Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
El joc de les birles o bitles consisteix a tombar un conjunt de peces anomenades així, fabricades amb fusta o altres materials, tornejades, més amples de baix que de dalt perquè es mantinguen dretes, llançant un bitlot, birlot, motxo o palet.
La zona de joc està formada per un carrer que té un mínim de 2 m. d’ample. Segons l’edat de les persones que participen, la llargària pot variar entre els 4 i els 12 m. En un extrem se situa la línia de llançament i a l’altre la zona de plantada. En aquesta es col·loquen les birles, tres davant i tres darrere, en dues files, i totes elles separades per una distància igual a una birla.
Per guanyar, s’ha de deixar una birla dreta («fer bona») duent a terme fins a tres llançaments. Es pot assolir l’objectiu amb el primer, segon o tercer bitlot. En escolars, cada persona fa tres sèries alternes de tres tirades cadascuna i pot aconseguir fins a un màxim de 9 «bones» (punts). Després de la primera tirada, independentment de «fer bona», s’hi tornen a plantar les birles tombades i es torna a llançar. Així fins a tres vegades per sèrie. A continuació, es canvien els papers: qui ha tirat passa a plantar, qui ha plantat passa a arreplegar motxos i aquesta passa a tirar. D’aquesta manera, van rodant fins que totes les persones han fet les tres sèries. Guanya qui més «bones» obté.
Quan es juga en més d’un carrer i aquests estan un al costat de l’altre, per evitar accidents, cal plantar en tots els carrers alhora i donar l’ordre de llançar quan tots els carrers estiguen lliures.
Orígens egipcis
L’egiptòleg Flinders Patrie data els orígens del joc cap al 3300 aC. A Egipte, es pensa que s’utilitzava als temples per a l’endevinació. Es diu que fins i tot Alexandre el Gran el va emprar en una ocasió per veure si havia d’atacar els assiris. Els romans, grans aficionats al joc, van contribuir a l’expansió per tota la Mediterrània. Els pobles llatins foren els que més ràpidament l’adoptaren dins dels seus costums populars.
Ramon Llull en deixa constància escrita l’any 1273, al llibre Contemplació, on s’hi poden llegir els mots «bila» i «bilador». En aquella època, hi ha altres documents que fan esment de les paraules «birla» o «birles», en plural. En aquest sentit, Alcover Moll, el 1983, va afirmar que la notícia més antiga d’aquestes paraules es localitza a Igualada el 1402 en una ordenança local del 16 de febrer. També en un llibre medieval de Torroja del Priorat del segle XIV, Ordinacions de Tirroja, i a l’escrit d’una ordenació de Reus del 1416, hi apareix l’expressió «joc de bitlles». Jaume Roig, a L’Espill o Llibre de les Dones, publicada el 1460, diu: «Per reduir-la jugava birla / sovent ab ella, joc d’escampella…»
Al País Valencià i Catalunya, el joc es va conservar fins ben entrat el segle XX, sobretot en ambients rurals, no tant pel component lúdic, sinó pel component de juguesca que aportava. Aquest fet va originar amb freqüència problemes d’ordre públic, que van determinar finalment un estricte control policial poc ben entés per part de la ciutadania. Després de la Guerra Civil fou prohibit com a joc de diners.
