Diversos equips de barri de la ciutat de València serveixen com a primer punt de partida per a futurs esportistes professionals i també com a nexe d’unió entre els veïns d’aquestes zones. Aquests veïns, però, no trobaran en molts d’aquests clubs el valencià com a llengua normal d’ús. Si més no, si es fa cas de com s’expressen aquests equips a través de les xarxes socials.
El CD Malilla, equip que també funciona com a escola futbolística del València CF en aquest barri del districte de Quatre Carreres, només té el seu web en castellà i les seues xarxes són monolingües.
Pel que fa a l’Sporting de Patraix, referència del districte homònim, el club de futbol no s’expressa mai en la llengua del dramaturg Joan Baptista Burguet ni en la del religiós Joan Benlloch, que va arribar a ser bisbe d’Urgell –i també, per tant, copríncep d’Andorra–, personatges il·lustres del barri.
La llengua dels valencians també està absent en les xarxes del CF Extramurs.
Aquesta absència de la llengua autòctona es dona, també, en la majoria dels equips dels Poblats del Sud i en moltes altres comarques del país, tant del sud com del centre, tal com s’ha vist en els casos de l’Alacantí, del Vinalopó, de la Marina, de l’Alcoià i el Comtat o de la Safor. Els clubs de La Vall d’Albaida, la Ribera i la Costera representen exemples oposats.
A la ciutat de València, la realitat lingüística dels equips de futbol és un reflex de la castellanització que el cap i casal ha experimentat les darreres dècades, malgrat que el principal equip de la ciutat, el València CF, continua expressant-se en valencià a través de la megafonia i que el Llevant UE, com també el València, tenen comptes de xarxes en què s’expressen exclusivament en la llengua del país.
