El joc de les endevinalles és tan antic com la humanitat. Si alguna cosa caracteritza les persones és el desig d’indagar en allò desconegut per a comprendre-ho. Si bé xinesos i grecs ho anomenaven enigmes i s’ho prenien tan a fort com per a castigar durament aquells que fallaven la resposta, en la cultura valenciana ha esdevingut un passatemps divertit i familiar. De tradició oral, com els mites i les rondalles, hi ha molts autors que s’han preocupat per recopilar les endevinalles i transformar-les en llibres infantils. Un d’ells és el saforenc Manel Arcos i Martínez, que primer va escriure Endevina, endevinalla (Edicions del Sud, 2018) i ara presenta Endevinalles valencianes (Edicions del Sud, 2023).
Aquest llibre resulta atractiu per diverses raons. No sols pel fet que les endevinalles no passen de moda i sempre són un encert per a les criatures, sinó perquè l’autor ha fet un recull molt variat que inclou animals, fruites, llepolies, joguets, objectes, etc. Igualment, s’ha de remarcar que les il·lustracions de Lucía Pérez García (Màlaga, 1995) són boniques alhora que engrescadores; amb traços precisos i uns colors vistosos que atrauen l’atenció a primera vista.
D’altra banda, Manel Arcos ha optat per la lletra majúscula, que facilita l’aprenentatge dels xiquets i les xiquetes. Tots sabem que en l’actual sistema educatiu, les criatures comencen a escriure amb aquest tipus de lletra, molt més fàcil de perfilar i memoritzar que la minúscula.
És d’agrair també la grandària de la lletra. Perquè sovint som els majors qui introduïm els menuts en la lectura i ens resulta pràctic que siga prou gran com per a no cansar-nos i gaudir amb ells.
La il·lustració de la portada representa un resum del que lectors i lectores trobaran dins del llibre: una criatura llegint a l’aire lliure, amb els ulls brillants d’emoció i acompanyat dels personatges de l’obra. Hi ha res més bonic que la llibertat i la diversió per a les criatures? Es pot demanar més d’un llibre que ens transporte al món que ha creat? Endevinalles valencianes ho aconsegueix.
Per últim, com una reflexió col·lectiva, podríem pensar en la nostra responsabilitat com a educadors i educadores de les personetes que representen el futur de la societat. És obligació nostra despertar la seua curiositat; que sàpiguen pensar; que es fixen en tot allò que els envolta abans d’emetre un judici; que aprenguen a respectar la natura i la diversitat. Els jocs familiars i la lectura els ajudaran a ser millors en tots els sentits.
Encara recorde una de les primeres endevinalles de la meua iaia materna: «Endevina, endevinalla, què fa un burro en la muntanya?». Aleshores jo tindria quatre anys i, per més respostes que vaig donar, la meua iaia sempre deia que no. Fins que em vaig rendir i ella va contestar que el burro feia «ombra». Em vaig queixar perquè els burros també bevien, menjaven o s’enfugien. I la meua iaia va dir que allò era cert, però que les endevinalles poden tindre moltes solucions, com la vida mateixa. Gran reflexió!
Amb Endevinalles valencianes, els nostres xiquets i xiquetes sempre encertaran. Perquè hi ha mil camins a la veritat, mil formes de passar-ho bé pensant, mil maneres de sentir-se acompanyats amb els llibres i les persones que estimen les lletres. Sobretot si les obres són tan constructives com la que ha escrit Manel Arcos i Martínez.
