En el període epipaleolític abans a l’agricultura primitiva, en l’àrea mediterrània es reconeixen dos grans tecnocomplexos culturals, el microlaminar, i el complex geomètric, present a l’abric de la Falguera, en els seus moments finals.
Entre els anys 5000 i 2500 aC, aproximadament, amb la introducció i posterior expansió de l’agricultura primitiva es documenta una nova expressió simbolicoreligiosa que apareix en moltes cavitats i abrics, entre les quals destaquen les pintures del Mas de la Cova, als abrics de La Sarga on es documenten exemples dels tres estils de l’època: el macroesquemàtic, l’art llevantí i l’esquemàtic. De vegades, aquests estils apareixen superposats als abric de La Sarga. Per la seua importància són reconegudes com Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
L’agricultura i la ramaderia apareixen cap l’any 5000 aC, a partir d’influències mediterrànies fa la seua aparició la ceràmica, la pedra polida o els utensilis d’os. Apareixen els primers vestigis de cereals i d’animals domèstics, amb la qual cosa s’inicia el neolític, període caracteritzat per l’aparició de l’economia de producció, l’home ja no sols caça o recol·lecta, també és capaç de produir els seus productes bàsics.
Cap al 3000-2500 aC es desenvolupa el període eneolític. En aquest moment es dóna pas a la generalització de l’hàbitat en les planures. Les coves presenten ocupacions més breus i són utilitzades en molts casos com a corrals o com a llocs d’enterrament col·lectiu. Entre aquestes destaquen les de les Llometes, la Cova de la Pastora. S’hi estableixen poblats fortificats a les cimes de les muntanyes, com la Mola Alta de Serelles, el Mas del Corral, el Mas de Menente, el Puig….
A partir dels inicis del primer mil·lenni, durant el període del bronze final, arribaran diverses influències foranes, que produiran transformacions com la incineració de cadàvers, l’aparició del ferro, el torn ceràmic o la diversificació del poblament, que donaran lloc al desenvolupament de la cultura ibèrica.
Els ibers van desenvolupar un complex món religiós caracteritzat per la veneració a una divinitat femenina. Es coneixen les pràctiques religioses relacionades amb la mort a partir de les necròpolis d’incineració de la Serreta, en les quals se soterraven les restes cremades del difunt en companyia d’aixovars personals compostos per ceràmiques, adorns o armament, de vegades de gran importància, com arracades d’or, un umbó d’escut de bronze o falcates. Al santuari, localitzat a la part més alta de la muntanya, al costat de la ciutat ibèrica hi acudien els oferents a dipositar petits exvots de terracota. La cultura ibèrica va finalitzar cap al segle III aC. quan en el context del procés de romanització les estructures socials indígenes van ser assimilades per la nova potència mediterrània: Roma.
A partir del segle VIII es va produir la conquista àrab d’aquestes terres, que es van integrar en el Xarq al-Àndalus. Durant el domini musulmà pertanyia a la taifa de Dénia. El territori es va estructurar en petits assentaments rurals de tipus clànic, que van donar lloc a les típiques alqueries, es conforma una xarxa de poblament integrada per una desena d’alqueries (Polop, Xirillent , Barxell , Torc, Uixola , Palomar, Benissaidó, Cotes, Beneladol i Teulada), entorn de les quals es van desenvolupar espais irrigats molts dels quals han perdurat fins ben entrat el segle XX. Les alqueries s’organitzaven al voltant d’un castell emplaçat en un lloc elevat, que els servia de refugi i defensa, com és el Castellar d’Alcoi.
A partir de l’any 1256, data fundacional de la ciutat d’Alcoi, la vila anà creixent darrere el seu recinte emmurallat. Fou reconquerida als musulmans pel rei Jaume I, que va sufocar les revoltes del cabdill Al-Azraq el 1276. Aquestes insurreccions dels musulmans van donar origen al patronatge de Sant Jordi, al qual la tradició atribueix la seua cèlica defensa de la ciutat, en ocasió de l’atac àrab i la batalla on va morir Al-Azraq.
La ciutat fou afectada per l’expulsió dels moriscs el 1609, que s’hi varen resistir radicalment. També foren greus les repercussions de la segona Germania al segle XVII. Durant la Guerra de Successió Alcoi es posà al costat dels Àustries i fou ocupada el 1708: el cabdill populista Pereira hi fou executat. En la guerra del Francès, el general anglès aliat Wittingham hi derrotà les tropes napoleòniques. En 1844 la vila va rebre el títol de Leal Ciudad, atorgat per la reina Isabel II.
Fou cap a mitjans del segle XIX quan Alcoi començà un fort desenvolupament industrial fins a esdevenir escenari d’importants moviments obrers. Entre 1873 i 1876 va viure episodis revolucionaris (la Revolució del Petroli) després d’haver donat suport als isabelins en les guerres carlines. Els obrers arribaren a dominar la ciutat el juliol de 1873 en el decurs d’una vaga general iniciada per reclamacions salarials que va esdevenir un veritable motí contra l’alcalde Agustí Albors (Pelletes). Els obrers s’apoderaren de l’edifici municipal, Albors va morir i durant tres dies la ciutat va ser governada per un Comitè de Salut Pública revolucionari presidit per Severino Albarracín. Finalment intervingué l’exèrcit i la ciutat fou ocupada militarment.
La industrialització va donar lloc a la formació fora del nucli antic de la població de barris obrers perifèrics com la Zona Nord (o Joan XXIII), L’eixample, Santa Rosa i Batoi.
Durant la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República i la Guerra Civil, fou una plaça forta del socialisme i l’anarcosindicalisme.
