Gairebé tota la gent que coneix la literatura medieval en la nostra llengua coneix els grans noms en la nostra llengua: Martorell, Corella, Muntaner, Villena, Roig, Metge, etc. A banda dels grans mestres Eiximenis o Llull, per citar alguns noms. Antoni Canals podem dir que és un gran desconegut. A l’igual que altres grans autors medievals nostres (començant pels dos més grans, Eiximenis i Llull), encara hui dia té obres inèdites, o editades fa més d’un segle, i per tant de difícil accés, la qual cosa sens dubte tampoc afavoreix la seua coneixença. Tampoc des de l’orde dominicà, al qual pertangué i al qual tant serví, no se n’ha fet una difusió efectiva.
Sens dubte, aquest autor resta eclipsat per la gran figura valenciana dels dominics a l’edat mitjana (i potser de tots els temps): sant Vicent Ferrer (també un prolífic escriptor en la nostra llengua, cosa que la gent del carrer no sol conéixer tampoc, tot i que sí que sol conéixer la seua faceta devocional i miraclera). En darrer terme, aquest autor se feu “famós” per aquella frase innocent i que cal emmarcar en el seu temps, com després analitzarem, que diu que una obra la traduí del llatí a “la llengua valenciana i no a la catalana”. No cal dir que això ha estat utilitzat pel blaverisme i l’espanyolisme ad nauseam. Quan llegiu la biografia de Canals veureu que, una volta més, representa la unió perfecta dels Països Catalans, ja que a banda que ell possiblement era d’origen català, hi viatjà contínuament, residí a Catalunya un llarg temps, etc.
Però, si tornem a l’autor mateix, aquest destaca per moltes coses. En primer lloc, és un dels introductors de l’humanisme renaixentista a la nostra terra. No debades, Canals tingué una formació teològica, filosòfica i universitària molt remarcable, com era normal en molts eclesiàstics medievals. En segon lloc, tingué un paper destacat en la història del Regne de València de finals del s. XIV i començaments del XV. En tercer lloc, la seua obra religiosa, ascètica i mística és molt destacable. Un altre exemple de com l’església catòlica valenciana assumí la llengua des de la seua restauració per Jaume I i, hui dia en canvi, li gira l’esquena ignominiosament (degut bàsicament a la manipulació de quatre canonges de la seu de València, entre els quals destaca Jaime Sancho).
En darrer terme, Canals escrigué un volum considerable de pàgines en la nostra llengua, encara que moltes romanen inèdites o són de difícil accés, com ja hem apuntat. Servisquen aquestes modestes línies, doncs, com a reivindicació de la importància i la figura d’aquest gran escriptor medieval valencià.
Antoni Canals nasqué al voltant de 1352 possiblement, al poble de Canals (la Costera), d’on li derivaria el cognom, i morí possiblement en 1419 a València. Fou predicador, teòleg i escriptor, de l’orde dominicà. El seu germà Pere fou també un destacat teòleg dominicà. Entrà de jove a l’orde dels dominics.
Estudià Gramàtica a València (1369) i Girona (1370); Lògica a Palma (1371), Manresa (1372) i Lleida (1373); i Filosofia a Barcelona (1375-6), on fou deixeble de sant Vicent Ferrer. Els seus estudis de Teologia continuaren a València, Tolosa del Llenguadoc (1379) i París (1382 ?). En 1387 fou professor en la Universitat de Lleida. En 1391 el rei Joan I li encarregà la traducció de llibres del llatí al valencià. Canals fou, en 1395, successor de sant Vicent Ferrer en la càtedra de Teologia de la catedral de València.
En 1398 esdevingué capellà del nou rei Martí I. Llavors se n’anà a viure a Barcelona i, hi romangué des del 1398 fins el 1401. Organitzà lectures i conferències per a la cort reial de Teologia per a laics, donat que el rei Martí era molt piadós (de fet hom l’anomenava l’Eclesiàstic, encara que els historiadors moderns l’anomenen l’Humà). En 1398, juntament amb altres teòlegs famosos de la Corona d’Aragó (entre d’altres Francesc Eiximenis), fou cridat pel rei Martí per a prendre part en una reunió de teòlegs que havien d’assessorar el rei respecte al Cisma d’Occident (divisió del papat entre Roma i Avinyó a finals del s. XIV i començaments del XV). Després de la seua tornada a València, serví des de 1401 fins a 1419 com a lloctinent de l’inquisidor del Regne de València.
Fou conegut especialment pels seus sermons (dels quals no ens n’ha arribat cap) i per les seues traduccions o adaptacions d’obres clàssiques a la llengua catalana. La tendència humanística de Canals es manifesta en tres obres en especial. La seua traducció més important del llatí al valencià és potser la traducció de l’obra de Valeri Màxim Dictorum factorumque memorabilium libri IX (Nou llibres de fets i dites memorables), que va concloure al voltant de 1395. Ell el titulà com a Llibre anomenat Valeri Màxim i, el dedicà al cardenal Jaume d’Aragó, llavors bisbe de València.
Aquest llibre l’envià el susdit cardenal Jaume d’Aragó als consellers (representants de la ciutat) de Barcelona. En aquell manuscrit, Canals declara que havia traduït aquest llibre al valencià i no al català. Això és, sense cap mena de dubte, un exemple de la influència del Renaixement italià, ja que a Itàlia era molt normal llavors que es designaren els dialectes com a llengües (com per exemple, llengua toscana).
Des d’un punt de vista estrictament filològic, està totalment clar que Canals escrigué en llengua catalana. Així mateix, hi ha una traducció al català del De providentia (Sobre la providència) de Sèneca, que fou dedicada al governador del Regne de València Ramon Boïl. Una altra obra humanística és el Raonament fet entre Scipió e Aníbal: es tracta d’una traducció lliure de la setena part de l’obra de Francesco Petrarca Africa, amb l’afegit d’una altra traducció d’una biografia d’Anníbal de l’obra de Petrarca De viris illustribus (Sobre els homes il·lustres). Aquesta obra fou dedicada al duc de Gandia Alfons d’Aragó.
Amb aquestes traduccions, Canals pretenia subministrar bons exemples de moralitat i virtuts de l’Antiguitat, tant als nobles i governants, com als dirigents eclesiàstics. Les seues millors obres però, es poden considerar com a ascètiques i místiques i, són doncs, medievals. El principal propòsit d’aquestes obres és l’apostolat. Per exemple, De arra de ànima és una traducció al valencià del Soliloquium de arra animae (Soliloqui sobre la penyora de l’ànima) d’Hug de Sant Víctor. Ell hi afegí també un pròleg contra les lectures superficials. Entre 1396 i 1410, escrigué una Carta de sant Bernat a la seua germana, tot i que en realitat, es tracta d’una traducció al valencià del De modus bene vivendi (Sobre la manera de viure bé), que és una obra atribuïda erròniament a sant Bernat de Claravall.
La introducció d’aquesta obra és una còpia del primer capítol del Philobiblon de Ricard de Bury. D’acord amb aquest autor anglés, Canals hi fa un gran elogi dels llibres com a eines i transmissors del saber. Les Cobles del judici final tenen influència del Cant de la Sibil·la (un cant medieval en la nostra llengua sobre la fi dels temps que es canta en Nadal a diverses esglésies dels Països Catalans). Entre 1395 i 1406 escrigué una Exposició de l’Ave Maria, Pater Noster e Salve Regina. El seu treball místic més important és potser, l’Scala de Contemplació, que fou dedicat al rei Martí I i, fou escrit entre els anys 1398 i 1400 a la cartoixa de Vall de Crist (a Altura, l’Alt Palància). Aquesta obra conté tres parts amb diversos aspectes ascètics i místics; té influència del De XV gradibus contemplationis (Sobre els quinze graus de la contemplació), falsament atribuït a sant Bonaventura; i també s’hi pot detectar influència del Benjamin Maior de Ricard de Sant Víctor.
El Tractat de confessió fou compost després de 1413 i tradueix parts d’obres de Guillem d’Alvèrnia. Fou dedicat a la reina Violant de Bar, vídua del rei Joan I, de la qual Canals era el confessor. I a més, tenim notícies d’una obra perduda seua, que seria una exposició de l’Ars memorativa de Ramon Llull. Aquest llibre hauria estat escrit durant la polèmica dels dominicans contra el lul·lisme. Hom li ha atribuït també el Tractat del molí espiritual però, els professors Emili Casanova i Albert Hauf han demostrat que aquest llibre consisteix en dos xicotetes parts del Tractat de Confessió que, en qualsevol cas, fou escrit posteriorment.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
Informa’t i fes-te agermanada ací
