El 14 de novembre del 1665, a l’església dels dominics de Bolonya, s’hi va dur a terme una solemne cerimònia fúnebre a la qual va assistir una veritable multitud. Al centre de la nau, s’hi havia erigit un Temple de la Fama, “una estructura de planta octogonal amb una cúpula sostinguda per vuit columnes de pseudopòrfir que, a la vegada, descansaven en una base decorada amb figures, lemes i pintures emblemàtiques, destinada a albergar un quadre que representava, en una grandària natural, la pintora difunta”. Així descriu Witney Chadwick (Mujer arte y sociedad, 1990), el monument efímer -supervisat per l’artista Matteo Borbone- amb què es va retre homenatge pòstum a la “pittrice famosissima” (pintora famosíssima) –tal com la qualificaven en les esqueles- Elisabetta Sirani, que havia faltat amb només 27 anys. El funeral, en què “s’identificava la seua reputació amb la de la ciutat on havia nascut, era comparable al de coneguts artistes dels segles XVI i XVII”. Ja havia ocorregut el 1642 en les exèquies de Guido Reni, un altre gran pintor bolonyès, juntament amb el qual va ser soterrada Elisabetta.
Després d’una dècada de carrera, havia mort de manera sobtada, deixant una producció ingent (unes dues-centes obres) per a una vida tan curta. Ella, que tant d’interès havia tingut per les dones fortes de l’Antiguitat clàssica i de la Bíblia, tampoc no es va oblidar de Judit. En una de les versions que va executar, veiem l’heroïna de Betúlia de nit, en un plaça pública, damunt d’un cadafal envoltat de gent, il·luminada per les torxes que porten dos xiquets, mentre trau de dins d’una bossa, amb l’ajut de la serventa i còmplice, sostenint-lo pels cabells, el cap d’Holofernes. Vestida amb robes luxoses i un turbant amb joies, ens mira fixament, amb serenitat i convicció, fins i tot amb una mica de desdeny. Igual que les figures de Pòrcia i Timoclea, combina la bellesa, la gràcia, el refinament i la dolçor, trets considerats femenins, amb el caràcter masculí de les seues accions. Potser Sirani volia que mostrara l’ambivalència de l’estatus de les artistes –de la qual parla Emilie Hamon-Lehors- que els permetia accedir a les posicions més elevades; és a dir, la conjuminació de les propietats que s’atribuïen al seu sexe i d’aquelles més virils. “Aquesta doble identitat, que feia d’Elisabetta una virago -una dona homenívola- no és una imatge inventada pels seus contemporanis, sinó un tòpic; ja Safo fou coneguda per la seua ambigüitat sexual d’una banda i pel talent de poeta i músic de l’altra. Totes les dones que excel·lien en un domini viril perdien el seu sexe a canvi d’una identitat ambigua, ni home ni dona, sinó virago, un tercer sexe”, apunta la investigadora francesa (Elisabetta Sirani: de l’Amazon à la Sirène, 2010).
De fet, conta Rosa Rius que, el 1437, la humanista veronesa Isotta Nogarola va rebre una carta del prestigiós mestre Guarino Veronese en què valorava la seua “meravellosa cultura”, però, tenint en compte que semblava “tan femenina”, no li podia reconèixer “cap de les magnífiques qualitats que creia que posseïa”. L’exhortava, doncs, a “convertir-se en un home”, a “crear un home dins de la dona”. En realitat, es limitava a seguir les pautes d’èpoques anteriors en les quals es masculinitzaven les dones dotades de capacitats intel·lectuals destacades. Apunta Rius: “Únicament d’aquesta manera, renunciant al seu ésser de dona, Isotta aconseguiria els objectius [..] Els seus assoliments no eren excel·lents en si mateixos, sinó pel seu sexe –és a dir, no en comparació amb els homes, sinó amb la resta de les dones […] Els humanistes que la lloaven la convertien en un estrany i extraordinari prodigi –rara avis, cigne negre- de difícil ubicació”. Fins i tot un altre escriptor, ocult sota pseudònim, la va denunciar per promiscuïtat, adulteri, homosexualitat i incest: “El calumniador ressaltava, a més, amb insistència i vehemència, una vinculació entre l’antinatural erudició d’Isotta i l’antinatural sexualitat de la qual l’acusava” (Isotta Nogarola, una voz inquieta del Renacimiento, 1992).
Com que no podia ocupar un lloc en l’espai públic, el 1441, als 23 anys, es va retirar en una “cel·la plena de llibres” a casa de la seua mare, on va viure, cèlibe, com una santa o una monja, fins que va morir el 1466. A partir del moment que va prendre aquesta decisió, Nogarola fou estimada “més sàvia i religiosa” pels mateixos que la qüestionaven, ja que aquesta actitud s’adeia a la perfecció amb el que la societat esperava d’ella. Dos segles més tard, Elisabetta Sirani també viuria reclosa al taller, dedicada plenament al treball i a l’estudi, a causa de les imposicions d’un pare sever. Malgrat els afalacs que rebien, els dubtes constants sobre la seua vàlua i el menyspreu dels col·legues -llevat d’alguna excepció-, als qui elles consideraven iguals, no els deixaven cap altra opció.
[Article publicat a Diari La Veu el 9 de juny del 2017]
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
