Sergi Tarín / El Port de Sagunt.
Són vora les 17.00 hores del divendres 16 d’octubre. Dividits en grups de dos, sis antimilitaristes i dos periodistes simulen ser mers passejants junt a l’espigó de la platja del Port de Sagunt. Al costat hi ha la tanca que separa el port i la gran esplanada amb centenars de vehicles militars organitzats per partir rumb a San Gregorio (Saragossa), la major base militar espanyola i on hi ha previstes maniobres bèl·liques imminents amb foc real dins de la Trident Juncture, el desplegament de tropes més important de l’OTAN des de la Guerra Freda i que afecta un grapat de països europeus.
El antimilitaristes estan dies observant els desembarcaments i la manera d’accedir al port. D’est a oest hi ha una gran biga de formigó d’un metre d’amplària tot fent una cova de dos metres d’altura. A sota creua un mur de blocs de pedra. En un dels trams, prop de la mar, manquen dos d’estos blocs. La mida justa perquè entre un cos ajupit. Junt al forat, els activistes s’ajusten els monos blancs i jupetins roses amb els missatges ‘Stop wars’. La proximitat d’un camió fent maniobres de descàrrega paralitza uns minuts l’operació. Se senten veus a dalt i un cotxe de la Guàrdia Civil creua pel costat de la tanca. Els pacifistes esperen amb aplom. Són gent assaonada que ha participat en altres accions de desobediència a la base de Bètera, a la tanca de Melilla o en fàbriques nuclears al Regne Unit.
Cinc en punt. Els cossos comencen a relliscar dins del port. Els huit reptem entre la tanca i un segon muret de pedra de no més de mig metre d’altura. El cotxe de la Guàrdia Civil està en el camp de visió, amb les portes de bat a bat, però no hi ha senyals dels agents. Cinc minuts després, els activistes ixen a camp obert. Hi ha camions, camionetes, tot terrenys i desenes de gats. Dos dels pacifistes despleguen pancartes, “La Guerra s’atura ací”, i els altres quatre corren cap a una filera de tancs Leopard. Allí s’encadenen a dos d’ells amb tres tubs de ferro de fabricació casolana. Els braços queden dins enganxats a un caragol i abraçant les erugues que fan rodar els carros de combat. L’operació és ràpida i han de passar encara uns minuts fins que apareguen cinc militars amb la bandera de Dinamarca cosida a l’uniforme. El grup, xics joves i molt blancs, s’ho mira tot de manera divertida. Tot el contrari que el dos primers agents de la Guàrdia Civil que arriben en un cotxe patrulla. “No els diguem ni sí ni no a què facen fotos, només volem que s’identifiquen”. “Per on han entrat? han trencat el mur?”. Són els encarregats de la vigilància de la zona i intueixen l’esbroncada dels superiors.
A poc a poc l’espai s’ompli del verd d’agents de tot tipus: guàrdies civils, seguretat privada i policies portuaris. Tots actuen amb calma. La primera missió es fer fora els periodistes. “¿Han demanat permís per a entrar al port?”. No resulta fàcil fer-los comprendre que, en tractar-se d’una operació clandestina i per sorpresa, no té molt de sentit sol·licitar autorització als funcionaris. El cap de la Guàrda Civil al port, de paisà, suggerix la idea de confiscar-nos els equips. “Açò és una duana i les coses que entren no poden eixir de qualsevol manera”. Després d’un parell de telefonades ens permeten conservar les càmeres i el material, però ens obliguen a abandonar el recinte.
Ja a soles, els activistes són comminats a avortar la protesta per voluntat pròpia. “Ja teniu la foto, el vostre minut de glòria”, conta Carlos Barranco que els diu un dels agents. “Ara vindran els de negre”, “Si no desistiu ja, esteu cometent un delicte”. Segons Barranco són les expressions recurrents per crear una atmosfera de certa por psicològica. A la mitja hora arriben “els de negre”, en referència al color dels vestits de les unitats antiavalot de la Guàrdia Civil. Després d’una breu inspecció al mecanisme d’encadenat, es decidix tallar els tubs amb una radial. Per evitar el foc de les espurnes, els pacifistes són tapats de cintura cap avall amb una manta ignífuga. “Esteu segurs? La radial pot calfar el ferro i cremar-vos els braços”. Finalment, cada tub resistix al voltant de vint minuts. Quan el darrer ferro cau, ja és de nit i els activistes senten comentaris que hui ja no eixirà cap comboi. Tots sis són detinguts i, sense emmanillar, conduïts a la caserna de Puçol. Allí els fitxen i els quatre encadenats són reconeguts per un metge a l’ambulatori del poble. Sols hi ha una lleu contractura en un braç. Després arriba l’advocada i se’ls comunica sols als quatre encadenats la imputació dels delictes de desobediència i desordre públic. A les 23.00 hores són alliberats, ja que amb la nova llei no és necessària la declaració immediata davant del jutge.
Ja en el carrer, els pacifistes constaten com la seua acció ha tingut ressò a desenes de mitjans, alguns estatals. “Em fet visible una veu crítica a un deplegament militar que provocarà milers de morts en el futur”, explica Barranco, per a qui la guerra “és més un negoci que no un mecanisme de defensa del estats”. De fet, segons un comunicat del MOC (Moviment d’Objecció de Consciència) al voltant de l’acció de divendres, “l’Estat espanyol està entre els set majors exportadors mundials d’armament amb una despesa de 18.000 milions anuals. Unes polítiques militaristes, “tant del bloc de l’OTAN com el de Rússia i els aliats”, que provoquen “la violació sistemàtica de drets humans, la destrucció i la persecució de la població civil, la violència extrema cap a les dones, l’espoli dels recursos i l’èxode de milions de persones a Iraq, Afganistan, Líbia, Síria i Ucraïna, entre altres territoris”.
