Tal vegada alguns de vostés no sàpiguen que a DAZN es poden sentir els partits del València o el Vila-real en valencià, cosa que no havia passat anteriorment fora de les nostres fronteres comunicatives. És una cosa que sobta. L’actor de doblatge conegut a xarxes com El Código del Vinci i Dídac Roig Ruiz fan la versió valenciana de les narracions. Però, no són el protagonistes, de moment. Volem parlar amb un altre valencià que coneix perfectament la sociologia del nostre futbol. Quan ixen les paraules Castelló (Plana Baixa), futbol valencià o sentiment, els ulls se li il·luminen. Respon a les preguntes amb la il·lusió d’un xiquet menut. S’ha recorregut el País Valencià de nord a sud contant el futbol més humil i ara ho fa arreu de tot l’Estat amb una plataforma com DAZN. Contant històries humanes, de la societat, del futbol. Deia Genovés que la pilota és la vida. L’esport, en si es podria afegir. Un castellonenc de soca conta eixa vida a través de l’esport que es juga amb els peus. En una entrevista que hauria de durar 20 minuts s’estén a quasi el doble. La seua passió és contagiosa. Ell és una d’eixes persones que estima el que fa i s’emociona fins a les llàgrimes quan les històries li arriben al cor. Però no només. Periodista de formació a la Universitat Jaume I, el nostre protagonista deixa titulars com si es tractara d’una cistella plena de taronges. A Diari La Veu parlem amb Rafael Escrig, presentador de Dorsal Doce, el programa de DAZN que viatja a través de les aficions de LaLiga contant la vida amb el futbol com excusa, es podria dir.
Ja s’ha estrenat, o com a mínim ja s’ha pogut veure l’entrega Històries de Barri i en el meu compte de DAZN també es posa que El Hijo del Sevillismo també està ja disponible.
Estan ja disponibles els 12 capítols. Potser en el teu encara no totes. Però sí, ja estan.
En aquesta nova edició es segueix la història d’un aficionat només per equip, però compteu amb altres protagonistes. Aneu del més particular al més general com és el cas d’Historias de Barrio de Vallecas.
En el cas de Vallecas creiem que era important contar la història del barri i del club a través d’algunes generacions. No és el mateix com ho viu un raper (ill Pekeño) que com es viu la vida de barri a través d’una persona més major.
Què és el que més t’ha sorprés de fer Dorsal Doce i la teua trajectòria anterior?
La gent. Les històries. La força del futbol. El futbol és l’única cosa que pot fer que una dona d’extrema esquerra i un senyor d’extrema dreta s’emocionen pel mateix. Açò només ho aconsegueix el futbol.
Finalment, tenint en compte la missió de Dorsal 12 d’explorar històries humanes, quina història t’ha impactat més personalment i per què?
Hi ha hagut alguns casos que m’han emocionat directament. No vaig poder suportar les llàgrimes. És el cas d’un aficionat amb paràlisi cerebral i és aficionat del Vila-real. Anava a veure tots els partits a l’Estadi de la Ceràmica. Ens vam reunir amb ell a Artana amb una llegenda com és Bruno Soriano… i parlar de la vida. Va ser una experiència única. O el cas d’Esther. L’aficionada al Rallo Vallekano, que va tenir càncer i ella reconeix que l’única cosa que la motivava a continuar moltes voltes era el Rayo.
Si no li pregunte pel Castelló, no podré anar a la Plana. Com l’ha ajudat a vosté el fet de ser d’un club humil.
Jo vinc d’ací. A mi de menut no m’agradava el futbol i vaig arribar per amistats. Els meus amics els agradava el Castelló i jo amb set anys recorde que va ser el moment del meu despertar futbolístic. Això et marca.
Com veu aquesta bona dinàmica de l’entitat?
Molt bé. És un goig anar a Castàlia. Tal vegada a segona divisió hi havia partits que estaven amb un aforament de set mil persones i ara està ple. Vam aconseguir ser el club amb més abonats a tercera establint un record. Li vam llevar el record al Màlaga. Que és una ciutat de més de 500.000 habitants i nosaltres només 180.000. És increïble. El que va passar per a eixe canvi de segona a hui en dia va ser que el club va estar a punt de desaparéixer. La gent de Castelló va salvar el club. A Castelló tenim pocs senyals d’identitat, però el Castelló és un d’ells.
Amb la creixent importància de la producció de contingut, com veu el futur del periodisme i quins reptes creus que té?
A veure, les xarxes han donat la possibilitat que ara es puga fer el que abans no es podia si no estem a una ràdio, un diari o la televisió. Per a mi, que vaig començar a generar contingut el 2016, va ser un lloc on practicar i aprendre. Recorde el primer viatge que vaig fer. Era a Xàtiva, a casa nostra, perquè no tenia diners per anar més lluny.
Amb la seua experiència, quin consell els donaria als joves que aspiren a ingressar al món del periodisme esportiu?
Que cree contingut. No pels diners que puga guanyar. Si no per aprendre, per practicar. Que faça directes en Twitch, que faça vídeos en Youtube. Però que no s’angoixe. Jo vaig començar després d’acabar la carrera. Però això no fa que siga un problema. No cal anar-se’n a Barcelona o Madrid perquè no som menys que ningú. Des del teu lloc, la teua localitat, tens totes les opcions. Les xarxes han fet que una persona de poble puga adquirir rellevància sense menejar-se. El més important és creure’t el que contes. Que la temàtica que tractes t’apassione. Per a mi això va abans que els diners, encara que tothom sap que són necessaris per a viure.
Aquesta pregunta ens la trasllada el Youtuber valencià de futbol Patà i Avant. Has trobat algun recel pel fet de ser una persona que ha anat de la creació de contingut en xarxes a directament una televisió.
Sí. Al principi sí. Quan anàvem jo i el meu company Àlex amb la càmera per acreditar-nos a algun lloc, ens costava molt. De fet, LaLiga no ho feia. No ens acreditava. Ara, no fa molt vaig estar a l’Estadi Lluís Companys fent un partidàs com el Barça – Girona i hi ha gent que ara et felicita que en aquell moment passava de nosaltres. No en DAZN, no els periodistes, sinó de l’organització. Supose que és normal, érem dos jovenets fent vídeos de futbol.
T’has plantejat fer contingut en valencià. Podríem dir un Dorsal Dotze a À Punt, per exemple?
Sí, clar. Em vaig criar amb un programa de Canal 9 que es deia Minut a Minut amb Paco Lloret. És la meua infantesa. M’emocione quan ho pense perquè jo vinc d’ací. Buscava els resums del Castelló, perquè en aquell moment no es podien veure en un altre lloc. Me’n recorde de la Vila Joiosa, de l’Elx, de l’Hèrcules, el Benidorm a l’estadi de Foietes, l’Ontinyent… De l’Ontinyent em vaig fer molt fan. El meu camí en el futbol ha sigut primer el Castelló, després la nostra terra i per últim la resta. Però sí, m’agradaria tancar el cercle fent algun dia contingut sobre futbol valencià.
