Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Cinquanta anys als escenaris. Quan LLeonard Giner, allà pels anys 70 va decidir començar aquest camí, poc o gens s’imaginava que mig segle després les seues filles i una de les nétes seguirien escampant arreu el País Valencià els temes que molts i moltes recordem i encara taral.legem en la intimitat.
El 27 de febrer del 1972 pujava per primera vegada als escenaris un grup format per homes i dones, amb bandúrries i llaüts, amb el convenciment de mamprendre una cosa gran. Era Carraixet 72, primera denominació que va tindre el grup i que avui celebra el 50é aniversari cantant sempre en valencià.
Tot havia començat a les acaballes del 1971. Un grup de joves de Tavernes Blanques i rodalies s’agrupaven en una rondalla sota la direcció de Lleonard Giner, virtuós de la corda, autodidacta i un gran home. Rafa Arnal, amic personal de Lleonard, li va proposar un dia començar a cantar en valencià. La idea va ser ben rebuda no sols pel director sinó per la gran majoria de l’agrupació. En aquells temps, encara en plena dictadura franquista, la censura, les prohibicions i qualsevol intent d’eixir-se’n de la senda que marcava el règim, eren silenciats de manera ràpida i sense explicacions. Rafa Sena, fotògraf professional i apassionat del teatre i de la música, tenia una mena d’oficina de management (totalment clandestina, és d’imaginar) en el seu estudi de Russafa. Gràcies a ell i als contactes que tenia de les fitxes d’alumnes dels cursos de valencià de Lo Rat Penat (aleshores compromés en la unitat de la llengua) s’aconseguien actuacions arreu el país.
El repertori de Carraixet 72 solia ser de traduccions o adaptacions de cançons del folksong americà del moment. Aquella primera actuació va ser del tot inesperada. A correcuita van ser convocats per a una substitució a fi de cobrir una baixa d’un altre grup, en aquell moment en fase de dissolució. El 27 de Febrer del 1972, a l’Escola de Mestres Industrials de Castelló de la Plana, i organitzat pel Club d’Estudiants, estava prevista la celebració d’un concert en homenatge a Pompeu Fabra. I aquesta va ser l’estrena del nou grup. A més dels antics components de la rondalla, Lleonard comptava amb la presència i la veu de la seua filla major: Mari. Amb tan sols 10 anys, l’afinació, el ritme, la disciplina en l’escenari,… en fi, tots els requeriments artístics i tècnics que calen per a romandre en un escenari, ella els tenia.
I allí es va presentar la nova i radiant formació, amb el repertori encara un poc verd, a conseqüència de les presses de la convocatòria.
Després d’aquella actuació, i passant tots els entrebancs de la dictadura, van col·laborar en altres formacions com Pavesos, d’on van eixir els Mini Pavesos, amb la incorporació del germà (Lleonard) i les altres dues germanes (Eva i Myriam). En aquelles actuacions, amb la família ja al complet, va nàixer la llavor que impulsaria el Carraixet definitiu..
Han passat cinquanta anys i l’evolució musical i artística han anant paral·leles a la seua maduresa i a la lluita contra totes les desigualtats. Llengua, país, feminisme,…. Els discos i les actuacions recorren uns primers anys de recuperacions de temes oblidats en la memòria de la gent, fins a temes més actuals barrejant lletres de denúncia, ironies, belles composicions, so mediterrani, melodies d’arrels àrabs….. Tot un recorregut musical difícil de resumir.
Un intent de silenciar-les en un atemptat amb explosius el 1979, violència directa en les actuacions, menyspreu de certa classe política, falses promeses, giraesquena institucional, la mort del pare, masclisme als escenaris i a les programacions….. però també molts èxits i satisfaccions. Qui no recorda el «sense blau» quan elles van introduir per primer vegada (fora de la música de banda) «Paquito el Xocolatero»? Qui ha oblidat la cançó de Les Parrandes, tot un himne que permetia en les actuacions cridar ben fort «País Valencià» i onejar les quadribarrades en aquells anys d’esperança? Qui no ha fet rogles i filaes mores en les seues cançons? Incansables i sempre amb el somriure ample, herència del pare que feia i les deixava fer, gaudeixen encara després de tant de temps fent el que més els agrada: cantar i en valencià.
La commemoració ha començat però durarà tot l’any amb concerts i la presentació d’un disc nou, entre altres esdeveniments. La pinzellada d’avui ha estat senzillament aprofitar el record d’una actuació molt llunyana en el temps però molt arrelada en la memòria.
Són cinc i són dones.
Mari, Eva, Miry, Vanessa i Carme.
Són dones i canten en valencià.
Són valencianes i solidàries.
Són CARRAIXET.
