullals. Estigueren així durant tant de temps, que mai pensaren que el món arribés més enllà de les seues valls i muntanyes, ni que res del que succeïa any rere any deixara de succeir. Estaven equivocats, però. Un any una terrible sequera caigué sobre el seu món, una sequera tan perllongada que assecà els rius, els llacs i les fonts, agostà les praderies i va fer morir tots els arbres. Molts elefants s’assegueren i es lliuraren a la seua sort, perquè pensaren que el món s’havia acabat. Altres feien voltes embogits envestint a qui es creuara en el seu camí. La majoria volia fugir, escapar, però no sabien cap a on pegar.
Un dia, un vent boig va portar un aire salí que feia olor d’algues podrides, de llunyania, de salvació. Aquell vent embriagador els feu emprendre una llarga marxa que els va portar fins a aquella immensitat salada.
A partir d’aquell moment, poc a poc, els elefants s’anaren repartint pel món i es va establir una fecunda relació entre ells i el mar. Aquestes són algunes de les moltíssimes històries que els van succeir als elefants des que coneixeren el mar.
LA PRIMERA VEGADA
La primera vegada que un elefant veié el mar pensà:
—Ostres! Que bèsties són els cocodrils d’aquest riu! S’han cruspit l’altra riba.
UNA LLEGENDA
Conta la llegenda que a un elefant que passejava per un penya-segat un dia de tempesta, se l’endugué un colp de mar. Fou una onada tan forta que li arrencà les orelles i la trompa i li va girar els ullals a l’inrevés. Malgrat tot, l’elefant va sobreviure i a més a més aprengué a nadar, tan bé que les potes se li transformaren en aletes. Ara que la seua família i amics no podien veure’l pogué fer realitat un dels seus somnis: deixar-se bigoti! Es així com nasqué la primera morsa.
CONTACTES
Una elefanta marina i un elefant africà es conegueren per la secció de contactes d’una revista de zoologia, iniciant una llarga correspondència amorosa. Però les cartes que escrivia l’elefanta de la mar, arribaven xopes i amb les lletres descorrudes, i les de l’elefant africà arribaven sempre socarrimades pel sol i les lletres tampoc no podien distingir-se, de manera que al final decidiren passar al més pràctic, és a dir parlar-se per telèfon. Llavors se n’adonaren que s’havien fet una idea equivocada l’un de l’altre, i de que llurs cartes tenien molta més intriga i enjòlit, i van decidir deixar-ho córrer.
TRADICIONS
Un elefant capità d’un vaixell, contravenint la tradició i les lleis del mar més elementals, fou el primer en abandonar la seua nau quan s’enfonsava. Però d’aquesta manera, el navili alliberat del seu pes, va emergir de nou a flor d’aigua i pogué reemprendre la travessia amb gran alegria i algaravia dels viatgers.
EXAGERACIONS DE PESCADOR
Un elefant pescador pescà una balena. Es quedà molt sorprés, car mai no havia sentit parlar de peixots tan grossos. Però també la balena, per la seua part, es quedà molt sorpresa ja que mai no havia sentit parlar de pescadors tan grans. L’elefant no sabia que fer-ne d’un peix tan enorme i la balena se n’afluixà d’empassar-se aquell pescador tan colossal, de manera que cadascú va girar pel seu camí. Els elefants mai no s’empassaren la història del peix tan gran com un elefant: -“exageracions de pescador”- deien. I les balenes, pel seu cantó, tampoc no es cregueren mai la història del pescador tan gros com un balena: -“exageracions de sardina”- van dir. Perquè com tothom a la mar sap, les sardines són proverbials mentideres.
QUEIXA FILOLÒGICA
Els elefants africans i els indis, com que no parlen el mateix idioma, s’entenen per senyes. Però els africans es queixen que els asiàtics parlen el doble, perquè tenen dos “dits” en la trompa i ells només un.
CEGUESA D’AMOR
Una boa miop s’enamorà de la trompa d’un elefant. Tots els dies a mitant vesprada, anava a festejar-la i s’abraçava a ella. L’elefant la deixava fer perquè li sabia mal desil.lusionar-la i únicament se l’espolsava de damunt quan es posava excessivament fogosa. La boa prenia aquelles batacades com a prova d’amor i totes les vesprades tornava. Un dia les seues companyes volgueren traure-la del seu error i li van dir la veritat. Ella els contestà, quasi sense immutar-se:
—I què? No diuen que l’amor és cec?
(Del llibre: “40 elefants mariners. Ajuntament de Meliana)
