Diu la dita: «Cascú és cascú i té les seues cascunades». Entre les meues, ja fa temps que hi ha l’estudi i la divulgació de la cultura popular. I en concret, creences, mites i llegendes que conformen l’imaginari valencià. La bona salut d’una identitat cultural es mesura, entre altres coses, per la força i vitalitat a l’hora de generar i conservar mites propis. Un poble que oblida el seu imaginari fantàstic i el substitueix per un altre foraster és un poble condemnat a desaparèixer. Això ho saben totes les llengües que arreu del planeta lluiten per sobreviure i reviscolar en el món globalitzat. Un món on volen fer-nos creure que només tenen futur les llengües (i pensaments) amb molts milions de parlants, com si l’essència de la humanitat no fora la diversitat.
Els valencians, com totes les cultures del món, grans o menudes, hem creat una mitologia pròpia. I en temps de Tots Sants, de Nit d’Ànimes o de Halloween, és bo recordar-la i ser-ne conscients de la rellevància. Des de fa uns quants anys, un grup de persones vam coincidir en sinergies que apuntaven en la mateixa direcció: la necessitat de reviscolar l’imaginari fantàstic valencià.
El mestratge d’Enric Valor, qui va aplegar un tresor valuosíssim de rondalles valencianes en temps de postguerra, va ser aprofitat pels primers autors de la nostra literatura infantil i juvenil. Seguint l’exemple de Gianni Rodari i la Gramàtica de la fantasia, van bastir «històries novelles» a partir d’estructures i motius tradicionals. És el cas de Carles Cano, Carme Miquel, Enric Lluch o Empar de Lanuza, entre altres pioners. Després de Valor, noves fornades es van interessar per rescatar i posar per escrit les nostres rondalles: Joaquim González i Caturla, Ferran Bataller, Pepa Guardiola, Jordi Raül Verdú…
Calia, però, un pas més. Ser capaços d’aprofitar els personatges d’aquell imaginari fantàstic i dotar-los de vida pròpia, renovada, en la societat moderna. Aquesta passa va començar fa relativament poc. La van iniciar dues persones: Víctor Labrado, amb Llegendes valencianes (reeditat fa poc en butxaca per Bromera, Tots els noms de la por) i Joan Borja, amb Llegendes del sud (Bullent). Aquestes i altres obres van esperonar una cançó que va generar un fenomen social en l’imaginari infantil: «La Maria no té por» de Dani Miquel. I dic fenomen social perquè la cançó va aconseguir popularitzar les espantacriatures valencianes. L’escola es va adonar de seguida, del potencial de la cançó i del conte del mateix nom publicat en Andana. I gràcies als nostres docents, els monstres valencians van entrar als projectes educatius de centenars d’escoles valencianes. A hores d’ara, diverses generacions d’infants coneixen qui és el Butoni, la Quarantamaula, l’Home dels Nassos, les Bubotes, el Caro, els donyets, el dimoni xicotet… Fa quinze anys, ben bé cap xiquet del País Valencià en tenia ni idea, de qui eren la majoria dels espantacriatures. Ara, n’hi ha molts que n’han sentir a parlar, els han treballat a classe, i en saben molt més que els seus pares o iaios.
Qui són, però, les nostres criatures fantàstiques? La llista és més llarga del que sembla. Les podeu trobar totes en un llibre imprescindible, editat pel Museu Valencià d’Etnologia: la Guiainacabada de la Fantasia Popular Valenciana. L’hem fet entre Joan Borja, Víctor Labrado i jo mateix, amb les il·lustracions màgiques de Marc Bou. La inspiradora pel projecte va ser Amparo Pons, bibliotecària de l’Etno i manifassera cultural de mena. Ella es va empescar la campanya anual «Espanta la por», on participen cada any més de cent biblioteques de tot el País Valencià, per a fer activitats de foment lector al voltant de l’imaginari fantàstic.
Algú pensarà, «Veges tu, quina dèria de recuperar coses del passat». L’interés per l’imaginari fantàstic està vigent arreu del món, en totes les cultures que malden per assegurar el seu futur. Nosaltres tenim les encantades, dones d’aigua o goges, Galícia i Portugal les lavandeiras, Astúries les xanes, Euskadi les lamiak, Occitània dones d’aigua, la Britània les greensleves, Alemanya lorelei, Rússia bereg… la llista no ens l’acabaríem i tocaria els cinc continents. El mateix s’esdevé amb el món dels dimonis populars. Nosaltres podem presumir del Butoni que entra a les cases pel forat del pany, de la Quarantamaula, endemisme valencià, del dimoni xicotet, emparentat amb els donyets, del Banyeta, habitant dels fumerals… A la meua comarca, l’Alcoià i el Comtat, per exemple, continua viva la creença en el cavall o haqueta de foc, un genet misteriós que es fa visible les nits més fosques, encés en flames, i cavalca pels camins a la recerca d’ànimes pecadores. Com molts mites, els orígens ens remunten a l’Antiguitat clàssica. La creença va en la línia del comte Arnau o mal caçador de molts països d’Europa, del cabalo fantasma gallec o dels cavalls de la mitologia anglosaxona -recordeu Sleepy Hollow o aquella famosa cançó de l’Oest, ghost riders in the sky…
Les cultures poderoses dediquen recursos a manta per a exportar el seu imaginari. És un bon negoci. Qui no coneix l’imaginari Disney o el de Halloween? Estendre’l forma part del procés de colonització cultural i econòmica que mou el món. Les cultures menys poderoses s’han adonat que la mitologia popular és una via amable de guanyar la simpatia dels veïns, augmentar l’autoestima pròpia i combatre l’autoodi covat. Un exemple d’aprofitament nostrat de l’imaginari el tenim en la Fira de la Fantasia de Castalla. Cada any celebra, a l’octubre, un homenatge al món màgic d’Enric Valor. Durant un cap de setmana, Castalla es plena de contacontes, de dramatitzacions, de xarrades, de concerts, d’exposicions, d’una fira del llibre fantàstic valencià… per a divulgar i dotar de vida l’imaginari de les rondalles de Valor.
«Per Tots Sants i durant tot l’any, monstres valencians», diu el refrany encunyat per Dani Miquel. Feu com la infantesa i torneu a creure en els nostres monstres, en la seua vitalitat i en el seu futur. L’única manera de reviscolar-los és llegir, contar o escoltar les seues històries. Rondallaires com ara Almudena Francés, Eva Andújar, Lluís Abad, el Gran Jordiet, Carles Llinares, Jordi Carbonell, Sílvia Colomer, Lorena Comín… incorporen contalles del nostre imaginari fantàstic al seu repertori. Nosaltres, famílies i mestres, també podem fer-ho. Podem contar històries als nostres fills, a les nostres netes, als nostre alumnat. Podem actuar de pont entre el món màgic i les animetes disposades a encaterinar-se.
No vos quedeu amb l’anècdota. Com podia haver dit Joan Fuster: «Tota cultura que no siga feta per nosaltres serà feta contra nosaltres». No deixeu que vos neguen el dret a una fantasia pròpia. Prengueu la iniciativa. Tenim uns aliats poderosos, carregats de màgia. Els nostres monstres.
