Guadassuar, municipi valencià de la Ribera, és un poble d’origen àrab, segurament fundat al segle XII, com ho indica el seu nom (wuadi aswá: ‘la part més plana d’allà el riu’) i la part de la torre de defensa àrab visible al peu del campanar. Es documenta per primera vegada el 1246, quan Jaume I autoritza la instal·lació de cristians en diverses alqueries del terme d’Alzira. Durant tota l’edat mitjana fou un lloc o carrer de la vila d’Alzira, fins que aconseguí la seua autonomia administrativa amb la concessió del títol de Reial Universitat per part del rei Felip II, a canvi de 5.000 ducats (22 desembre 1581). Al llarg del segle XVI experimentà un espectacular creixement, lligat a la indústria sedera, que entre d’altres coses comportà la independència jurídica d’Alzira i la construcció de la nova església. Al llarg del segle XVII hi ha un estancament que no se supera fins després de la guerra de Successió. Al segle XVIII aconseguiria del rei Felip V, pagant tres mil pesos, el títol de Vila (21 d’abril de 1731). Des de l’últim terç del segle XIX ha enregistrat un constant creixement demogràfic, alentit des de l’any 1960, encara que aquest estancament ha donat pas a hores d’ara a un cert impuls demogràfic. L’última actualització censal ens dóna una xifra de 5.456 habitants (1 gener 2001).
A les partides de l’Alter, de la Font Roja i de la Garrofera s’han trobat restes preshistòriques (eneolítiques), ibèriques, romanes i musulmanes, que ens informen de diversos assentaments de població en el terme. La Reial Acadèmia de sant Carles de València (Museu de Belles Arts) conserva una fíbula romana (un passador de la roba), procedent de Guadassuar, dipositada pel senyor José Tortosa Perales. Al seu terme va existir també un antic despoblat, Tarragona, segurament d’origen romà. Sobre el nom de Guadassuar s’han fet diverses interpretacions, totes elles reconeixent el seu origen àrab, entre les quals tenim les següents:
L’historiador i erudit valencià Gaspar Escolano, en la seua Década primera de la Historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia (1611-1612), afirmava: “Yo tengo para mí que los moros le llamaron Guedzucar, que quiere decir lugar sentado a la ribera del río Júcar”.
Pascual Madoz, exministre d’hisenda, al seu Diccionario Geográfico, Estadístico-Histórico (1845-1850), recull una interpretació completament aberrant: “Se cree procede, su nombre Guadasuar, de un moro que habitaba en esta villa llamado Suárez, de cuya voz y de la de Guarda se ha formado aquel aunque alterado y corronpido como ha sucedido en casi todos los antiguos”.
L’arabista Miguel Asín Palacios, en Contribución a la toponímia árabe de España (1944), feia aquesta interpretació, que ha estat reproduïda en la majoria de publicacions posteriors: “Guadasuar = del árabe uád asuar = río negro”.
L’arabista Carme Barceló, en Toponímia àrab al País Valencià (1983), matisa amb certes reserves el topònim i proposa, de manera provisional, aquesta altra etimologia: “wád aswá, riu més pla, la part més plana d’allà el riu”.
L’insigne savi Joan Coromines, al seu Onomasticon (1995), analitza el topònim i proposa un possible creuament de filiacions, per un costat, de uád asuad, riu negre, i, per l’altre, de uád asuár, riu de muralles, per a explicar el pas de la d final a r. Segons els arabistes, la solució definitiva només es tindrà quan es trobe escrit en àrab en algun document el nom de Guadassuar, perquè així sabran exactament quines grafies integraven el seu nom. Les formes escrites més antigues són les següents: Cudiasuar, segurament per creuament amb al-kúdia, el turó (1246), Guadaçuar (1270) i Godassaar (1270). Però la forma valenciana predominant ha estat sempre Guadaçuar, antecedent del modern Guadassuar.
Al segle XVI documentem també les formes castellanitzades Guadazuar i Guadasuar.
Situació
Guadassuar, emplaçat en la plana del Xúquer, en un espai agrícola, s’explica per la seua situació en una confluència de camins, per on discorria una via secundària de la xarxa romana. Igualment l’alqueria de Tarragona també s’ha de relacionar amb la presència romana o amb els repobladors cristians del segle XIII. A Guadassuar, hi confluïen el camí de l’Alcúdia i el camí d’Algemesí, i era una zona de pas obligat d’una de les possibles vies per anar d’Alzira a València (Vegeu el plànol de Cavanilles del segle XVIII). Per això, la documentació cita freqüentment el camí de València. A més, la seua situació en una cota d’altitud superior a la major part de la plana d’inundació del Xúquer, és un altre factor a tenir en compte. Significativament tant en la riuada de sant Carles de 1854 com en la més recent de 1982, Guadassuar es va convertir en un centre d’operacions i d’abastiments de les poblacions afectades.
El primitiu nucli de població es localitzaria, per tant, en l’actual carrer Major, plaça Major i entrades al carrer. A la plaça, centre civil i religiós de la població, s’alçava una torre musulmana de defensa (actual fonament del campanar). Ací és on situen els arqueòlegs la primitiva alqueria musulmana de Guadassuar, fundada al segle XII.
Pel que fa al seu espai territorial, el 1349 es va procedir a la delimitació i fitació amb fites o mollons dels termes de l’Alcúdia, de domini senyorial, i de Guadassuar, pertanyent a la Vila d’Alzira. Amb la prosperitat econòmica del segle XVI es van produir importants transformacions urbanes. Guadassuar, com a poble de planura, té un traçat de carrers llargs amb poques corbes marcades (carrer de l’Ermita, carrer de l’Hort, carrer del pare Vicent), units per altres transversals, seguint els esquemes de l’urbanisme dels segles XVI-XVIII característics de la zona. L’augment demogràfic ocasionà l’aparició de nous carrers paral·lels al carrer Major, tant per dalt com per baix, a partir dels quals s’expansionarà la població en segles posteriors.
