El passat cap de setmana, els dies 18 i 19 d’octubre, es van celebrar unes jornades a Gandia (la Safor) sobre el Nou Congrés de Cultura Catalana (CCC). La intenció de l’organització: convocar un nou congrés que puga aglutinar totes les sensibilitats i, a més, ser l’espurna que conduïsca a l’enfortiment de l’espai cultural comú. Esteve Plantada, responsable estratègic de la Fundació del CCC, va plantejar com a repte principal aglutinar personalitats de diferents àmbits de tots els territoris de parla catalana.
Una de les qüestions que es va destacar divendres passat, 18 d’octubre, envoltat per tota la solemnitat del món al Palau Ducal dels Borja de Gandia, va ser l’esport. Plantada va afirmar que aquest Nou Congrés havia de tenir també representació d’aquest sector de la societat i que, des del seu punt de vista, era necessari. Segons ell, qualsevol ministeri o conselleria sempre té l’àmbit esportiu sota el mateix paraigua que el cultural.
Quan algú parla d’espai compartit, de cultura i de continuïtat, hi ha una qüestió que sovint s’escapa: quin és l’espai públic on, cada setmana, el valencià té més presència social en un esdeveniment físic? On és el lloc on, cada setmana, més gent connecta de manera no virtual amb la llengua?
La parròquia en valencià més gran
Pere Riutort volia portar el valencià a l’església, però la societat valenciana ha canviat. El sagrament ja no està als temples religiosos, s’ha traslladat a altres temples. Com ara els musicals o els esportius. Hi ha dues dades clau per analitzar aquest fet. En primer lloc, l’Estadi de Mestalla és l’espai públic on, cada dues setmanes, més gent del País Valencià sent el valencià alhora. L’animador o speaker del València CF va parlar durant la temporada passada davant una mitjana de 43.420 persones. De fet, el València CF té el segon percentatge d’assistència més alt de LaLiga de futbol professional durant la temporada 23/24, amb un 87,84% de la capacitat de l’estadi. Només el Reial Madrid el va superar, amb un 88,92% d’assistència mitjana durant tota la temporada.
Segons un estudi del diari Levante, el 55% dels socis del València CF provenen de comarques i altres regions, mentre que només el 45% són de la ciutat de València. A més, la grada s’està rejovenint ràpidament, amb una mitjana d’edat que ha baixat fins als 39 anys. Cal destacar que un 20% dels assistents a Mestalla són tan joves que no van viure el doblet del club. A més, la gran majoria es concentra a poblacions i comarques valencianoparlants.
En segon lloc, el València CF és la primera entitat de tot el País Valencià en nombre d’afiliats, socis o abonats. La temporada passada, segons dades de la mateixa competició, tenia 38.000 persones abonades. Cap altra entitat cultural, organització o partit polític té tants afiliats. Només serien superats en termes d’agrupació social si es comptabilitzaren totes les persones adscrites a bandes de música que acull la Federació de Bandes, o si se sumaren totes aquelles que formen part d’una entitat festera. En aquest cas, es calcula que al País Valencià hi ha més de 30.000 músics i festers implicats en les festes de Moros i Cristians, i 100.000 persones vinculades a les Falles, segons la Unió Nacional d’Entitats Festeres de Moros i Cristians (UNDEF) i la Generalitat Valenciana. La Federació de Societats Musicals (FSMCV) compta amb 547 societats musicals, 47.000 músics, 60.000 alumnes i més de 200.000 socis.
El Llíria de Bàsquet, sempre Obrint Pas
La força del futbol, la força de l’esport, és evident. No és casualitat que Juan Roig, la persona amb més patrimoni del País Valencià, siga propietari del València Bàsquet i que, a més, haja promogut una fundació, la Trinidad Alfonso, per fomentar l’esport, i, també, per descomptar-se alguns pagaments a Hisenda. O el cas del seu germà Fernando, propietari del Vila-real CF, l’empresari Enrique Ortiz amb l’Hèrcules o l’intent de Paco Roig, també família de Fernando i Juan, amb el València.
Per aquesta importància social de l’esport, són tan rellevants feines com les que fan clubs o entitats que promouen l’esport i, a més, ho fan en la nostra llengua. Aquest és el cas del Llíria de Bàsquet (Camp de Túria), un club històric i degà del bàsquet valencià, que ara milita a la Segona FEB, la tercera categoria del bàsquet estatal.
Més enllà de la bona ratxa de l’equip, després de pujar de categoria la temporada passada i trobar-se en tercera posició, el club porta per bandera el valencià. L’utilitza a les seues xarxes socials cada dia i, durant els partits del cap de setmana, es poden escoltar cançons com «Samarretes velles» de Sangatxo (la versió de Mural Sonor), «Gerointifada» d’Orxata Sound System, «Coopera» d’Orxata Sound System (la versió de Mural Sonor), «Cor pur» de Rapsodes (la versió de Mural Sonor), «Havia de passar» de La Fúmiga, «Mediterrània» de La Fúmiga, «Tobogan» de Zoo i «Seguirem» d’Obrint Pas, entre altres. Setmana rere setmana, unes 1.500 persones de mitjana, segons dades del club, relacionen les seues emocions, els seus records i la seua passió amb la nostra llengua. La literatura i l’alta cultura va ser l’assignatura pendent dels 60 i 70, la música va acabar d’enlairar-se els noranta i principis del segle XXI. Ara, entre altres coses, és l’hora de l’esport i el Llíria de Bàsquet obri pas.
