Tami és un jove que excel·leix en la seua feina. Sempre compleix les normes del cap de maquinistes i rep els elogis dels passatgers. Un dia, però, la locomotora que condueix surt de la via, i allò que descobreix el fa replantejar-se la vida.
El conte de Núria Parera (Barcelona, 1972) funciona com una paràbola on fàcilment ens podem identificar amb en Tami. L’autora ens convida a seguir els nostres somnis, a explorar tots els camins i ser protagonistes de les nostres vides. Potser no rebrem la medalla dels nostres superiors, ni l’elogi del públic, així i tot, viurem amb llibertat i en pau amb nosaltres mateixes.
La veu narradora descriu les accions i els pensaments d’en Tami amb un to positiu i ple d’esperança, però sense entrar en judicis. És cert que el missatge és molt evident, això no obstant, Parera és hàbil i ho compensa, al meu entendre, amb dues bones decisions. Per una banda, el llibre ofereix diferents capes de lectura, des de l’aventura implacable de l’infant fins a, per exemple (i m’encanta!), l’evidència que no només hi ha vida més enllà de la feina sinó que els nostres superiors no sempre ens diuen la veritat. I, per altra banda, l’autora decideix no tancar el conte. Aquest final obert ens encoratja, però no ens enganya assegurant que transitar pels marges és un camí fàcil i segur.
Una part important del mèrit del llibre el trobem en la posada en escena, tant en la feina acurada d’edició com en el treball de Dani Torrent (Barcelona, 1974), un il·lustrador que ens sorprén amb nous registres. Només comparant les guardes d’inici i final ja podem adonar-nos de quin és el joc de formes i colors que utilitzarà per dibuixar l’evolució del protagonista: des del hieratisme i foscor de la jaqueta amb tots els botons cordats, fins a la lluminositat del personatge somiador que tanca la història.
Entremig, cada doble pàgina funciona com una làmina que descriu molt fidelment allò que explica el text, centrant-se molt en la figura d’en Tami, que inevitablement, i no sé si és buscat, ens fa pensar en Jim Botó i la locomotora Emma.
A la web de Babulinka i en alguns articles de premsa podeu conéixer l’origen d’aquest conte il·lustrat i del propòsit tan lloable i necessari que el va fer nàixer: normalitzar la presència de protagonistes plurals que esdevinguen referents per als nostres infants.
En la nostra crítica no ens hem volgut centrar en aquest fet perquè creiem que el valor literari i plàstic del llibre va molt més enllà, i que, ben mirat, aquesta podia ser la millor manera de començar a normalitzar la situació. Això, i fer-lo circular per escoles i biblioteques com el que és, una aventura iniciàtica de creixement.
