L’equip de comunicació, logística i protocol del València CF va fer una feina incommensurable per retre homenatge a les víctimes de la DANA. Un mosaic que ha fet la volta al món. Òbviament amb la senyera coronada, però amb dos o tres detalls que van fer que Mestalla fora dissabte el camp de futbol de tot el poble valencià.
Que no tothom se sent representat pels símbols oficialitzats de l’autonomia és una realitat. No tothom fa seua la senyera coronada amb franja blava, ni tothom fa seu l’himne regional del mestre Serrano. És clar que hi ha una variant que diu allò dels “Tots baix els plecs de la nostra Senyera” i canvia la referència a Espanya del primer vers i “regió” per “nació”. Amb tot, el fet és que des dels anys setanta, el nacionalisme fusterià ha considerat que la Muixeranga d’Algemesí havia de ser l’himne del País Valencià.
No obstant això, el dissabte 23 de novembre, en l’homenatge del València CF, quan els jugadors estaven dipositant el crespó negre davant de la reial senyera coronada, la colla de dolçainers de la Vall de Segó tocaren la Muixeranga. L’última vegada que els acords de la Muixeranga sonaren a Mestalla va ser el 12 d’agost de 2012. Aquell dia, una colla de muixeranguers d’Algemesí van ser convidats a l’estadi valencianista per fer una representació i la construcció de les torres humanes.
En aquest concret cas va sonar previ a un minut de silenci que normalment es fa amb una pista d’àudio amb dolçaina i tabal. No és la Muixeranga allò que sol sonar als minuts de silenci, però a Mestalla no solen ser amb silenci sepulcral, solen ser amb música. Tret diferenciador de la nostra identitat.
Però no va ser l’únic detall que va convertir Mestalla en l’estadi de tothom dissabte. És cert que de tant en tant ha sonat alguna cançó en valencià com és el cas de La Batxateta de Tacho, artista convidat després del seu èxit faller. No sol ser habitual i molt menys fer que sonen grups amb un clar posicionament polític, com és el cas del Diluvi i Obrint Pas.
Doncs sí, al descans va sonar el Diluvi, grup ja retirat d’Onil, i la versió de La Malaguenya de Barxeta d’Obrint Pas amb Pep Botifarra. Just eixa que diu ‘País Valencià’. No se sap si per casualitat o per consciència, però el ben cert és que l’Estadi de Mestalla el dissabte va tenir ullets. Per fi, l’estadi de tots els valencians senten el que senten.
