El 14 de juny el Teatre Principal d’Alacant va acollir un acte per a celebrar el 50 aniversari de l’estadi José Rico Pérez i que va organitzar el diari Información. Durant l’esdeveniment es va projectar el documental que celebra l’efemèride, produït per Información TV, i diferents exfutbolistes del club i antics protagonistes del futbol estatal van parlar sobre els records i el significat d’aquest estadi amb capacitat per acollir 30.000 persones i que es va omplir el passat 5 de maig, quan l’Hèrcules va aconseguir l’ascens a 1a RFEF –la tercera categoria del futbol estatal– després de guanyar 2-1 al Lleida.
El José Rico Pérez, que deu el seu nom a l’empresari que als anys setanta era propietari del club i el va fer construir, es va estrenar a l’agost del 1974 amb un amistós entre l’Hèrcules i el Barça. Menys d’una dècada més tard acolliria partits del mundial del 1982, en el qual Espanya va participar com a amfitriona. I l’estadi ha vist passar des de jugadors de primeríssim nivell mundial, com els recents Cristiano Ronaldo o Leo Messi, fins als equips més humils de la zona durant les temporades més decadents de l’Hèrcules, disputades sobretot els últims anys, quan el club ha travessat el pitjor moment esportiu de la seua història en la quarta categoria estatal, on va haver de jugar el 2022, l’any del centenari del club.
D’estadi a temple
La construcció del Rico Pérez va coincidir amb els anys més exitosos de la història de l’Hèrcules CF. El club va acabar cinquè i sisè classificat en les temporades 1974-1975 i 1975-1976 respectivament, les dues primeres en les quals va disputar els seus partits en aquest estadi com a local. José Rico Pérez, un home fet a si mateix que va nàixer en un petit poble del Baix Segura i es va convertir en un dels empresaris més destacats de la segona meitat del segle XX alacantí, havia fet fortuna com a enginyer de camins, canals i ports desenvolupant subestacions per a la Hidroelèctrica Espanyola i altres obres de més magnitud.
Integrat en l’herculanisme com a penyista i posteriorment president, la construcció de l’estadi que porta el seu nom va ser el resultat de l’acord que havien de dur a terme l’Hèrcules i l’Ajuntament d’Alacant durant els últims anys del franquisme perquè el club disposara d’un espai en propietat en què disputar els partits. A través de la col·laboració de la Caja de Ahorros del Sureste de España, precedent de la posterior CAM, l’Hèrcules adquiriria els drets d’uns terrenys adjacents al castell de Sant Ferran, on s’acabaria ubicant el Rico Pérez. La construcció aniria a càrrec de l’arquitecte Francisco Muñoz Llorens, aleshores regidor franquista i qui abans –també ho seria després– havia sigut president de l’Hèrcules. El club repetia la fórmula de batejar el seu estadi amb el nom de l’empresari que l’havia proposat, ja que anteriorment havia disputat els seus partits al conegut com a camp de la Viña, al barri de la Florida, que devia el seu nom a l’empresari d’origen asturià Prudencio de la Viña.
Les bones temporades de l’Hèrcules en els seus inicis al Rico Pérez van convertir l’estadi en una referència més enllà de l’àmbit local, més encara amb la presència al Mundial del 1982, per al qual es va construir una graderia adjacent que va endeutar de manera contraproduent l’empresari del Baix Segura i que actualment s’ompli només en les ocasions més especials.
Del temple a la deixadesa
Després d’anys en què el Rico Pérez va anar passant a mans municipals per a evitar la fallida econòmica del club, l’actual propietari de l’Hèrcules, Enrique Ortiz, va decidir comprar l’estadi a través d’una societat constituïda amb aquesta intenció, Aligestión. Al maig del 2007 es va formalitzar la compra i el propietari ho va celebrar amb un concert de l’aleshores cantant popular brasiler Carlinhos Brown a les immediacions. Anteriorment l’herculanisme s’havia sentit ferit pel fet que l’Alacant CF, un altre equip de la ciutat amb molta menys tradició, aprofitara la propietat municipal de l’estadi per a disputar-hi els seus partits i discutir, també, l’hegemonia herculana a Alacant quan disputaven la mateixa categoria, la Segona B.
Només tres anys després, al 2010, l’Hèrcules, presoner d’un deute que comprometia la viabilitat del club va obtindre un préstec de l’Institut Valencià de Finances de 18 milions d’euros que el club no va poder retornar. L’estadi passaria a mans d’aquesta entitat pública, que depèn de la Generalitat Valenciana, i així es manté encara. Des d’aleshores els afores del camp s’han anat degradant amb la concentració de brutícia i amb desperfectes a l’estadi visibles també des de fora contra els quals no s’ha posat remei. A les últimes eleccions valencianes l’aleshores president Ximo Puig, que va ser candidat a la reelecció amb el PSPV, va proposar la creació d’un estadi modernitzat que mai no es va dur a terme. El Consell actual, liderat pel popular Carlos Mazón, encara no ha fet cap proposta de millora d’un estadi que resta sota domini de la Generalitat. Tampoc ha plantejat res l’alcalde d’Alacant, Luis Barcala, també del PP, i tot fa pensar que una optimització de l’estadi podria anar lligada a futurs ascensos que obliguen el club a millorar les condicions de la seua infraestructura.
L’Hèrcules, mentrestant, celebra mig segle de la inauguració del seu estadi. El Rico Pérez s’ha vist ple en moltes situacions: tant en partits mundialistes com en jornades de Primera Divisió, així com també en situacions dramàtiques com ara l’últim ascens a la Primera RFEF, que va suposar una explosió de joia malgrat el context advers d’haver accedit a la tercera categoria, tradicionalment allunyada de les pretensions del club.
