Creat per Maria Montessori, una pedagoga italiana, a principis del segle XX, aquest mètode d’ensenyament té cada cop més adeptes. Es tracta d’un sistema educatiu centrat en el paper actiu dels xiquets en el seu propi aprenentatge i en el quual els professors es converteixen en simples orientadors, ajudant-los a fomentar un entorn de respecte, comprensió, afecte i confiança.
Aquest mètode ben aplicat és altament eficaç. Els principals avantatges són:
– Fomenta l’autonomia del xiquet.
– El ritme de treball està adaptat a les necessitats de cada un.
– Estimula la creativitat i afavoreix la espontaneïtat.
– Mínima presència de normes i instruccions.
– Llibertat del nen a escollir els temes o tasques a realitzar segons les seues preferències i inquietuts.
Ara bé, igual que en qualsevol altre mètode, també hi han aspectes negatius, ja que segons els seguidors d’un ensenyament més tradicional, l’excés de llibertat que dona aquest tipus de pedagogia, pot produir carències necessàries pel desenvolupament del xiquet, tals com:
– La manca de límits establerts, poden donar lloc a comportaments rebels.
– Alguns coneixements bàsics poden passar-se per alt i no aprendre’s per manca d’intéres o inquietut de l’infant.
– Inseguretat del nen, atés que no té un adult que marque unes normes, necessari almenys al principi de l’aprenentatge.
– L’infant pot no marcar-se reptes que l’ajuden a superar-se personalment, ja que no es pot comparar amb el nivell d’altres companys.
Hui dia, molts centres educatius aposten per explorar aquests mètodes pedagògics, que ofereixen una forma diferent d’aprendre i ensenyar.
