En 1868, Giuseppe Fanelli ve a Espanya, enviat per Bakunin, per introduir i divulgar les idees anarquistes, que ells anomenaven “La Idea”.
De les reunions d’aquell mític viatge a Barcelona i Madrid, i d’entre els seus participants, van sorgir posteriorment les dues organitzacions socials més importants del moviment obrer en l’Espanya del segle XX : La UGT, fundada entre el 12 i el 15 d’agost de 1888 al Teatro Jovellanos de Barcelona, i la CNT (Confederació Nacional del Treball), fundada al Saló de Belles Arts de Barcelona entre el 30 d’octubre i l’1 de Novembre de 1910)
Aquest treball d’apunts històrics estudia bàsicament la CNT i la FAI (fundada a València, el 25 i 26 de juliol de 1927), entre 1910 i 1939, els seus congressos, el manifest “Trentista” (agost de 1931) i els personatges que lideraren el ventall polièdric del món llibertari, on potser trobareu el fil conductor que us ajudarà a entendre el que, el qui, el com i el perquè del desenvolupament i expansió de “La Idea” en Espanya, les seues llums i les seues ombres, les disputes sobre el control ideològic i organitzatiu entre “faistes” i “trentistes” així com qui era i on estava cadascú als moments de les grans decisions… i les seues conseqüències.
El llarg i complicat camí de “La Idea” en l’estat espanyol, ve marcat per unes fites històriques que van sedimentant-lo com ara, la fundació de Solidaridad Obrera en 1907; l’anomenada Setmana Tràgica (25 de juliol al 2 d’agost de 1909); l’esmentada fundació de la CNT en 1910; el Primer Congrés de la CNT (setembre de 1911) el II Congrés (desembre de 1919); la fundació de la FAI a València (juliol de 1927); les eleccions municipals d’abril de 1931, a la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera, convertides d’alguna manera en plebiscit per a la monarquia, en aquell abril de 1931, que dugué la II República tot agafant al moviment llibertari —en aquells moments la primera força obrera i social de l’estat—, amb el pas canviat per les disputes internes entre “faistes” (seguidors de la “teoria blanquista de la minoria audaz”) i anarcosindicalistes, (possibilistes, que preconitzaven una revolució mesurada però constant, que no implicara costos humans inassolibles).
Al III Congrés de la CNT (juny de 1931) al Teatro Conservatorio de Madrid (actualment Teatro Maria Guerrero), des del primer moment quedà ben clar l’enfrontament entre els dos sectors majoritaris descrits, que optaven al control de l’organització, essent el sector faista el que configura la vessant majoritària de la nova direcció, la qual cosa propicia l’aparició del “Manifiesto de los treinta” en agost, unes setmanes després, i posteriorment l’aparició dels “Sindicats d’Oposició”, consumant-se la divisió del moviment llibertari que ja no es tornarà a reunificar fins al IV Congrés, de l’1 al 11 de maig de 1936, a Saragossa, després de la victòria electoral del Front Popular.
Dissortadament el colp militar feixista del 18 de juliol, escassament dos mesos després, va impedir la posada en marxa de totes les reformes i projectes que tenia programats el govern progressista de la República, on ara sí, la CNT reunificada, tenia moltes coses a dir i fer, com a primera força social i sindical d’aquella Espanya.
La guerra va anorrear totes les esperances de progrés, democràcia i justícia social però… tot això ja és una altra, fotuda i trista història.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
