Els ambients fluvials i lacustres d’interior suposen una alternativa a les zones de costa per a ajudar a suportar la calor de l’estiu. La promesa d’un capbussó refrescant en un gorg d’un riu, en un llac o en una llacuna atrau l’atenció de cada vegada més públic.
No obstant això, és important conéixer els riscos potencials per a la salut i per als ecosistemes derivats del seu ús indiscriminat. La màxima ací és: coneguem-los millor per a usar-los millor.
Què són realment les piscines naturals?
Se sol parlar de piscines naturals per a referir-se a les aigües de bany de rius, llacs i llacunes. Però el terme piscina natural fa referència en la literatura especialitzada a cossos d’aigua creats artificialment amb finalitats recreacionales, aïllats d’altres masses d’aigua superficials i subterrànies, i caracteritzats per la utilització de sistemes biològics de depuració (els anomenats filtres verds) en substitució de sistemes químics.
Aquestes piscines, realment pseudonaturals, es dissenyen i construeixen a semblança dels espais naturals de bany i són cada vegada més demandades per a l’ús particular.
Aquest aclariment terminològic implica que utilitze d’ara en avant l’expressió aigües de bany d’interior per a referir-me a gorgs o recessos de rius, meandres abandonats de rius, tolles, llacunes… Això és, ambients aquàtics naturals d’interior usats per al bany recreatiu.
Les piscines naturals i les aigües de bany d’interior constitueixen els extrems d’un gradient de major a menor grau d’antropització on existeixen situacions intermèdies. Un exemple són les denominades piscines fluvials, en les quals un tram de riu és modificat per a l’embassament mitjançant la construcció de dics o assuts.
Aquesta precisió terminològica és pertinent, ja que atén entitats diferents respecte del seu grau de naturalitat. I perquè a més existeix una certa controvèrsia respecte de la legislació que aplica a la garantia de qualitat i salubritat de les aigües de les unes i les altres.
Qualitat i salubritat de les aigües
En el cas de les aigües de bany d’interior i piscines fluvials, la normativa que regula la gestió de la seua qualitat l territori espanyol és el Reial decret 1341/2007 que transposa la Directiva 2006/7/CE del Parlament Europeu i del Consell.
L’RD 1341/2007 estableix, en primer lloc, l’elaboració d’un cens de zones de bany a escala estatal i una sèrie de criteris sanitaris de qualitat a aplicar a aquestes. Essencialment, aquests criteris són dos:
- El seguiment anual de paràmetres bacteriològics de contaminació fecal per part dels òrgans ambientals competents (agències autonòmiques o organismes de conca per a demarcacions hidrogràfiques intercomunitàries).
- L’establiment de quatre nivells de qualitat (d’insuficient a excel·lent) sobre la base de valors límit d’aquests paràmetres.
Així, es quantifiquen enterococos intestinals i Escherichia coli en mostres recollides durant la temporada de bany mitjançant un protocol estandarditzat. L’origen principal de la contaminació fecal és la descàrrega d’aigües residuals domèstiques no tractades, bé per la inexistència d’estacions depuradores o pel seu mal funcionament.
Altres causes de contaminació com a escolaments d’instal·lacions pecuàries no s’han de subestimar, especialment en enclavaments on no hi haja un cabal suficient de renovació. S’atén també la possible proliferació massiva de cianobacterias tòxiques, reconeixent-se per l’aparició de floracions algals, cenobis o fins i tot d’espuma.
La normativa contempla altes i baixes del cens d’aigües de bany (a publicar abans de l’inici de la temporada), nombre de banyistes, prohibicions o recomanacions d’abstindre’s del bany quan la qualitat no és suficient, així com actuacions davant esdeveniments puntuals de contaminació. L’adequada senyalització i disposició d’informació a l’usuari sobre l’estat en què es troba cada enclavament és preceptiva per a la salut dels banyistes i la conservació d’aquests ambients.
Vigilància i monitoratge
A part de les aigües de bany d’interior censades, existeixen al nostre territori moltes altres zones de recés o embassament natural. El bany és possible allí on no existisca una prohibició expressa o recomanació d’abstindre’s del mateix de manera permanent.
Si bé és cert que aquests enclavaments queden fora de l’àmbit d’aplicació del RD 1341/2007, romanen encara subjectes als criteris de qualitat biològica, hidromorfológica i fisicoquímica que estableix la Directiva 2000/60/CE del Parlament Europeu i del Consell.
La també coneguda com a Directiva Marc de l’Aigua aspirava, no sense ambició, al fet que «els Estats membres protegisquen, milloren i regeneren totes les masses d’aigua superficial a fi d’aconseguir un bon estat a tot tardar quinze anys després de l’entrada en vigor de la present Directiva».
Els organismes de conca i agències autonòmiques amb competències en matèria hidrològica publiquen anualment els resultats de les campanyes de monitoratge de qualitat de les aigües superficials.
Ecosistemes aquàtics que cuidar
Malgrat la permissió del bany i d’altres activitats (com la pesca), és important reconéixer que aquests paratges no són espais de lliure ús. Es tracta d’entorns naturals que formen part d’ecosistemes –més complexos del que suggereix l’aparença d’una làmina d’aigües tranquil·les– que és necessari preservar.
L’aigua, com a recurs finit, i la seua qualitat són molt sensibles al balanç entre els seus diferents usos, inclòs el recreatiu. Així, un model de gestió sostenible d’aquests espais naturals ha de basar-se en una profunda comprensió del seu funcionament, que serà tant més complex com més dinàmic siga el sistema. A partir d’ell serà possible determinar els impactes que qualsevol activitat humana puga tindre sobre els sistemes naturals i intentar minimitzar-los.
La gestió de l’accés i l’establiment de normes d’ús per a la conservació d’aquests enclavaments és crucial ja que aquests llocs no són espais protegits, sinó zones de relatiu fàcil accés que solen massificar-se.
A causa de l’afluència excessiva, sol produir-se l’afectació de les zones de ribera (per exemple, per l’acumulació de fem) i la concentració de contaminants en l’aigua (per exemple, per fuites fecals i no fecals de banyistes, ús de protectors solars, lixiviat de fems, etc.) que repercuteixen negativament en el funcionament de l’ecosistema fluvial.
Les zones de ribera solen adequar-se per a l’ús recreacional perdent naturalitat, però cal no oblidar que gorgs i recessos no són independents d’aquestes.
Les riberes són àrees de transició on ecosistemes terrestres i aquàtics contacten i interactuen directament. Són zones de gran transcendència en les conques fluvials perquè estan implicades en l’emmagatzematge d’aigua, la recuperació d’aqüífers, el reciclatge de nutrients i el processament de matèria orgànica. La pèrdua efectiva de zones de ribera afecta a aquestes funcions.
D’altra banda, la contaminació de l’aigua és especialment nociva per a la vida aquàtica en un context de dèficit hídric, on el potencial de dilució és baix i no sempre poden assegurar-se cabals ecològics per competència amb altres usos de l’aigua.
Més apressant és el cas dels rius temporals, que durant la fase seca queden reduïts a gorgs aïllats que serveixen de refugi de biodiversitat i són especialment sensibles a la concentració de tòxics.
Vaga dir que la qualitat de l’aigua d’aquests sistemes no sols és clau per a la seua pervivència i la dels organismes que alberguen, sinó també per a molts altres usos de l’aigua, incloent-hi el proveïment a les poblacions i l’agricultura de regadiu.
Això no és una anomenada a l’impediment, sinó a l’ús racional d’aquests enclavaments en la qual molts actors, des d’usuaris fins a gestors, passant pels científics, hem de fer per conéixer els recursos que tenim, com usar-los sense comprometre’ls, i com gaudir-los.
Eduardo Moisés García Roger, Profesor titular d’Ecología, Universitat de València.
[Article publicat originalment a The Conversation.]
